Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

mimesi GEN.

Plató

(del grec :\:0F4H, mimesi, imitació, reproducció o representació) En general, aquest terme s’utilitzava en l’antiga Grècia per designar la representació teatral pels mim (actors). Però aquesta noció va adquirir un caràcter central en la reflexió filosòfica, especialment a partir de Plató, i des de llavors ha estat u dels conceptes centrals de l’estètica, almenys fins a finals del segle XVIII. En Plató aquest concepte es relaciona amb els de :X2,.4H (metexis) i de B"D@LF\" (parousia) en la seva teoria de les idees, perquè declara que el món sensible és una participació (:X2,.4H) o presència
(
B"D@LF\") de les idees, o una :\:0F4H (mímesi o representació) d’elles. Des d’aquesta perspectiva la realitat del món sensible apareix com inferior, ja que el seu ser és derivat del model de les idees eternes i immutables. D’aquí que la noció de mimesi posseeixi per a ell connotacions un tant pejoratives: allò que s’ha imitat és només una imperfecta còpia o ombra (així ho declara
en el famós mite de la caverna - veure text ). També en la República (595 c i ss.) sustenta que els artistes són mers imitadors de la natura, però a les seves obres no plasmen l’autèntica essència de les coses, per la qual cosa les seves obres són inferiors als originals. Ara bé, al seu torn, aquests originals imitats per l’artista són meres còpies o :\:0F4H de les idees o vertadera realitat. Per tant, l’art és imitació d’una imitació, i es limita a ser una forma de mimesi que crea imatges (*T8@<) de les coses (veure text). Plató, no obstant això, distingeix entre la imitació fidel (mimesi icástica) de la imitació fantàstica que crea còpies il·lusòries del món i que caracteritza plenament l’art dels sofistes. Atenent a aquesta distinció, en el Timeo (39e, 44a-50c) declara que, en quant que allò sensible és mimesi de les idees, és justament aquesta mimesi icástica la que confereix valor al món sensible i el constitueix com un cosmos ordenat, ja que el demiürg, entitat intermèdia (:,J">V) entre les idees i la matèria, ordena aquesta en la (khora) imitant el model o paradigma de les idees. Aquesta concepció positiva de la mimesi serà la que perdurarà en el neoplatonisme de Plotí, per a qui l’art també pot captar l’essència de les coses i deixa de tenir les connotacions pejoratives que Plató li atorgava.

Tragèdia i comèdiaPer a Aristòtil, que critica la noció platònica de participació i la pitagòrica d’imitació (veure text), tot art és mimesi o imitació de la natura, però no sols en un sentit de reproducció dels seus trets externs, sinó que pot ser representació d’aspectes del caràcter, passions o accions d’allò existent. D’aquesta manera, per a ell, la noció de mimesi significa més aquesta representació que la mera imitació, i caracteritza les arts productives (poesia, tragèdia, comèdia i música), però també a totes les arts (JXP<0) en general. Així, l’art o la tècnica culinària, per exemple, representa una part de les funcions naturals, perquè la cocció dels aliments anticipa una part de la digestió. Aquesta concepció de la mimesi com un obrar semblant a la natura (més que com a mera imitació) és la que tindrà la seva gran influència en l’història de la estètica. A més a més, en el pensament aristotèlic, aquesta noció es relaciona amb la de P"2VDF4H (catarsi). Segons aquesta concepció, la tragèdia, per exemple, produeix plaer perquè és imitació (mimesi) dels fets que produeixen por o compassió. Encara que l’objecte imitat en la tragèdia pugui ser desagradable, el plaer de contemplar la imitació provoca el plaer de la catarsi en superar el desgrat, ja que la situació no és real. Aquest plaer estètic és possible perquè, segons Aristòtil, l’experiència estètica és d’índole cognoscitiva.

 


 Bibliografia

 

 


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.