Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

maniqueisme FIL. REL./ GEN.

Religió fundada per Mani o Manes, persa aristòcrata, nascut en Babilònia (216-275) i educat en una secta baptista, el qual, després d'algunes revelacions rebudes en la seva joventut, que va atribuir a l'Esperit, va iniciar diversos viatges missioners que van ocupar bona part de la seva vida, reunint a un gran nombre de deixebles que van arribar a estendre's per tot l'Orient Mitjà i des del nord-oest de l'Índia fins al nord d'Àfrica. Seguidor d'aquesta religió va ser Agustí de Hipona, als seus 29 anys, després de conèixer a Cartago a Faust de Milev, bisbe maniqueu de grans dots oratòries. Encara que va renunciar més tard a aquestes creences i es va convertir en un dels seus grans detractors, el maniqueisme va deixar sens dubte empremtes en l'esperit d'aquest gran pare de l'Església, com el problema del mal i els principis dualistes. Considerat durant molt temps com una mera heretgia del cristianisme, documents trobats a finals del segle XIX, els «textos de Turfán», i els posteriors descoberts a Algèria i Egipte, permeten considerar el maniqueisme com una religió revelada de caràcter sincretista (barreja de zoroastrisme, budisme i cristianisme), i una mena d'estadi final de la gnosis, una de les afirmacions fonamentals de la qual és l'existència de dos principis o natures: la llum i les tenebres, el bé i el mal, o Déu i la matŔria. A una primera fase inicial d'afirmació dualista i separació d'aquests dos principis, el temps passat, segueix una altra fase, la present i de  temps mig, en la qual el bé i el mal es troben barrejats, i en la que es marca el destí ètic de l'home, l'ànima del qual, partícula de llum, barrejada amb la matèria, ha d'aconseguir el temps futur i final, quan novament tot el que és llum podrà alliberar-se de la matèria, que és el mal. Els principis ètics maniqueus imposaven una conducta marcada per la renúncia i les prohibicions, que imposaven sobretot de forma rígida a la classe dels «escollits», que distingien dels simples «oients», que només podien arribar a ser escollits en una posterior metempsicosis.

GEN. En contextos polèmics, i en matèries sobretot humanistes, es titlla de maniqueisme la tendència a dividir, de forma simplista i sense fonament, opinions, actituds i persones en bones i dolentes, sense atenir-se a la prudència de tenir en compte els matisos que la realitat exigeix.
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.