Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Llull, Ramon HIST.(1233-1315)

Filòsof, místic, missioner i escriptor mallorquí. Després d'una joventut dissipada en la cort de Mallorca, el 1263, a conseqüència d'una crisi espiritual, va adoptar la via de la predicació missionera per dedicar-se a la conversió dels sarraïns. Va escriure una gran part de les seves obres en la seva llengua materna, la qual cosa fa d'ell un dels grans escriptors en llengua catalana, encara que també va escriure algunes obres en àrab i molts dels seus tractats més filosòfics en llatí, com era habitual en la seva època. Va viatjar incessantment per donar a conèixer la seva obra, va donar classes a les universitats de la Sorbona, Montpeller i Nàpols. Segons certa falsa tradició, va morir màrtir en el seu segon viatge a Bugia (Tunis) com a missioner, intentant convertir els sarraïns encara que, segons sembla, la primera vegada va sortir de Tunis expulsat i, després d'un naufragi, va acabar a Pisa la seva obra anomenada Ars generalis ultima. Posteriorment, després d'estades a Gènova, a París , a Catalunya i a Mallorca, va tornar novament a Bugia, però a la seva tomba de Mallorca s'esmenta que va morir (probablement a Mallorca mateix) l'any 1315. A París, a més de donar a conèixer la seva gran obra l'Ars magna, o Ars inveniendi veritatem -que posteriorment, a causa de la dificultat que presentava va resumir en diverses versions més simplificades, com Ars demostrativa, Ars inventiva (1289) i Ars generalis ultima (1308)-, va combatre la filosofia de Siger de Brabant i la teoria averroista de la doble veritat. Llull tampoc acceptava una divisió taxativa entre fe i raˇ, apartant-se d'aquests autors pensava que totes les veritats de fe poden ser provades per la raó. Aquest afany de demostració racional de la fe és el que el va empènyer a elaborar la seva Ars magna fundada en una mathesis universalis.

Partint d'una orientació agustinista, segons la qual DÚu ha creat la natura a partir d'unes «rationes seminales» eternes, Llull pensa que l'Ússer de les criatures és com una imitació de Déu, i la natura és com un llibre en què poden llegir-se els designis de la divinitat. Però per captar l'ordre divÝ cal que s'estableixin uns principis generals. Aquests principis generals -que són els que estaven en la base de la seva Ars-, eren elements simples a què es redueixen totes les proposicions i, degudament combinats, havien de fer possible una presentació unitària, rigorosa i encadenada de tot el saber.

Llull esmenta divuit principis generals.

 D'ells, nou són els atributs divins, que s'obtenen a partir de maximitzar en grau suprem les perfeccions dels Ússers creats:

 
bondat,
eternitat,
grandesa,
poder,
voluntat,
virtut,
saviesa,
veritat i
gl˛ria.
    ---------------
Els altres nou assenyalen les relacions entre els Ússers creats i contingents:  
principi,
mig,
fi,
contrarietat,
diferŔncia,
concordanša,
minoria,
igualtat i
majoria.

Cadascun d'aquests elements és representat per lletres o per altres símbols, i els combina entre si, de manera mòbil, en cercles concèntrics. Els diversos raonaments per resoldre tots els problemes (tant de la religió com de les ciències) sorgien de totes les combinacions possibles. Llull va projectar una mena de mÓquina amb rodes de conceptes, una mena de precursora de les computadores, capaç de combinar i classificar tots els conceptes, de manera que es pogués discutir i raonar sense errors. Va recórrer a diagrames, taules, cercles gràfics i cercles concèntrics mòbils (el més complex d'aquests instruments és denominat figura univeralis, que posseeix catorze cercles concèntrics), disposats de manera que, a partir dels conceptes fonamentals, fos possible trobar conceptes nous així com raonar sobre ells sense error. Creia, per tant, en un fonament lògic i racional universal, a manera d'un càlcul, vàlid per a totes les veritats, incloses les de la religió. [Veure imatges de les rodes lul·lianes]

Això és possible, pensava, perquè hi ha un únic fonament racional, que afecta també a les veritats de la fe que, d'aquesta manera, poden demostrar-se per deducció lògica. En tant que els principis generals o elements simples són el fonament de tot allò real, per a Llull hi ha una coincidència entre l˛gica i ontologia, i l'autŔntic coneixement és una visió mística en Déu.

La lògica en què es basava era, fonamentalment, la silĚlogÝstica d'Arist˛til, que suposa uns principis certs (que fins i tot els infidels han d'acceptar), i considerava que hi havia la possibilitat de trobar tots els termes mitjans possibles que uneixin qualsevol subjecte amb el predicat que li convé. D'aquesta manera, es podrien enumerar tots els predicats possibles d'un subjecte i determinar d'acord amb les regles lògiques, quins li pertanyien. Pensava que així fins i tot es podria demostrar lògicament el misteri de la Trinitat. D'aquesta manera, encara que basant-se en la lògica demostrativa d'Aristòtil, Ramon Llull la concebia com una lògica capaç de ser inventiva, que no es limita a resoldre les veritats conegudes, sinó que és capaç de descobrir les noves.

A més d'aquest càlcul general, que va influir decisivament en Leibniz (i que, per mitjà d'aquest, es pot considerar un precedent de la lògica moderna), Llull va defensar també una metafísica exemplarista i un realisme neoplatònic, molt influït per l'augustinisme que imperava entre els franciscans de qui Llull se'n sentia proper.

La seva obra va causar un gran impacte en la filosofia posterior. Després de la seva mort es van crear cercles lul·listes en diverses universitats, especialment a París i Montpeller, i se li van atribuir nombroses obres de alquimia i astrología. Ja en el Renaixement pot versi encara la seva gran influència en autors com Agripa, Bovilio, Nicolau de Cusa, Pico della Mirant-la, Besarión, Giordano Bruno, Giordano Gemma (D'art ciclognomica, 1569), Valerio de Valeriis (Opus aureum, 1589), i molts altres autors, que van vincular el pensament de Llull i les seves tècniques combinatòries i mnemotècniques amb l'art de la mem˛ria.

 


 

Gravat del S. XVI: la lapidaciˇ de R. Llull   Tomba de Ramon Llull (Mallorca)

Veure: Ars magna,

ars combinatòria,

mathesis universalis.



 Obres

 

 


Licencia de Creative Commons


Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.