Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

presocràtics HIST.  (Clicar aquí para versión en castellano)

Segons el significat literal, designaria al conjunt de pensadors grecs anteriors a Sòcrates, no obstant això, en la història "oficial" o clàssica de la filosofia, aquest terme no denota només una classificació cronològica, ja que entre els presocràtics s'inclouen també filòsofs contemporanis de Sòcrates però que van seguir les orientacions teòriques dels filòsofs dels segles VI i V a.C. (anteriors a la renovació conceptual realitzada per Sòcrates, que generalment s'ha pres com un punt d'inflexió que marca la història del pensament de forma decisiva). Entre els autors presocràtics contemporanis de Sòcrates destaquen l'atomista Demòcrit, el naturalista eclèctic Diògenes d'Apol·lònia i molts sofistes. (De fet alguns autors contemporanis destaquen que aquesta classificació que té en Sòcrates un punt d'inflexió és, en ella mateixa, fruit d'una elecció filosòfica de caire idealista que ha volgut menystenir les aportacions de grans filòsofs, com l'esmentat Demòcrit, degut al seu caràcter naturalista oposat a l’idealisme que inaugura la interpretació que Plató i els seus seguidors fan de la filosofia d'arrel socràtica)

Els filòsofs presocràtics van ser els primers pensadors que van trencar amb les formes mítiques de pensament per començar a edificar una reflexió racional. És a dir, van ser els primers que van iniciar l'anomenat «pas del mite al logos», procés propiciat per les especials característiques d'esperit crític (veure text) i condicions socials que van permetre una especulació lliure de lligams a dogmes i textos sagrats. En aquest sentit, són tant filòsofs com cosmòlegs, físics o, més en general, «savis». I, encara que comparteixen algunes característiques comunes, no formen un grup ben definit sinó que es divideixen en diverses escoles de pensament, de vegades molt allunyades unes d'altres.

Veure presocràtics: escoles i autors.

Un dels problemes fonamentals que presenta el coneixement del pensament dels esmentats autors és la gairebé total carència de fonts directes, ja que només es conserven fragments i cites de les seves obres, per la qual cosa cal recórrer al treball dels doxògrafs per a la reconstrucció de la seva filosofia. Per això, la valoració històrica que s'ha fet dels presocràtics ha variat molt en l'història de la filosofia. Aristòtil és el primer a atribuir-los una certa importància, però els presenta com a mers iniciadors d'una tradició que, a través de Sòcrates i Plató, té en la seva pròpia obra el desenvolupament més adequat. Posteriorment, aquests pensadors van ser pràcticament oblidats fins que, en l'època moderna, Hegel els va reivindicar i va valorar molt positivament la gran originalitat del seu vigorós pensament. Llavors es va emprendre la vasta tasca de recopilació d'un pensament que havia romàs dispers, conegut només per les referències d'Aristòtil, Diògenes Laerci i alguns doxògrafs antics. El filòsof Hermann Diels va ser qui va fer una brillant feina de recopilació i edició dels fragments dels presocràtics, i en èpoques recents s'ha tendit a anar valorant cada cop més el seu pensament. Nietzsche considerava que amb Sòcrates començava la decadència de la gran filosofia que havia aparegut amb els presocràtics, i Heidegger, en un sentit semblant, afirmava que només ells poden fer-nos comprendre la vertadera font de la filosofia que després dels presocràtics va quedar convertida en metafísica i onto-teo-logia, de manera que la tradició filosòfica hauria oblidat la diferència ontològica. (La interpretació heideggeriana dels presocràtics parteix de considerar que la seva pregunta per l'ésser és, simultàniament, la pregunta per la veritat, ja que entén aquesta com a G8Z2,4", alétheia, o desvelament del ser. L'evolució de la filosofia posterior, que va culminar en la metafísica i la lògica d'Aristòtil, va tendir cap a l'ocultament del ser per ocupar-se de l'ens).

Des d'una altra perspectiva, el pensament dels presocràtics planteja el problema de la ruptura o de la continuïtat respecte del pensament anterior i respecte de les influències del pensament oriental. Oblidada ja la tesi d'un pretès «miracle grec», els autors contemporanis destaquen tant les arrels basades en el pensament mític del primer pensament presocràtic (especialment es destaca la influència de la cosmogonia mítica d'Homer i d'Hesíode), com la recepció de determinats desenvolupaments intel·lectuals (especialment de l'astronomia i la matemàtica) del pensament oriental (fonamentalment caldeu, babiloni, persa i egipci). Però, si bé es donen aquestes influències, també es destaca (veure «el pas del mite al logos») l'aspecte radicalment innovador i crític del pensament dels primers filòsofs. Entre els milesis (Tales, Anaximandre i Anaxímenes) es desenvoluparà una cosmologia i una cosmogonia sense referència a déus ni entitats sobrenaturals, en comptes d'això, s'explica a partir dels conceptes de NbF4H (physis), GDPZ (arkhé) i i`F:@H (cosmos). Ja no es tracta d'una concepció mítica que intenta explicar apel·lant a uns orígens remots i a una història, sinó que es tracta d'una vertadera teoria. En aquest procés els presocràtics comencen a separar-se de les representacions antropomòrfiques (fortament criticades per Xenòfanes de Colofó).

 


Bibliografia bàsica
 

Bibliografia bàsica sobre els presocràtics

Cornford, F.M., Antes y después de Sócrates, Ariel, Barcelona 1980.

Cornford, F.M., De la ciencia a la religión, Ariel, Barcelona 1984.

Cornford, F.M., La filosofía no escrita, Ariel, Barcelona 1974.

Farrington, B., Ciencia y filosofía en la antigüedad, Ariel, Barcelona 1974.

Finley, M.I. Aspectos de la antigüedad, Ariel, Barcelona 1975.

Frankfort, H. El pensamiento prefilosófico, FCE, México 1954

García Calvo, Agustín, Lecturas presocráticas, Lucina, Madrid 1981.

Gigon, O., Los orígenes de la filosofía griega, Gredos, Madrid 1971.

Guthrie, W.K.C., Historia de la filosofía griega, Gredos, Madrid vol. I,1984; vol. II, 1986; vol. III, 1988 (los restantes volúmenes de esta obra van más allá del período presocrático).

Jaeger, W. La teología de los primeros filósofos griegos, FCE, Madrid- México 1977.

Kirk, G.S. y Raven, J.E., Los filósofos presocráticos, Gredos, Madrid 1969.

Kirk, G.S., La naturaleza de los mitos griegos, Argos Vergara, Barcelona 1984.

Llanos, Alfredo, Los presocráticos y sus fragmentos, Juárez, Buenos Aires 1969.

Montero, F., Ferrer, F., Moya, C., Sureda, V., La filosofía presocrática, Universidad de Valencia 1976.

Vernant, Jean-Pierre, Mito y pensamiento en la Grecia antigua, Ariel, Barcelona 1983.

Vernant, Jean-Pierre, Mito y sociedad en la Grecia antigua, Siglo XXI, Madrid 1982.

Vidal-Naquet, P., Formas de pensamiento y formas de sociedad en el mundo griego: el cazador negro, Península, Barcelona 1983.

L'edició clàssica dels fragments dels presocràtics és la de Diels, H i Kranz, W.: Die Fragmenti der Vorsokratiker, Wiedmann, Berlín 1903
 

 

Versión en castellano

presocráticos HIST.

Conjunto de pensadores griegos anteriores a Sócrates. Este término no denota solamente una clasificación cronológica, ya que entre los presocráticos se incluyen también filósofos contemporáneos de Sócrates pero que siguieron las orientaciones teóricas de los filósofos de los siglos VI y V a.C. (anteriores a la renovación conceptual realizada por Sócrates, que se toma como un punto de inflexión que marca la historia del pensamiento de forma decisiva). Entre los autores presocráticos contemporáneos de Sócrates destacan el atomista Demócrito, el naturalista ecléctico Diógenes de Apolonia y muchos sofistas.

Los filósofos presocráticos fueron los primeros pensadores que rompieron con las formas míticas de pensamiento para empezar a edificar una reflexión racional. Es decir, fueron los primeros que iniciaron el llamado «paso del mito al logos », proceso propiciado por las especiales características de espíritu crítico (ver texto ) y condiciones sociales que permitieron una especulación libre de ataduras a dogmas y textos sagrados. En este sentido, son tanto filósofos como cosmólogos, físicos o, más en general, «sabios». Y, aunque comparten algunas características comunes, no forman un grupo bien definido sino que se dividen en diversas escuelas de pensamiento, a veces muy alejadas unas de otras.

Ver presocráticos: escuelas y autores.

Uno de los problemas fundamentales que presenta el conocimiento del pensamiento de dichos autores es la casi total carencia de fuentes directas, ya que solamente se conservan fragmentos y citas de sus obras, por lo que debe recurrirse al trabajo de los doxógrafos para la reconstrucción de su filosofía. Por ello, la valoración histórica que se ha hecho de los presocráticos ha variado mucho en la historia de la filosofía. Aristóteles es el primero en atribuirles una cierta importancia, pero los presenta como meros iniciadores de una tradición que, a través de Sócrates y Platón, tiene en su propia obra el desarrollo más adecuado. Posteriormente, estos pensadores fueron prácticamente olvidados hasta que, en la época moderna, Hegel los reivindicó y valoró muy positivamente la gran originalidad de su vigoroso pensamiento. Entonces se emprendió la vasta tarea de recopilación de un pensamiento que había permanecido disperso, conocido sólo por las referencias de Aristóteles, Diógenes Laercio y algunos doxógrafos antiguos. El filósofo Hermann Diels fue quien hizo una brillante labor de recopilación y edición de los fragmentos de los presocráticos, y en épocas recientes se ha tendido a ir valorando cada vez más su pensamiento. Nietzsche consideraba que con Sócrates comenzaba la decadencia de la gran filosofía que había aparecido con los presocráticos, y Heidegger, en un sentido similar, afirmaba que sólo ellos pueden hacernos comprender la verdadera fuente de la filosofía que después de los presocráticos quedó convertida en metafísica y onto-teo-logía, de manera que la tradición filosófica habría olvidado la diferencia ontológica. (La interpretación heideggeriana de los presocráticos parte de considerar que su pregunta por el ser es, simultáneamente, la pregunta por la verdad, ya que entiende ésta como G8Z2,4", alétheia, o desvelamiento del ser. La evolución de la filosofía posterior, que culminó en la metafísica y la lógica de Aristóteles, tendió hacia el ocultamiento del ser para ocuparse de lo ente).

Desde otra perspectiva, el pensamiento de los presocráticos plantea el problema de la ruptura o de la continuidad respecto del pensamiento anterior y respecto de las influencias del pensamiento oriental. Olvidada ya la tesis de un pretendido «milagro griego», los autores contemporáneos destacan tanto las raíces basadas en el pensamiento mítico del primer pensamiento presocrático (especialmente se destaca la influencia de la cosmogonía mítica de Homero y de Hesíodo), como la recepción de determinados desarrollos intelectuales (especialmente de la astronomía y la matemática) del pensamiento oriental (fundamentalmente caldeo, babilonio, persa y egipcio). Pero, si bien se dan estas influencias, también se destaca (ver «el paso del mito al logos») el aspecto radicalmente innovador y crítico del pensamiento de los primeros filósofos. Entre los milesios (Tales, Anaximandro y Anaxímenes) se desarrollará una cosmología y una cosmogonía sin referencia a dioses ni entidades sobrenaturales, en lugar de ello, se explica a partir de los conceptos de NbF4H (physis), GDPZ (arkhé) y i`F:@H (cosmos). Ya no se trata de una concepción mítica que intenta explicar apelando a unos orígenes remotos y a una historia, sino que se trata de una verdadera teoría. En este proceso los presocráticos comienzan a separarse de las representaciones antropomórficas (fuertemente criticadas por Jenófanes de Colofón).

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.