Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

no-res GEN.

(del llatí nihil, el contrari del que és quelcom) En els inicis del pensament antic la noció del no-res va aparellada amb la negació del ser, és a dir, amb allò que no és, tal com s'elabora en la filosofia de Parmènides qui així el formula en la via de la veritat del seu famós poema : en tant que el no ser no és, el no-res, entès en aquest sentit, no pot ni dir-se ni pensar-se (veure text).

En canvi, Plató, en el Sofista, en comptes de pensar el no-res com un no ser absolut el concep com allò altre d'un ésser determinat. El no-res, doncs, pensat com allò altre, entra a formar part dels cinc gèneres suprems, formats per l'ésser, i dues parelles: el moviment i el repòs, i el mateix i allò altre. Però, mentre que el moviment i el repòs s'oposen absolutament, el mateix i allò altre només són relativament oposats, ja que la noció d'allò altre usada per Plató no equival a la negació del ser, sinó que es refereix a quelcom un altre d'aquest ser en tant que no ser és només negació del ser. En aquest sentit el no-res és un no ser relatiu i, per tant, en cert sentit pot dir-se que el no-res és (veure text) el que, en certa forma, el mateix Plató qualifica de parricidi contra Parmènides (veure cita i veure també: allò mateix i allò altre). També per a Aristòtil la negació i la privació es donen a partir d'afirmacions determinades, apartant-se de la concepció del no-res absoluta defensada pels eleates.

En el pensament religiós jueu i cristià el no-res, com a privació i no existència absoluta, s'entén com l'absolutament oposat a Déu, que és la perfecció absoluta i que, segons aquestes concepcions, crea el món ex nihilo, a partir del «no res», la qual cosa subratlla l'omnipotència divina i la seva total llibertat creadora. D'aquesta procedència del no-res s'infereix també, com ho subratlla Agustí d'Hipona, la total contingència dels éssers creats, les úniques perfeccions i les úniques raons de ser de les quals, són de procedència divina. No obstant això, en l'anomenada teologia negativa representada per autors com el Mestre Eckhart o Jacob Boehme, el no-res s'entén com la negació de tota forma coneguda del ser i, en aquest sentit derivat (de procedència neoplatònica), s'identifica amb Déu, del que «res» podem saber ja que transcendeix absolutament tota essència coneguda i cognoscible.

Per a Kant el no-res correspon a la categoria de quantitat com a mer conjunt buit, o a la categoria de qualitat com a objecte buit o intuïció sense contingut, mentre que en la concepció dialèctica de Hegel el no-res equival a la noció immediata i indeterminada del ser. Així, en la seva indeterminació, ser i no res coincideixen, però la seva antítesi es resol en l'esdevenir que, d'aquesta manera, apareix com el primer concepte que integra els de ser i res (veure text ). En aquesta concepció, el no-res apareix com el fonament de la negació i no al revés, i inverteix la contraposició eleàtica en assenyalar la identitat de ser i res en quant plenament indeterminats. D'aquesta manera, el primer concepte de la Lògica de Hegel no és l'ésser ni el no-res, sinó l'esdevenir que es resol la contradicció abstracta entre aquelles nocions igualment indeterminades, i el no-res s'oposa en ser, però en ser determinat.

També Heidegger (Què és metafísica?) i, a partir d'ell, els existencialistes conceben el no-res no com a negació d'un ens, sinó com allò que possibilita la seva negació. El no-res no és una entitat negativa, però revela l'ésser dels ens, la qual cosa en el cas de l'home, es manifesta en el sentiment de la angoixa, que patentitza que l'ésser de l'home consisteix en no ser l'ésser en la seva totalitat. Sartre, a la seva obra L'ésser i el no-res, tematitza aquest caràcter del ser de l'home com el no-res del ser (veure text) en veure que la consciència està constituïda per possibilitats, però cada possibilitat implica una elecció que, al seu torn, exclou una altra possibilitat no realitzada, la qual cosa manifesta el caràcter de negació de ser complet o total de l'home (veure text). D'aquesta manera, l'ésser de l'home apareix en la seva radical finitud entre un tot impossible i el no-res.

Bergson, en la seva Evolució creadora, denúncia la idea de no-res a la que considera un fals concepte. Segons Bergson, pensant l'ésser sobre el fons de la seva negació s'atribueix realitat a aquesta. Així, el no-res implica el pensament de la totalitat més l'acte de la seva negació. D'aquesta manera és un fals concepte que, fins i tot, suposa la reduplicació d'allò real: «hi ha més i no menys en l'idea d'un objecte concebut com inexistent», perquè en aquest pensament, a més del pensament de l'objecte, hi ha el pensament de la seva negació (veure text). Des d'una perspectiva completament diferent, la filosofia analítica també ha combatut les tesis hegelianes i heideggerianes que fan del no-res un quelcom i recalquen que, en el llenguatge ordinari, el terme «no-res» només s'usa en la formulació de proposicions existencials negatives.
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.