Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Epifenomenisme / epifenomenalisme

Una de les tesis que s’oposava al paral·lelisme psicofísic dualista era el epifenomenalisme, que defensava que els estats mentals són simples efectes de l'activitat cerebral, sense una subsistència pròpia, i que depenen directament del cervell, o agent que els produeix. Per a l'epifenomenalisme només els processos físics són causalment pertinents respecte a ulteriors processos físics, mentre que els processos mentals, encara que existeixen, són irrellevants causalment.

Henri Bergson va reaccionar tant contra l'epifenomenalisme com contra el paral·lelisme psicofísic i contra la teoria de Fechner ja que, segons ell, les dites tesi compartien un mateix i erroni punt de partida, a saber, el de la dependència d'allò mental, i acceptaven el pressupost fals, segons Bergson, que un coneixement exhaustiu de la neurofisiologia ens permetria obtenir també un coneixement complet de les activitats de la consciència. Contra el paral·lelisme psicofísic invocava, a més a més, el seu caràcter forçat, i contra les interpretacions materialistes i epifenomenalistes assenyalava que, si bé els fets científics avalen la indubtable solidaritat entre els fenòmens mentals i l'activitat cerebral, de cap mode permeten la simple identificació d'ambdós tipus de fenòmens. Un vestit pot penjar d'un clau -diu-, però no depèn d'ell, ni podem predir la forma del vestit per la forma del clau. D'altra banda, atacava la concepció de Fechner de la pretensió de poder mesurar la intensitat dels fenòmens psíquics, i denunciava el caràcter espuri i mixt de la dita concepció d'intensitat. La dita noció, segons Bergson, és producte de la barreja de la noció de magnitud extensiva de les causes externes amb l'experiència de la multiplicitat dels estats interns, i substitueix la impressió qualitativa de la nostra consciència per la interpretació quantitativa efectuada per l'enteniment, que oculta que, en els processos de consciència, les diferències no són de grau sinó qualitatives.

En èpoques més recents el problema del paral·lelisme psicofísic i, en general, el problema de les relacions entre ment i cos, han suscitat un viu interès, i s'han reproduït la majoria de les clàssiques posicions, però fortament modificades gràcies, especialment, a la introducció dels avanços en la filosofia del llenguatge (especialment a partir de l'últim Wittgenstein i l’anàlisi del llenguatge ordinari) i als desenvolupaments de la moderna neurologia, d'una banda, i de les ciències cognitives, ciències de la computació i la intel·ligència artificial, per una altra.

Filòsofs com Brentano o William James, per exemple, han continuat mantenint posicions dualistes. Altres, com Karl Popper i el neurofisiòleg i premi Nobel John Eccles, han reformulat aquest dualisme i han introduït un tri-ísme, a què ells anomenen interaccionisme, a partir de la teoria dels tres móns.

En contra de les tesis dualistes es va aixecar el conductisme filosòfic, que parteix dels estudis de Wittgenstein i de Malcom del llenguatge ordinari, i el representant més característic del qual és G. Ryle, l'obra del qual El concepte d'allò mental (1949), arremet contra el dualisme cartesià i el problema del «fantasma a la màquina», i assenyala que la pretesa diferenciació entre ment i cervell és fruit d'un error categorial. No obstant això, les crítiques de Quine a determinats pressupostos teòrics d'aquestes concepcions, així com el fet que no sempre podem traduir termes mentals en descripcions de conductes (els estats mentals, tals com les creences, per exemple, no es manifesten necessàriament en conductes), va portar a la formulació d'altres concepcions. D'entre elles, destaquem:

a) La teoria de la identitat com a tipus, que identifica els estats mentals directament amb estats del cervell, defensada, entre altres, per Köhler, Penfield, Place, Hebb, Feigl i Smart. (De vegades també es coneix aquesta teoria com a central state materialism)

b) Però les crítiques d'autors com Kripke o Schaffer a la teoria de la identitat com a tipus, han fet que diversos dels defensors de la dita teoria (com Feigl, per exemple) es passin al cridat materialisme eliminatiu, defensat, entre altres, per Paul i Patricia Churchland, Stephen Stich, Feyerabend i Rorty. La dita teoria nega l’existència de fenòmens mentals i sustenta que tota identificació o reducció dels estats mentals a estats neuronals (o neurals) ha de conduir necessàriament a una eliminació dels primers. Quan la neurofisiologia mostri que tots les nostres creences, desitjos o dolors no són més que configuracions d’esdeveniments neuronals, aquestes nocions -pròpies d’una psicologia popular- deixaran d’existir.

c) La teoria de la identitat com a instància, en canvi, continua mantenint una certa irreductibilitat dels fenòmens mentals a mers processos físics, i sosté que cada estat mental es correspon a un estat neural i és idèntic a un estat cerebral, però un mateix estat mental pot procedir de distints estats cerebrals. Aquesta teoria admet, perquè, el caràcter irreductible d'allò mental i proposa una forma feble de materialisme no reduccionista (denominat de vegades token-token materialism o materialisme ocasional). Defensen aquesta tesi autors com Donald Davidson (la teoria del qual anomenada monisme anomal pot incloure's dins aquesta teoria), Jerry Fodor i Hilary Putnam. Les relacions entre tipus mentals i tipus físics són de tal manera que el mateix esdeveniment mental pot realitzar-se, en circumstàncies distintes, en esdeveniments físics completament distints. Per a aquesta teoria, els esdeveniments mentals han d'entendre's funcionalment, la qual cosa ha conduït al cridat funcionalisme psicològic (que no ha de confondre's amb el funcionalisme psicològic de fins del segle XIX i començaments del XX desenvolupat per Dewey i Angell, que més aviat es vincula amb els desenvolupaments de la intel·ligència artificial), i que ha estat defensat, entre altres, per aquest Smart, Armstrong, D.K. Lewis i altres.

d) L'emergentisme defensat per John Searle, que distingeix entre ment i cos (i cervell més exactament), però si bé sustenta que els cervells causen les ments, no adopta una posició reduccionista: la ment no es redueix als mecanismes neurològics ni s'identifica amb ells, sinó que és una propietat emergent causada per aquests. El fet que els processos mentals no siguin reductibles a mers processos biològics no suposa cap forma de mentalisme espiritualista, sinó que és una forma de materialisme emergentista que considera que certes propietats (entre elles la ment) no poden merament reduir-se a les activitats físiques que les causen. Un líquid està format per àtoms, que no són líquids, sinó que la propietat de la liquiditat depèn de l'estructura dels enllaços moleculars. Així, una macropropietat (la liquiditat o l'estat sòlid d'una taula, per exemple), s'expliquen pels seus micropropietats, però no es redueixen merament a aquestes. De la mateixa manera succeeix amb la ment.

Veure termes relacionats.

 Bibliografía

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.