Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Lavelle, Louis (1883-1951) HIST. `lavelle.wav', `play"]

Filòsof francès. Va néixer a Saint-Martin-de-Villéreal al si d'una família modesta. Va estudiar a Lió amb el kantià Arthur Hannequin. Durant la Primera Guerra Mundial va ser fet presoner en la batalla de Verdún, i mentre va estar pres va redactar les línies bàsiques de la seva tesi sobre La dialèctica del món sensible (que va defensar el 1922). Aquesta tesi va provocar una forta polèmica en el tribunal que la va jutjar i Lavelle no va poder optar a entrar a la universitat com professor. Va treballar com a periodista en Le Temps, publicació de la qual va ser l'encarregat de la secció literària i filosòfica. Junt amb el seu amic René Le Senne, i per encàrrec de l'editorial Aubier, va fundar la col·lecció «Philosophie de l'Esprit». Mentrestant va ser professor en diversos instituts de París i inspector general d'ensenyament secundari. Durant els cursos 1932-1934 va ser encarregat de diversos cursos de filosofia a la Sorbona, i el 1941 va ser escollit membre del Collège de France en substitució del bergsonià Edouard Le Roy.

Junt amb el ja esmentat René Le Senne és el principal representant de l'anomenada «filosofia de l'esperit» francesa, oposada a l'ambient del positivisme i del neokantisme, i que en Lavelle es va expressar fonamentalment a través de la seva obra La conscience de soi (1933). La filosofia de l'esperit representada per Lavelle i Le Senne era, al seu torn, hereva d'una llarga tradició que es remunta a Maine de Biran, a Ravaison i a altres autors, però que en el seu cas concret correspon més aviat d'una certa interpretació mística de la filosofia de Bergson amb forts components neoplatònics, i és una teoria del ser -ben diferent de l'ontologia de tradició aristotèlica, cartesiana i kantiana- en què s'inscriuen tots els actes humans, que pretén «buscar allò absolut en si mateix i no fora de si, és a dir, en l'experiència més íntima, més profunda i personal». A Kant li reconeix el mèrit d'haver assenyalat la impossibilitat de pensar l'ésser com a cosa més enllà dels fenòmens, d'on Lavelle infereix que l'ésser pertany plenament al subjecte, on apareix com a acte, que és l'origen intern del propi jo. D'aquesta manera, per a Lavelle només es dóna un coneixement metafísic a partir d'una penetració intuïtiva en l'acte purament espiritual de la consciència, que participa de l'actualitat infinita del ser diví i que manifesta una relació del temps amb l'eternitat. No és, doncs, possible una metafísica d'allò objectiu, sinó que ha de basar-se en la intimitat espiritual, a través de la qual es troba la idea del ser, a partir de la que mitjançant una demostració pròxima a la de l'argument ontològic, ens vol mostrar que la dita idea posseeix realitat, fins al punt d'afirmar que tot quant existeix, existeix per participació en l'ésser, que identifica amb Déu.

Obres

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.