Oxford, escola d'

En la història de la filosofia aquest terme designa una classificació ambigua que es refereix a qualsevol conjunt de pensadors que hagin desenvolupat la seva activitat lligada d’una manera o d’una altra a la universitat d’Oxford. D’una manera més precisa és necessari distingir entre tres moviments diferents que històricament són:

1) HIST. El grup de filòsofs medievals dependents de la universitat d’Oxford que van introduir la interpretació matemàtica en la física aristotèlica, i amb això van plantejar qüestions i problemes nous que es van avançar als que va tractar amb més propietat la posterior ciència moderna. A diferència dels seus coetanis de la escola de París, van conrear més les matemàtiques que les qüestions físiques i es van referir poc a l'experiència, per la qual cosa el nom de calculatores que els aplica la tradició resulta adequat. Destaquen entre ells, Thomas Bradwardine (ca. 1295-1249) que, en el seu Tractatus proportionum i millorant els plantejaments aristotèlics mitjançant fórmules matemàtiques, estudia el moviment i la velocitat en mitjans de resistència diversa; i William Heytesbury i Richard (o Roger) Swineshead, entre 1330 i 1350, que estudien la velocitat d’un mòbil que es mou amb moviment uniformement accelerat i estableixen que la distància recorreguda és igual a la que hauria recorregut de conservar una velocitat constant igual a la seva velocitat mitja. D’aquests matemàtics, calculatores, opinava Juan Buridà que feien hipòtesi que no es referien a situacions de la naturalesa, que només podrien ser possibles per l’omnipotència divina. Es donava per suposat que la realitat només la descrivia la física aristotèlica. Relacionats amb els components d’aquest grup han d’esmentar-se Roger Bacon, Duns Escoto, Tomàs de York i Richard Middleton.

Durant el segle XIV el moviment d’aquests pensadors va estar molt vinculat al Merton College d’Oxford, per la qual cosa són més coneguts com els mertonians, que van desenvolupar estudis de semàntica, lògica i física continuant una direcció occamista, i junt amb els autors de l’anomenada Escola de París, van formar el moviment de l’occamisme.

2) REL. El moviment religiós sorgit al principi del segle XIX que va voler renovar l’anglicanisme i posar-ho en la línia del catolicisme. Va estar defensat per JH Newman, J. Klebe, E.Pusey i C. Mariott, entre altres. Segons ells, l’església anglicana seria una continuació de l’església cristiana antiga i, malgrat les tesis aprovades per la reina Isabel I el 1562, l’anglicanisme, segons aquests autors, no hauria arribat a abraçar les tesis del protestantisme. Van revalorar la litúrgia i es van acostar al catolicisme, religió que diversos dels seus defensors van acabar abraçant.

3) HIST. Actualment s’aplica aquest nom a l’ampli conjunt de filòsofs del segle XX que, seguint les orientacions de l’ultim Wittgenstein, han desenvolupat la filosofia del llenguatge ordinari dins la tradició de la filosofia analítica. D’entre els autors més destacats d’aquest moviment han de destacar-se: G. Ryle, J.L’Austin, P.F Strawson, R.M. Faré, JO Urmson, S.E. Toulmin, HL Hart, entre altres. El seu estudi s’ha orientat cap a una teoria sistemàtica del llenguatge i del problema del significat, així com cap a la reformulació dels problemes filosòfics, que consideren mal plantejats a causa d’usos inadequats del llenguatge, i cap a l’elaboració d’una fenomenologia dels actes lingüístics. També s’han ocupat de filosofia moral i de filosofia del dret.