precrític GEN. /HIST.

Terme que s'utilitza per designar el període del pensament kantià anterior a la publicació de la Crítica de la Raó Pura, obra amb què s'obre el període conegut com filosofia crítica. No obstant això, en la Disertatio de 1770, Kant ja es va desmarcar del seu pensament anterior estretament vinculat a la tradició racionalista alemanya que va de Leibniz a Wolff i va començar a delinear el seu ulterior pensament crític. En aquesta nova etapa Kant va abandonar els postulats fonamentals del racionalisme, al qual va qualificar de dogmàtic, i va rebutjar la possibilitat del coneixement de les coses en si. A més a més, sota la influència de Hume, que segons Kant és qui el va despertar del seu anterior son dogmàtic, va tendir a adoptar alguns enfocaments de l'empirisme. Les obres fonamentals de Kant fan referència a aquest terme de manera que, junt amb l'esmentada Crítica de la Raó Pura, la Crítica de la raó pràctica, i la Crítica del judici formen el nucli central de la filosofia crítica kantiana.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.