Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

diàleg GEN.

(del grec *4V8@(@H, diÓlogos, conversa) Discussiˇ organitzada mitjanšant preguntes i respostes entre individus interessats per una mateixa qŘestiˇ que s'intenta precisar, i respecte de la qual es poden mantenir inicialment punts de vista diferents. En tant que suposa la participaciˇ de diversos individus, el diÓleg serÓ concebut en l'antiguitat com el mitjÓ propi d'expressiˇ del logos que, sent comú a tots els éssers racionals, es desenvolupa a través dels interlocutors què confronten els seus logos particulars en ell. D'altra banda, també s'ha assenyalat que ja el mateix procés del pensar és dial˛gic, i es desenvolupa com un diàleg interior.

La primera manifestació escrita important de filosofia són els diÓlegs de Plató, els quals probablement imitaven la manera socràtica de filosofar, per la qual cosa el diàleg, com a forma de dialŔctica inicial, això és, de conversa reflexiva amb preguntes i respostes amb mires a obtenir coneixement, es troba present en els primers passos de la filosofia. La forma dialogada de l'obra escrita de Platˇ (i d'Arist˛til, ja que les primeres obres exotŔriques d'aquest autor també van ser diàlegs) és, probablement una imitació de la forma dial˛gica de conduir el pensament per part del seu mestre S˛crates. D'aquesta manera, si bé en la tradició escrita el diàleg sorgeix amb Plató, en tant que mètode propi de la filosofia es remunta a Sòcrates, per a qui el diàleg permetia la crítica de la *`>" (doxa, opinió) i tenia l'avantatge de la persuasió racional, en contra del llenguatge de la imposició propi dels sofistes.

Per aquesta raó Sòcrates evitava l'ús de les tècniques retòriques, destinades a convèncer artificiosament més que racionalment. Mitjançant el diàleg, Sòcrates podia exercir l'art de la maiŔutica i despertar en els seus interlocutors un saber amagat que només podia aflorar després de la prèvia presa de consciència de la pròpia ignorància, és a dir, després de posar en crisis les pròpies creences i haver-les confrontat amb altres (veure text). D'aquesta manera, encara que també alguns sofistes practicaven el diàleg, la seva orientació era ben diferent, ja que la majoria el concebia com a disputa en què havia de guanyar el més hàbil en l'ús de les tècniques retòriques, la qual cosa era conegut com erística.

Encara que Platˇ desconfia del llenguatge escrit que no respon a les preguntes (veure text), segueix el seu mestre i utilitza l'escriptura com a via per exposar el seu pensament, però ho fa utilitzant la forma del diàleg escrit, a mig camí entre el discurs parlat i el soliloqui o el tractat. Amb aquesta forma, que representa el moviment del propi pensament -que és concebut com «diàleg interior de l'ànima amb si mateixa»-, es posa èmfasi en la necessitat de coherència i en l'evitació de la contradicció, i el diàleg apareix com a via dialèctica (veure text) cap a la intu´ciˇ de la veritat, encara que de vegades no pugui realment concloure en assercions definitives.

Al seu torn, el diàleg socràtic i platònic és expressió d'un context social en què la discussió pública s'instal·la en l'àgora de les polis gregues amb l'arribada de la democràcia, i que, com a art de discutir i raonar, es desenvolupa després com a retòrica, dialèctica i lògica. A més de Plató molts altres autors han utilitzat el diàleg com a forma d'expressar el discurs filosòfic: el mateix Xenofont, o Arist˛til, com ja hem dit; però també el van usar sant Agustín, Cicerˇ, Giordano Bruno, Galileu, Berkeley, Malebranche, Hume, i altres.

En l'Ŕpoca medieval va donar lloc a les anomenades disputatio. En l'època moderna es reprèn l'interès per l'estructura dial˛gica del pensament, especialment en la filosofia romÓntica i en autors com Hamann, Jacobi, Fichte i W. von Humboldt. I la concepció mateixa del diàleg apareix al si de la dialŔctica de Hegel, entesa com a moviment immanent del ser que s'explicita a si mateix en la seva totalitat de forma no contradictòria mitjançant els seus moments antagònics. D'aquesta manera, l'estructura dial˛gica apareix com l'estructura mateixa de la realitat.

A partir dels anys 1920 reapareix un interès renovat pel diàleg que dóna lloc a l'anomenada filosofia del diàleg d'autors com Rosenzweig, o Martin Buber, en la que se sustenta que el jo només emergeix en la relació dial˛gica o comunicació existencial entre jo i tu. Amb això es posa èmfasi en la negació de la pretesa prioritat ontològica de la consciència (monológica), atorgant-se-la a la relació amb el tu (dialógica). En un sentit semblant, E. Levinas subratlla la dissimetria de la relació intersubjectiva i insisteix en la primacia de l'altre. En aquesta relació el llenguatge apareix com la relació dial˛gica fundant, la qual cosa enllaça amb la tradició hermenŔutica (de Gadamer, per exemple, per a qui tot ser que pot ser comprès és llenguatge -veure text -), i representa una crítica a tota filosofia de la immanència del saber, que tanca en si els gèrmens d'una violència totalitària. En aquest sentit, les tesis de Habermas de la veritat per consens intersubjectiu, i la seva apel·lació a la «situació ideal de diàleg», poden vincular-se a aquesta tradició. Entre els autors espanyols contemporanis interessats per una filosofia del diàleg destaquen Unamuno i Eugeni d'Ors.

L'afirmació del procés dial˛gic del pensament, entès com un diàleg interior, ha estat defensada, entre altres, per George Herbert Mead i, sobretot, per Lev S. Vygotsky.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.