Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

modernisme HIST.

Sota aquest terme se sol entendre qualsevol manifestació apreciativa i valorativa del modern, o nou. A finals del segle XIX i principis del XX es va denominar modernista a tot un corrent arquitectònic, artística i literària. De fet, el terme «modernisme» entès en aquest sentit va ser especialment aplicat a Espanya i va adquirir la seva major expressió a Catalunya. A França o Anglaterra es va conèixer més aviat com «Art Nouveau», o «Modern Style». Però, paral·lelament al dit moviment artístic, es va desenvolupar, sota aquest nom, un corrent filosòfic en el si del catolicisme, especialment a França i a Itàlia, que desenvolupava aspectes de filosofia de la religió sota la influència de la filosofia de l'acció. El dit moviment va ser condemnat oficialment per l'Església el 1907, a través de l'encíclica Pascendi del papa Pius X (que va condemnar també el moviment oposat o integrisme).

Al si de la filosofia d'orientació catòlica van ser denominats modernistes alguns autors que es van caracteritzar tant per adoptar posicions polítiques en favor de les classes socials més desfavorides, com per oposar-se a l'ostentació i privilegis del clero. Però al terreny estrictament teòric es caracteritzaven per un cert historicismo aplicat als continguts dogmáticos del catolicisme. Criticaven l'aspecte dogmàtic i institucional de la creença religiosa, i concebien els dogmes religiosos, en general, i especialment els dogmes cristians, com a meres expressions simbòliques que han d'entendre's alegòricament. Per a ells, és el context històric en què van aparèixer els dogmes el que els confereix el seu contingut. Per això, no són expressió de verdades eternes, sinó de necessitats històriques i socials, i la veritat mateixa es manifesta i desplega com un procés històric. Manifestaven també certa tendència cap al E. Boutroux (merament com a precursor), Ollé-Laprune, el seu deixeble M. Blondel, Lucien Laberthonière, Alfred Loisy, i el bergsoniano Edouard Le-Roy que va intentar una síntesi del modernisme amb la filosofia de Bergson.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.