Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

différance (GEN.)

Concepte central de la recusació derridiana del logocentrisme i del seu programa de la deconstrucció. Va ser encunyat pel propi Derrida i el seu significat deliberadament ambigu el fa gairebé impossible de traduir. De fet «différance» prové del verb francès différer que significa al mateix temps «posposar» i «ser diferent de». Així Derrida invoca els dos sentits de «différance» per descriure dues circumstàncies que concorren en tot discurs. La primera és que en un text qualsevol tot element està relacionat amb altres elements. La segona és el requisit tan eminent com banal que ha de ser radicalment distint d'ells. Constata, en definitiva, que un element qualsevol d'un text mai se sustenta en la plenitud d'una presència. La seva comesa depèn sempre del vincle que manté amb altres elements del mateix text. Però, per descomptat, Derrida mai deixa de tenir en compte que si aquest element del text existeix és per que es diferencia radicalment dels elements restants. No té sentit, per consegüent, desplaçar a l'escriptura el caràcter conclusiu que el paradigma fonocèntric assignava a la paraula. Cap element de l'escriptura pot aspirar a cap privilegi, perquè depèn tant d'aquells elements dels quals difereix com d'aquells elements als quals posposa. Per totes aquestes raons, Derrida s'absté atentament d'atribuir a l'escriptura l'hegemonia que el fonocentrisme localitzava en el signe oralment expressat.

En realitat, la intenció de Derrida és demostrar que la dicotomia entre paraula i escriptura -i, per extensió, tota dicotomia que aspiri a un caràcter absolut- només pot ser mantinguda si es menysté un fet fonamental. És precís ignorar en aquest cas, efectivament, que els termes d'aquesta oposició se sustenten entre si. Si bé mai arriben a coincidir del tot, no sols es troben referits l'un a l'altre sinó que, de fet, es necessiten recíprocament. Fins i tot es podria afirmar que cadascun d'ells, d'alguna manera, consisteix parcialment en l'altre. Assenyala Derrida a aquest respecte que justificar la funció dominant d'un terme comporta una violenta acció repressiva sobre el terme que es pretén postergar. Un exemple d'aquesta subordinació l'aporta la tradició metafísica, compromesa amb dicotomies tan il·lustres com les de realitat/aparença i sensible/intel·ligible. La complaença metafísica en les polaritats, precisament, indica per a Derrida la voluntat d'alterar la realitat per mitjans repressius. Per això rebutja les oposicions binàries tradicionals, o el que ve a ser el mateix: col·loca l'escriptura al centre de la seva preocupació filosòfica. De fet Derrida defensa una peculiar noció de realitat. Invita a concebre-la com un entramat de relacions on l'absència i la «différance» són com a mínim tan importants com la presència. És a dir, que la realitat apareix desproveïda de qualsevol gest de «centre». Segons Derrida aquest descentrament immunitza contra les dicotomies, sempre indesitjables encara que pretenguin aclarir o legitimar. Al cap i a la fi les referències a un eventual centre totalitzador, com li sembla que demostra la tradició metafísica, han estat sempre perilloses. Quan s'assenyala un suposat centre, creu nostre autor que subreptíciament s'està justificant una unitat.

Segons Derrida, per tant, l'enigmàtica energeia que fa possible el llenguatge resideix en la «différance». Però aquesta no mobilitza el llenguatge com ho faria una determinació exterior. Els seus efectes, per exemple. no són comparables als de la veritat en el model logocèntric. I molt menys la «différance» equival a un origen. En tot cas seria un paradoxal «origen antioriginari» perquè, com adverteix Derrida, mai podria ser ni ple ni unificat (veure text). Aquest hipotètic «no-origen», al contrari, seria estranyament divers i articulat. Sobretot caldria concebre-ho com «postponedor» i, al mateix temps, «diferenciador» -mobilitzant d'aquesta manera els dos significats de différer- de les diferències que són precisament el llenguatge. En realitat, Derrida manté que la «différance» produeix els efectes de diferència i que, per tant, no és aventurat identificar-la com l'energeia que en definitiva equival al propi llenguatge. També ha procurat mostrar al llarg de la seva copiosa producció metafilosófica que totes les instàncies del discurs, sense cap excepció, s'integren en aquest joc de diferències. Per tant, mai cap prestació  lingüística podrà eludir la «différance». Però aquesta constatació no impedeix a Derrida contemplar amb pessimisme el destí filosòfic de la «différance». Assenyala que amb freqüència l'impuls desconstruccionista transigeix amb les premisses logocèntriques davant la inquietant labilitat teòrica d'aquesta noció. En conclusió és oportú advertir que el propi terme «différance» il·lustra amb una extrema brillantor la tesi derridiana que l'escriptura de cap manera reprodueix la paraula. Únicament en la forma escrita d'aquest terme és possible advertir la diferència que existeix entre les paraules différance i différence, aquesta última d'ús habitual en la llengua francesa. La discrepància de les formes escrites, efectivament, no reflecteix cap distinció en les corresponents formes parlades.

Veure Derrida, deconstrucció, logocentrisme i trace

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.