Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

sinequisme GEN.

Terme utilitzat per Ch. S. Peirce per designar el principi de continuïtat que actua en tots els àmbits de la realitat. Segons la concepció metafísica del dit autor, el dit principi té tant un abast epistemològic com ontològic. Epistemològicament el sinequisme (o principi de continuïtat) permet entendre la possibilitat de la mediació, i es relaciona amb la categoria fenomenològica de la «terceritat», que possibilita la relació mitjançada de quelcom primer amb quelcom segon que no podria donar-se si no existís continuïtat entre els elements relacionats. Aquesta categoria permet la intel·ligibilitat d'allò real, ja que entenem la realitat a través de signes que fan de mitjanvers entre l'objecte significat i el subjecte. Aquest esquema de mediació del signe és el model de totes les altres formes de mediació existents, en particular, les representades per les lleis de la natura. Ontològicament, doncs, es dóna un principi de continuïtat en allò existent. I les lleis de la ciència, més que esquemes que permeten comprendre la repetició dels fenòmens, són esquemes del desenvolupament continu.
 

«Peirce fas servir els conceptes de tiquisme i sinequisme per expressar el caràcter obert i creatiu de l'univers, així com la seva naturalesa contínua o, millor, la idea de la novetat dintre de la continuïtat. L'univers és un procés continu de determinació creativa, on les lleis expressen els hàbits que prenen les coses en llurs interaccions, i que s'encamina cap a l'imperi absolut de la raó encarnada en un sistema totalment racional i tancat. I aquí el final, l'absoluta racionalitat, Peirce l'emparella amb idea de l'amor còsmic: la fi és el fi i actua per atracció, és la causa final. En altres paraules: l'evolució de l'univers no és atzarosa. I en aquest punt Peirce invoca, com a única teoria admissible, l'idealisme de Schelling segons el qual la matèria és sols esperit parcialment adormit a l'espera del seu despertar i realització.»

EL PRAGMATISME AMERICÀ Antoni Defez (Universitat de Girona). Publicat en Terricabras (ed.), Història del pensament filosòfic i científic Vol. II. Universitat Oberta de Catalunya/Agora- Biblioteca Oberta, Barcelona, 2001, pàgs: 133-153.


 
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.