Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Plutarc de Queronea (ca. 45-125) HIST.

Filòsof grec. Va néixer a Queronea, però es va educar a Atenes, on va estudiar matemàtiques i filosofia. Va viatjar a Roma en diverses ocasions, ciutat en què mantenia bones relacions amb les més altes jerarquies del poder, fins al punt que Trajà el va nomenar cònsol. Posteriorment, va ser també sacerdot del temple d'Apol·lo dèlfic. Encara que va ser un filòsof d'orientació platònica que generalment s'enquadra dins el platonisme mig, la seva orientació filosòfica també va estar molt marcada pe r l'escepticisme de l'acadèmia mitja i nova, per aspectes eclèctics (ja que en la seva ètica incorpora elements estoics i peripatètics) i, especialment, neopitagòrics. Malgrat les esmentades influències, Plutarc va combatre tant l'estoïcisme com l'epicureisme. En la història de la filosofia és important per la informació doxogràfica que aporta en algunes de les seves obres, especialment és les seves Vides paral·leles, obra en què traça biografies de personatges grecs i romans.

Partint d'una interpretació religiosa del pensament de Plató, Plutarc va intentar justificar les creences religioses populars gregues i de tots els pobles, i va considerar el platonisme com l'única base racional de totes les creences religioses i, en especial, de l'antiga mitologia grega. Per justificar aquesta tesi, Plutarc va voler elaborar una noció més depurada de Déu de la que generalment s'admetia, i concebia la divinitat com a summa bondat i com ser amb el que no hi ha possibilitat alguna de contacte, excepte l'indirecte que es produeix rarament a través d'una intuïció immediata (que és un precedent de la teoria de l'èxtasi dels neoplatònics). Però, si Déu és summa bondat, no pot ser l'origen del mal. Per això, justament per evitar el problema de l'existència del mal i atribuir el seu origen a Déu, va sustentar que és impossible que el món derivi d'una causa única, ja que de ser així aquesta causa seria Déu i, llavors, no hi hauria explicació per al mal. Ara bé, ja que el mal existeix, és forçós considerar que, a més de Déu, ha d'existir un altre principi que sigui el causant de l'existència del mal. Segons Plutarc, tal principi no és la matèria, que és neutra en aquest aspecte, sinó una força indeterminable que identifica amb l'Ànima del Món en rebel·lia contra Déu. D'aquesta manera sustenta una mena de dualisme, «omplert» per una sèrie d'éssers intermedis entre Déu, que és pura bondat, i el món, i que poden identificar-se amb les diverses divinitats i «dimonis» de les religions populars.

Altres obres destacables són: Moralia, Comentaris a Plató, D'Isis i Osiris, i diversos tractats de psicologia, astronomia, ètica, religió i obres contra els estoics i contra els epicuris. La famosa obra coneguda com la Placita philosopharum, també de gran interès doxogràfic, és d'autenticitat dubtosa, i es considera que no és realment de Plutarc.
 
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.