Trendelenburg, Adolf (1802-1872) HIST. `trendele.wav', `play"]

Filòsof i filòleg alemany. Va néixer a Eutin i va estudiar en Kiel, Leipzig i Berlín, on va ser professor a la seva universitat a partir de 1837. També va ser secretari de l'Acadèmia de Ciències de Prússia. Com a filòleg i filòsof va estudiar especialment la filosofia d'Aristòtil i de Plató, orientant-se cap a una perspectiva bàsicament aristotèlica. Sostenia que darrere tota innovació filosòfica sempre sorgeix l'obra d'aquests dos grans pensadors de l'antiguitat, que són els que van fundar la concepció orgànica del món a què ell s'adhereix, afegint de forma un tant eclèctica, aspectes de la filosofia de Kant i de Schleiermacher, interpretades des de la noció aristotèlica de fi. Cap al final de la seva vida va mantenir una llarga polèmica amb Kuno Fischer sobre la cosa en si de Kant (polèmica en què posteriorment va intervenir també Hermann Cohen). A més d'aquesta polèmica, és famosa també la seva interpretació de les categories aristotèliques com a categories lingüístiques i, especialment, la seva crítica a la dialèctica de Hegel. Trendelenburg afirma que la concepció hegeliana de la dialèctica, com automoviment del pensar pur o com autoengendrar-se del ser basat en la negació dialèctica, està basada en una confusió entre les nocions lògiques de contradicció i contrarietat. En efecte, diu Trendelenburg, si la base de la dialèctica és la noció de negació, ha de precisar-se el seu sentit, que pot entendre's de dues maneres:

a) des d'una perspectiva lògica (com A i ¬A), i

b) com a oposició real.

En el primer cas l'esmentada negació no pot resoldre's en una instància superior i, per tant, no pot donar lloc a cap síntesi dialèctica, sinó que expressa simplement els oposats contradictoris. En el segon cas, l'oposició real, que dóna lloc als oposats contraris, no pot obtenir-se per mitjans lògics. D'això resulta, segons Trendelenburg, que no pot derivar-se la dialèctica d'allò real a partir del pensament pur, com pretenia Hegel. No és, doncs, la lògica dialèctica la que ens pot fer entendre els processos reals, sinó la investigació empírica. A més d'aquestes investigacions, es va ocupar també de filosofia del dret.

Entre els seus oients i deixebles mereixen destacar-se els filòsofs següents: S. Kierkegaard, L. Feuerbach, F. Brentano, J. von Hertling, O. Willmann, G. Teichmüller, R. Eucken.

Obres

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.