Filòsof i crític social alemany d'orientació marxista. Va néixer a Ludwigshafen am Rhein (Palatinat), sent el fill únic d'una família de jueus alemanys. Als tretze anys va escriure el seu primer assaig filosòfic, L'univers vist per l'ateisme, el 1905 va estudiar a Munic amb Thoedor Lipps i el 1908 es va doctorar amb una tesi sobre Rickert. Entre 1908 i 1911 va viure a Berlín, on es va relacionar amb el cercle de G. Simmel, que el va posar en contacte amb G. Lukács, amb qui va establir amistat. El 1912 va marxar a Heidelberg on va formar part del cercle d'intel·lectuals constituït a l'entorn de Max Weber, al qual pertanyia també K. Jaspers. Poc després, a causa de les seves idees pacifistes, es va traslladar a Garmisch, on es va casar amb l'escultora Else von Stritzky, i va escriure L'esperit de la utopia (publicat el 1918). Simpatitzant del moviment espartaquista, dirigit per Rosa Luxemburg, va tornar a Berlín, però davant el fracàs de la revolució va marxar a Munic, on va escriure Thomas Münzer, teòleg de la revolució (1921). En aquesta obra posa a aquest sacerdot, dirigent d'una rebel·lió de camperols, com a exemple d'esperit utòpic. El 1921 mor la seva esposa i marxa novament a Berlín, on es publica una segona edició de l'esperit de la utopia, en la que és més patent la influència del marxisme, i en la que s'allunya de la seva primera orientació kantiana per abraçar un marxisme hegelianitzant. En aquesta obra apunta els temes fonamentals del seu pensament, que ell mateix va denominar «marxisme càlid»: la utopia, el marxisme, l'esperança. A Berlín es va relacionar amb Adorno, W. Benjamin, B. Brecht i Kurt Weill.

El 1933, amb l'arribada del nazisme, són cremats públicament els seus llibres, junt amb els d'altres autors, Freud, Kafka, Brecht, Musil, per exemple, i comença un exili de setze anys que el porta primer a Suïssa (on escriu L'herència d'aquest temps, que és un estudi de la psicologia de masses del feixisme) i, posteriorment, a Estats Units, on escriu entre 1938 i 1947 la seva obra principal: El principi esperança (revisada el 1953 i 1959; editada a Alemanya oriental el 1954-55; el tercer volum censurat es va editar el 1959), en la qual fa de l'esperança la categoria fonamental de l'home, relacionant-la amb la utopia marxista, com la «utopia concreta» que millor permet la realització del que «encara no és». En aquesta obra es manifesta el seu marxisme hegelianitzant. Com Hegel, Bloch creu en una racionalitat inherent a allò real (tot allò real és racional), però aquesta racionalitat no és, com en Hegel, una conciliació realitzada, sinó que està «per arribar», és un «encara no». Aquesta concepció es relaciona amb la inversió de la dialèctica hegeliana efectuada per Marx (veure text), i situa la matèria en lloc de l'esperit hegelià. Però el materialisme de Bloch entén la matèria en sentit aristotèlic, com pura potencialitat, oberta, contrària a l'esperit hegelià tancat en si mateix. Partint d'aquesta idea, Bloch traça en El principi esperança una fenomenologia dels estats utòpics de la consciència: estudi dels desitjos profunds, de les fantasies diürnes, dels somnis, dels mites col·lectius i de l'art, i va donar una especial rellevància a l'art d'avantguarda com a expressió de l'activitat creadora i utòpica enfront d'allò que s'ha donat en la realitat. Aquesta fenomenologia de l'utòpic culmina en una ontologia de l'encara no. En Estats Units escriu també la seva important obra: Subjecte-Objecte: esclariments sobre Hegel (publicat posteriorment el 1962).

Al final de la segona guerra mundial, coherentment amb les seves conviccions marxistes, va marxar a Leipzig, a l'Alemanya oriental, on va ser professor a la universitat, i on va intentar realitzar la utopia marxista. Però aviat va xocar amb una realitat repressiva contrària a tot ideal veritablement emancipatori. Aquesta contradicció es va manifestar arran de la brutal repressió de l'alçament popular hongarès de 1956. Les autoritats governamentals prosoviètiques li van prohibir l'ensenyament, ja que Bloch es va manifestar horroritzat per la repressió davant l'esmentat alçament. Molts dels seus amics i deixebles (com Wolfgang Harich) van ser empresonats per oposar-se a la dictadura soviètica. Malgrat l'estat precari de la seva situació, va continuar escrivint uns Assajos literaris i un Curs d'història de la filosofia. El 1961, quan es va edificar el mur de Berlín, va demanar asil a Alemanya occidental i es va establir a la ciutat de Tubinga, en la universitat de la qual va ensenyar fins a la seva mort, succeïda el 4 d'agost de 1977, als 92 anys. El 1967 va rebre el Premi de la Pau dels llibrers alemanys. Durant el període de Tubinga va escriure El problema del materialisme, 1972; Assajos filosòfics, 1969; Mesures polítiques, 1970; L'ateisme en el cristianisme (1968), una de les seves obres més influents («Només un ateu pot ser un bon cristià; només un cristià pot ser un bon ateu»), i Experimentum mundi, 1975, important obra en què fa una reelaboració de les categories filosòfiques. El seu pensament s'inscriu en la tradició de les interpretacions hegelianitzants i humanitzants del marxisme.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.