Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

paral·lelisme psicofísic PSICOL.

Doctrina dualista que defensa que els processos físics i els psíquics són independents des del punt de vista causal però mantenen processos paral·lels. Així, el cos i la consciència constitueixen dos àmbits de fenòmens que es manifesten de manera heterogènia i autònoma, raó per la qual no és possible explicar per relacions causals la interacció paral·lela entre les sèries de fenòmens orgànics i psíquics.

Aquesta doctrina arrenca del dualisme de substàncies cartesià. Segons Descartes hi ha una absoluta distinció entre el cos (res extensa) i l'esperit (res cogitans). Ja que es tracta de dues substàncies distintes no pot haver-hi relacions causals entre elles. Per donar explicació de la relació que pot haver-hi entre els processos corporals i els anímics, Descartes va recórrer a una hipotètica interacció que, segons ell, es realitzaria a través de la glàndula pineal. Però aquesta tesi implica una inconseqüència respecte de la seva teoria de les substàncies, ja que tal interacció contradiu la impossibilitat de relació causal entre substàncies de natura distinta (el que va ser durament atacat per Gassendi, per exemple, i, posteriorment, per La Mettrie i la seva concepció de l'home màquina). Davant aquest problema, altres racionalistes van intentar donar solucions distintes que van engendrar el paral·lelisme psicofísic pròpiament dit. Així, Malebranche va propugnar l'ocasionalisme que posava a Déu com la causa única dels dos processos; Leibniz va formular la teoria de la harmonia preestablerta, segons la qual, encara que no hi ha comunicació entre cos i esperit, Déu els va crear sincronitzats. Totes aquestes «solucions» continuaven pressuposant una concepció dualista. En canvi Spinoza afirma que cos i matèria són dos atributs de la mateixa substància, amb la qual cosa sustenta un dualisme de propietats, però un monisme de substàncies.

A aquestes explicacions d'índole purament metafísica, van succeir altres de caràcter més psicològic, com l'elaborada per Fechner. La seva formulació matemàtica de l'anomenada llei de Weber-Fechner, de la relació entre la quantitat d'estímul i la sensació produïda, va fer que aquesta teoria gaudís de cert èxit durant un cert temps, i semblava donar fonament a una relació exacta entre el cos i la ment, en establir un model formal que definia una funció matemàtica entre allò físic i allò psíquic i establia una unió del psicofísic.

En èpoques més recents el problema del paral·lelisme psicofísic i, en general, el problema de les relacions entre ment i cos, han suscitat un viu interès, i s'han reproduït la majoria de les clàssiques posicions, però fortament modificades gràcies, especialment, a la introducció dels avanços en la filosofia del llenguatge (especialment a partir de l'últim Wittgenstein i l'anàlisi del llenguatge ordinari) i als desenvolupaments de la moderna neurologia, d'una banda, i de les ciències cognitives, ciències de la computació i la intel·ligència artificial, per una altra.

Filòsofs com Brentano o William James, per exemple, van continuar mantenint posicions dualistes. Altres com Karl Popper i el neurofisiòleg i premi Nobel John Eccles van reformular aquest dualisme i van introduïr un tri-ísme, al qual ells anomenaven interaccionisme, a partir de la teoria dels tres mons.


Veure termes relacionats.

 


Enllaç extern http://es.wikipedia.org/wiki/Filosof%C3%ADa_de_la_mente#Bibliograf.C3.ADa_en_espa.C3.B1ol

 

Bibliografía

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.