Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Nietzsche: el nihilisme

1) El que jo explico aquí és la història de les pròximes dues centúries. Descric el que vindrà, la qual cosa no podrà menys que venir: l’adveniment del nihilisme. Aquesta història pot ser narrada ja ara; perquè opera en ella la necessitat mateixa. Aquest futur parla ja a través de cent signes; aquest destí s’anuncia per tot arreu; ja totes les oïdes estan agusades, aviat a captar aquesta música de l’avenir. Des de fa molt tota la nostra cultura europea, presa d’una tensió angoixosa que augmenta de dècada en dècada, s’encamina a una catàstrofe -inquieta, violenta i precipitada; com un riu que anhela desembocar al mar, ja no reflexiona, té por de reflexionar. [...]

23) Què significa el nihilisme? --Significa que es desvaloren els més alts valors. Falta la meta; falta la resposta al «per què?».

24) El nihilisme radical és el convenciment que l’existència és absolutament insostenible si es tracta dels més alts valors que es reconeixen; a més de la conclusió que no tenim el menor dret de suposar un «més enllà» o un «en si» de les coses que sigui «diví», moral vertadera.

Aquesta conclusió és conseqüència de la «voluntat de veritat» inculcada en l’home; és a dir, és conseqüència de la fe en el moral.

25) El nihilisme és ambigu: a) nihilisme com a signe d’augment de poder de l’esperit: el nihilisme actiu. b) nihilisme com a decadència i minva del poder de l’esperit: el nihilisme passiu.

26) El nihilisme és un estat normal.

Pot ser símptoma de força; el poder de l’esperit pot haver crescut fins a tal punt que li són inadequades les metes tradicionals («conviccions», articles de fe) (-perquè una fe expressa en general la dictadura de condicions d’existència, la submissió a l’autoritat de les circumstàncies sota les quals un ésser prospera, creix i adquireix poder...); d’altra banda, pot ser símptoma de força insuficient per fixar-se en forma productiva una nova meta, un nou per què, una nova fe.

Aconsegueix el nihilisme la seva màxima força relativa com a força violenta de destrucció; com a nihilisme actiu.

La seva antítesi és el nihilisme cansat que ja no ataca i la modalitat més famosa del qual és el budisme: nihilisme passiu, símptoma de debilitat. La força de l’esperit pot estar cansada, exhaurida, així que els objectius i els valors existents són inadequats i no es creu més en ells; -—de manera que es dissol la síntesi dels valors i els objectius (en la que es basa tota cultura forta) i els distints valors lluiten entre si: desintegració; -—de manera que tot el que reconforta, capellà, aquieta, atordeix, pansa a primer pla sota variada disfressa: religiós, moral, polític, estètic, etc.

27) Representa el nihilisme un estat intermedi patològic (patològica és la tremenda generalització, el no deduir cap sentit); ja sigui perquè les forces productives encara no són prou poderoses, o perquè la decadència es demora encara i no ha inventat encara els seus recursos.

Premissa d’aquesta hipòtesi -no hi ha la veritat; no hi ha l’essència absoluta de les coses, la «cosa en si». -—Això també és ni més menys que nihilisme portat a l’extrem. Aquest nihilisme extrem situa el valor de les coses precisament en la circumstància que a aquests valors no ha correspost, i no correspon, cap realitat, sinó que són símptoma de força dels valoradors, simplificació per a la vida, res més.

28) La pregunta del nihilisme: «per a què?» té la seva arrel en el costum segons la qual la meta semblava establerta, donada, postulada des de fora, --és a dir, per alguna autoritat suprahumana. Després d’haver perdut la fe en tal autoritat, es camina per costum en procura d’una altra autoritat susceptible de parlar en termes absoluts i de fixar metes i tasques. Llavors, l’autoritat de la consciència (a mesura que la moral s’emancipa de la teologia, es torna més imperativa) apareix primordialment com a substitut d’una autoritat personal. O l’autoritat de la raó. O l’instint gregari (el ramat). O la Història, amb el seu esperit immanent a ella, que porta en si la seva meta i a la qual un pot abandonar-se. Es volgués eludir la volició, l’aspiració a una meta, el risc inherent a això de fixar-se un mateix una meta, es volgués eludir la responsabilitat (-s’acceptaria el fatalisme). A l’últim: la felicitat i, amb certa dosi d’hipocresia, la felicitat del nombre més gran possible de persones.

Es diu l’individu:

1. no cal una meta determinada;

2. no és possible preveure el futur.

Precisament ara que faria falta la voluntat més poderosa, és quan ella està més feble i apocada. Falta absoluta de fe en el poder d’organització de la voluntat per al tot. [...]

31) El nihilista filosòfic està convençut que tot succeir manca de sentit i és fútil i afirma que no hagués d’haver-hi un Ésser sense sentit i fútil. Però d’on ve aquest «no degués»? D’on es treu aquest «sentit», aquest criteri? -—El nihilista entén, en els fons, que tal Ser va i inútil no satisfà el filòsof, ho torba i desespera. Tal consideració està barallada amb la nostra més fina sensibilitat de filòsof; es redueix a la valoració absurda de què el caràcter del Ser li ha de causar plaer al filòsof...

Es comprèn fàcilment que dins el succeir el plaer i el desplaer només poden significar mitjans; resta llavors preguntar si després de tot, estaria al nostre abast percebre el «sentit», el «fi», si la qüestió d’existència o no existència d’un sentit podria ser resolta per l’home. [...]

75) A les posicions extremes no se substitueixen altres moderades, sinó altres extremes, però invertides. Així, la creença en l’amoralitat absoluta de la Natura, en l’absència de fi i sentit és l’efecte psicològicament necessari quan ja no pot mantenir-se la creença en Déu i un ordre essencialment moral. El nihilisme advé ara, no perquè hagi augmentat l’aversió per l’existència, sinó perquè s’ha arribat a desconfiar de tot «sentit» del mal, i fins i tot de l’existència. S’ha ensorrat una interpretació; però com la hi tenia per la interpretació, sembla que l’existència manqués de tot sentit, que tot fos en va.

Queda per demostrar que aquest «En va!» determina el caràcter del nostre actual nihilisme. La desconfiança que susciten en nosaltres les nostres valoracions tradicionals s’acreix fins a l’extrem d’emportar-nos a sospitar que tots els «valors» siguin esquers en què la farsa es prolonga, però no s’aproxima en absolut a una solució. La durada, signada per un «en va», sense meta ni fi, és el que més aclapara i aclapara, màximament quan un comprèn que és enganyat, però no pot impedir que se l’enganyi.

Concebem aquesta idea en la seva forma més paorosa: l’existència, tal com és, sense sentit ni fi, però repetint-se inexorablement, sense desembocar mai en el no-res: l’etern retorn.

Heus aquí la forma extrema del nihilisme: el no-res (el «sense sentit») -eternament.

__________________________________________________

Selecció de La voluntat de poder. en «Obras Completas», vol. IV, Prestigio, Buenos Aires, p. 433-462.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.