lekton GEN.

(del grec 8,PJ`<, allò que és dit, allò expressable. Generalment es tradueix com a significat) En la teoria semàntica estoica és allò que el so revela i que és pres com a subsistència en el pensament: una representació racional gràcies a la qual és possible exposar discursivament el que es representa. En la teoria semiòtica estoica es distingeixen tres elements connexos: el signe o significant (el so), el significat i allò existent (l'objecte extern). Tant el so del significant com allò existent són objectes físics, en canvi el significat és un dels quatre incorporals (asómata) contemplats pels estoics. A més del lektón o allò expressable, conceben allò buit (kenón), el lloc (tópos) i el temps (khrónos). Ja que defensen el pansomatisme, és a dir, la tesi segons la qual totes les propietats són disposicions de la matèria lligades a algun cos, han de concebre els incorporals com a atributs dels cossos.

El lektón permet separar el logos pròpiament dit del logos proferit en parlar, i permet també la distinció entre sentit i referència, que Gottlob Frege va establir de manera tècnica en la semàntica contemporània.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.