Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

necessitat EPIST.

(del llatí necessitas, que procedeix de necesse és-se, inevitable, necessari; la paraula llatina correspon al grec G<ÿ(60, anagké, necessitat). Qualitat pròpia d’allò que no pot no ser ni ser d’una altra manera. Els seus contraris són la contingència i, des d’un altre punt de vista, l’atzar

 Parlant amb major propietat, la necessitat és una de les modalitats alèctiques, o modalitats de la veritat, que poden atribuir-se a un enunciat, i que són: necessitat, impossibilitat, contingència i possibilitat. La necessitat s’aplica, pròpiament, a l’enunciat necessàriament vertader, o al que és impossible que sigui fals. La necessitat d’un enunciat pot afirmar-se en dos nivells epistemològicament distints: necessitat lògica i necessitat empírica, a la que pot afegir-se una necessitat tècnica. La necessitat lògica és la que apareix en un enunciat lògicament vertader, vertader per tant en qualsevol dels mons possibles, o mons pensables sense contradicció.

Tota veritat analítica o tot enunciat analític i tota tautologia són exemples de necessitat lògica (veure exemple). La necessitat empírica, que també pot anomenar-se física, factual, natural o científica i causal o també real, apareix en aquells enunciats que són necessàriament vertaders perquè s’ajusten a la realitat tal com es manifesta en les lleis de la natura, molts cops causals, i que la ciència s’ocupa de formular; expressen una necessitat factual perquè lògicament són possibles altres lleis físiques o altres mons amb altres lleis naturals (veure exemple). La necessitat tècnica és de tipus empíric i factual, i apareix en aquells enunciats que expressen una veritat necessària, supòsit un determinat grau de desenvolupament del procés tècnic de transformació de la naturalesa o de la societat (veure exemple).Entre aquestes distintes classes de necessitat hi ha relacions de dependència (veure exemple).

D’altra banda, l’afirmació de la necessitat referida a la natura, o a les afirmacions que es refereixen a la natura, com per exemple les lleis científiques, suscita la qüestió de si hi ha quelcom necessari en la natura o quin estatut filosòfic cal atorgar al necessari o a la necessitat.

En la tradició filosòfica occidental la necessitat va lligada a la idea de causa, i en aquesta relació funda la filosofia medieval la lògica de la demostració d’un Primer Ser necessari. En el pla científic, la necessitat va unida a la noció de llei causal, de manera que les lleis causals són com el model del que es compleix de mode universal i necessari. Hume va posar en dubte la realitat ontològica de la causalitat i de la necessitat, negant qualsevol referent al concepte que no fos el de simple creença deguda al costum (veure text). Kant va fer de la necessitat una condició a priori de la possibilitat de tota experiència: només hi ha experiència si és possible representar-la com la connexió necessària de totes les percepcions (veure cita 1 i cita 2), i aquesta connexió requereix bàsicament la permanència de les substàncies i el principi de causalitat. Llavors i només llavors quelcom s’experimenta si està emparat per, i si se segueix de, una llei de l’experiència. És, per tant, un principi de l’enteniment que constitueix a ‘priori’, i per aquest necessàriament, les condicions que imposa a tot coneixement de la experiència. Per a Wittgenstein, no hi ha més necessitat que la necessitat lògica (veure cita).


Veure: atzar

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.