lloc

(del llatí locus.) Medi espacial en què s’ubiquen les coses; situació espacial d’un cos, o mode de «estar en», que expressa la situació d’un cos. Aquest concepte està estretament relacionat amb la noció d’espai, encara que no es confon amb ell. Però de la mateixa manera que hi ha una concepció absoluta i una concepció relativa de l’espacialitat, també hi ha una concepció que tendeix a dotar al lloc d’unes característiques pròpies, contraposada a una altra que el considera merament com una relació entre els cossos.

Per a Plató els dos pols fonamentals de la seva ontologia són allò Mateix i allò Altre, i aquests precisen del demiürg, que per a la formació del món, basat en la contemplació de les formes intel·ligibles, necessita una base absolutament indeterminada en la que plasmar les formes. Aquest és el medi espacial o khora (PfD"), i en aquest mitjà espacial indeterminat s’efectua la feina del demiürg, que permet l’aparició de les coses sensibles que són imatges del món eidètic de les idees o formes (veure cita).

Però la primera doctrina del lloc troba la seva elaboració filosòfica en la física aristotèlica, especialment en la Física (llibre IV), on Aristòtil el defineix com a límit que circumda un cos, o primer límit del cos envoltant. Un cos està en l’aire perquè aquest el circumda i està en immediat contacte amb ell, de la mateixa manera que una mà està en un guant perquè la pell interior d’aquest circumda i limita la pell d’aquella.

Per entendre la concepció aristotèlica del lloc (J`B@H) hem de partir de la seva negació de la possibilitat del buit; per a Aristòtil tot és un plenum, en el qual, no obstant això, és possible el canvi i el moviment (en oposició als atomistes que afirmaven la necessitat del buit per explicar-lo), de la mateixa manera que és possible nedar dins l’aigua, mitjançant substitucions successives dels cossos que, d'aquesta manera, canvien de lloc. (Veure text. Física IV: el buit ). Aquest, doncs, s'ha de concebre com a localització. Però el moviment implica un cos que es mogui, i aquest ha de posseir certa quantitat (extensió), en virtut de la qual ocupa un lloc. Si es fa abstracció del substrat o suport entitatiu de la quantitat obtenim l’espai. L'espai, llavors, fruit d’una abstracció, és merament ideal, i del seu estudi cal que se n'ocupi la ciència de les magnituds contínues: la geometria. La noció de lloc, no obstant això, per a Aristòtil, és epistemològicament anterior a la d’espai perquè, per elaborar l’abstracció que dóna lloc a aquest, és necessari partir d’un moviment que es defineix, justament, com a canvi de lloc (dalt, sota, dreta, esquerra, al davant, al darrere). D’aquesta manera, segons Aristòtil, el lloc és una magnitud real i qualitativa l’estudi de la qual competeix a la física, i que permet l’aparició de l’espai, que és una magnitud ideal de la qual se’n ocupa la matemàtica.

Al mateix temps, el lloc és una propietat dels cossos, raó per la qual, basant-se en la seva teoria de les categories, en la mesura que és una propietat, no és pròpiament una substància, sinó que depèn d’elles. No obstant això, ja que allí on hi ha un cos podria haver-n’hi un altre, això deu significar que és diferent dels cossos que l'ocupen i, en aquest sentit, sembla que sigui una realitat en si mateix. Per aquesta raó, és una propietat peculiar que sembla estar en una situació intermèdia entre les propietats i les substàncies. Aristòtil també atorga propietats qualitatives al lloc (no per a cada cos, sinó per a classes d’ells), i considera que el lloc exerceix certa influència sobre els cossos mateixos. Això determina una concepció qualitativa del lloc, de forma que per a Aristòtil hi ha «llocs naturals» per a determinades classes de cossos.

Així, segons la física aristotèlica, hi ha llocs naturals per als quatre elements: aire, aigua, foc i terra, que determinen que els cossos més pesats estenguin naturalment cap avall, i el més lleuger cap amunt. D’altra banda, en tant que és el límit que circumda un cos, tot cos ocupa un lloc excepte l’univers mateix, ja que a aquest res ho circumscriu o limita (veure text. Física IV: el lloc ).

En l’època moderna, a partir de Galileu i Descartes, quan es concebi l’estudi de la física a partir de la matemàtica i s’estudiï el moviment a partir de la consideració de punts matemàtics, desapareixerà tota consideració qualitativa de la noció de lloc, raó per la qual es considerarà que aquesta noció és equivalent a la d’espai i, al seu torn, en relació amb el moviment, s’afirmarà la seva relativitat, com a relació d’un cos a un altre que es pren com a sistema de referència. En la dialèctica de Hegel, el lloc apareix com el tercer element que segueix la progressió de l’espai i el temps: com «el posar-se de la identitat de l’espai i el temps» que sorgeix com a condició dialèctica del moviment (veure text).