procés GEN.

(del llatí prosessus: anar abans, avançar-se). Tot procés suposa un desenvolupament concatenat d'esdeveniments o fets; un esdevenir o una derivació de quelcom a partir dels seus principis. En la filosofia presocràtica, Heràclit és el primer representant d'una filosofia basada en la noció de procés entès com esdevenir fluent (panta rei). En alguns casos s'entén com a desenvolupament intern d'una realitat o d'una sèrie d'esdeveniments que s'efectua a través de la superació de contradiccions immanents. Aquesta última concepció correspon a la noció de procés dialèctic, tal com es desenvolupa en la filosofia hegeliana i en el marxisme. En general, les filosofies que han donat un lloc important a la noció de procés han contraposat aquesta noció a la de substància, de forma que pot parlar-se de filosofies procesualistes (el marxisme o les filosofies evolucionistes, per exemple) contraposades a concepcions substancialistes. Al seu torn, les concepcions procesualistes s'han desenvolupat també en àmbits ben diferents: en el de la natura dóna lloc a concepcions evolucionistes, mentre que en l'àmbit de filosofies de tipus més pròxim a l'espiritualisme han originat concepcions com les defensades per la filosofia de Whitehead, la concepció de la duració de Bergson, o com la del Stream of Thought de William James.

De vegades el terme procés ha estat emprat com a sinònim de mode d'actuar o obrar, és a dir, com a sinònim de mètode o desenvolupament del raonament, com quan es parla del procés resolutiu-compositiu galileà, per exemple.

D'altra banda, el neoplatonisme es basa en la noció de processó (del llatí processio, etimològicament pròxima a la de procés), entesa com a relació d'emanació entre allò U i les realitats emanades d'ell. Per a Plotí la processó és també la irradiació d'una imatge que projecta cada ser.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.