Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

tècnica GEN.

(del grec JXP<0, saber fer) En la seva primera accepció com a substantiu, aquest terme designa un conjunt d’habilitats i procediments que segueixen certes regles establertes i més o menys codificades per fer quelcom en funció d’un determinat fi. En aquest sentit, és el conjunt de procediments utilitzats en un ofici o en un art. Com a adjectiu, es refereix a tot el que és relatiu a les activitats d’aquests oficis o arts, en oposició als coneixements teòrics sobre els quals es basen o, en el cas de l’art, al tema de l’obra.

Tradicionalment el terme grec tekhné (JXP<0) es traduïa també pel terme llatí ars (art). Des d'Aristòtil, tant la tècnica com l’art, formaven part del saber poiétic o productiu, per oposició tant en saber teòric o contemplatiu -que no modifica el seu objecte-, com per oposició al saber pràctic -que articula les accions humanes (en l’ètica y la política) a fi d’aconseguir la perfecció o la felicitat. Amb aquesta reducció de la tècnica a l’àmbit del merament productiu, en el context de l’escala de valors de la filosofia grega, la tècnica quedava desqualificada tant ètica com epistemològicament. D’altra banda, la distinció del significat dels termes tècnica i art només s’ha anat forjant en els últims segles, especialment a partir del Renaixement, que s’amplia la noció d'arts liberals, i s’accentua a mesura que, d’una banda, la ciència i la tècnica s’han constituït com a forces productives de primer ordre i, per una altra, tant la tècnica com l’art es van anar desvinculant de les necessitats del culte i es van anar secularitzant.

En general, el terme s’aplicava a tot allò que continuava una sèrie de regles o de procediments per aconseguir algun fi determinat. Així, podria parlar-se d’una techné de la navegació, o d’una techné de govern. En aquest sentit encara s’empra, de vegades, el terme «art» (art de navegar, art de governar), que s’ha incorporat en la paraula «artesà». Habitualment la noció de tècnica s’associa a la de producció d’allò artificial, ja que Aristòtil havia distingit les coses naturals (ta physei onta) de les coses artificials (ta techné onta), de forma que, segons ell, les segones són aquelles que estan mediatitzades per l’activitat humana que altera les potencialitats naturals. Així, un arbre pot, potencialment, engendrar altres arbres, però una taula fabricada amb la fusta d’aquell arbre no posseeix la potència per donar lloc a altres taules. D’aquesta manera, la intervenció de la tècnica modifica la naturalesa alterant-la profundament. Per al mateix Aristòtil la tekhné és superior a la mera experiència, i s’assembla a l’episteme, ja que implica el coneixement de principis però, a diferència d’aquesta, el seu fi no és la contemplació desinteressada.

La pregunta: què és la tècnica?

D’aquí deriva, potser, un gran malentès que vicia bona part de les reflexions realitzades sobre la tècnica, a saber: la idea que és necessari (o possible) separar l’esfera de les activitats específicament humanes i morals, que posseeixen un fi en si mateixes, de l’esfera dels instruments i les tècniques, desproveïdes de finalitat pròpia. Però tal separació és fal·laç, ja que l’activitat humana en el seu conjunt no pot separar-se dels mitjans i les tècniques, i la tècnica mateixa forma part de la cultura, entesa com a forma d’apropiació de la natura. Per això, en l’actualitat, el terme tècnica ja no es refereix només a allò que és un mitjà, i el seu significat és ja ben distint del que tenia en l’antiguitat o en l’Edat Mitjana, de manera que la pregunta mateixa «què és la tècnica?» és pròpiament una pregunta filosòfica, que ha engendrat la filosofia de la tecnologia.

Pot, doncs, dir-se que el que tradicionalment ha caracteritzat la noció de tècnica ha estat, d’una banda, el seu aspecte productiu (d’allò artificial) i, per una altra, el seu caràcter interessat, orientat cap a un fi pràctic. Si ens atenim als tipus de tècniques, podem considerar-les, primer, des del punt de vista de la seva vinculació amb la teoria. Així, hi ha tècniques basades en sabers no codificats, que es transmeten per mera imitació (tècnica de sembra o de recol·lecció sense una base teòrica, sinó merament empírica); tècniques que se sustenten en coneixements ben codificats, que descriuen detalladament els procediments a seguir i que estan sotmeses a un control d’eficàcia o de rendiment (determinades tècniques artesanals, com les tècniques pictòriques renaixentistes, per exemple); tècniques que es deriven del coneixement científic i el desenvolupament de les quals està directament vinculat a l’estructura econòmica i productiva de la societat. Segons la seva finalitat i la seva racionalitat, podríem classificar-les en: tècniques racionals i tècniques magicoreligioses.

Lewis MumfordDe fet, és millor considerar les anomenades tècniques magicoreligioses (rogatives per aconseguir pluja, per exemple) com a ritus, no com a tècniques. Les tècniques racionals poden ser: cognoscitives, artístiques, de comportament (tècniques publicitàries, o educatives, per exemple), o tècniques mitjanceres entre l’home i la natura. Aquest últim sentit és el més usat, i es vincula a la noció de màquina o instrument. Lewis Mumford, no obstant això, ha assenyalat que, des de la revolució neolítica (caracteritzada per un gran desplegament de la tècnica) fins als nostres dies, la tècnica fonamental, matriu de totes les altres, ha estat la tècnica politicoburocràtica (a la que determinats desenvolupaments actuals de la cibernètica i les computadores no són aliens), que ha permès el desenvolupament dels grans imperis (des dels neolítics, fins als colonials o postcoloniales, passant per l’imperi romà).

La tècnica del món antic i medieval estava directament lligada a les necessitats del culte, o posada totalment al servei de l’Estat, i mancava del suport de la ciència, concebuda encara com una activitat teoricocontemplativa desinteressada. A partir del Renaixement, l’aparició de les ciències naturals exactes (especialment de la física matemàtica) va produir una fusió de la ciència i la tècnica en el direcció d’un domini tècnic de l’existència. En aquesta fusió no és possible ja pensar en una tècnica entesa com merament subsidiària de la ciència, ja que aquesta no seria possible sense aquella. Sense el pèndol, el rellotge, el telescopi o el microscopi, per exemple, no s’hagués pogut desenvolupar la ciència moderna. D’altra banda, la tècnica mateixa produeix fenòmens nous que la ciència vol desentranyar: la termodinàmica, per exemple, neix després de la màquina de vapor. Al seu torn, la tècnica, en el sentit modern, que es desenvolupa a partir del programa entrevist per F. Bacon de dominar la natura, s’associa a les estructures socials i a les relacions de producció, de forma que, a més de permetre el domini de la natura, permeten també el domini d’uns homes sobre altres. Per això no cal estranyar-se que molts dels avanços tècnics fonamentals, des del desenvolupament de les catapultes, fins als míssils, s’hagin efectuat arran de necessitats militars. En aquest sentit és necessari notar que la mateixa tècnica mai és plenament neutral, política i socialment, sinó que, com assenyalava Marx, en la mesura que sorgeix al si d’unes determinades relacions de producció, està al servei d’una determinada estructura social.

CatapultaD’altra banda, cada època en què s’han produït notables avanços tècnics ha estat acompanyada per una certa mitificació i uns certs temors. La por que l’home sigui dominat per la tècnica ha estat present a partir del mateix moment en què s’ha produït una important presència de la tècnica en la societat. Així, les reaccions contra el maquinisme, per exemple, són expressió d’aquest temor. Però és l’ús social de la tècnica, més que la tècnica mateixa, la qual cosa en realitat es qüestiona. Aquesta reacció contra la tècnica ha revestit les més diverses formes. Però, des de la inicial condemna eclesiàstica contra la primera màquina moderna -el rellotge mecànic-, que usurpava a Déu el control del temps, fins a les apocalíptiques invectives d'Spengler contra la tècnica que mata l’ànima humà i és senyal de decadència espiritual, passant per les destruccions de màquines per part dels obrers en el segle XIX, la qual cosa està veritablement en joc és el control social de la tècnica.

 


Bibliografia

 

Veure: filosofia de la tècnica

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.