Humboldt, Karl Wilhelm von (1767-1835) HIST. `khumbold.wav', `play"]
Filòsof, diplomàtic i lingüista alemany, germà del cèlebre científic i naturalista Alexander von Humboldt, i que pot considerar-se el fundador de la moderna ciència del llenguatge. Va néixer a Postdam al si d'una família noble il·lustrada. Va rebre una primera educació basada en el pensament de Leibniz i en els ideals de la Aufklärung. Va prosseguir els seus estudis a Gotinga i va estar molt influenciat per Kant. La reducció kantiana de les grans preguntes filosòfiques a la pregunta fonamental: què és l'home?, el va conduir a un intent d'elaborar una filosofia entesa com a antropologia comparada (Pla d'una antropologia comparada, 1795). El 1789 es trobava a París, on va conèixer de prop el moviment de la revolució francesa, als ideals del qual es va adherir. També va residir a Roma i a Jena.
Influenciat pels seus amics Schiller i Goethe, i després d'unes primeres reflexions sobre el poder polític i de l'Estat, va estudiar els antics grecs, es va ocupar de filosofia de l'art i va iniciar la seva reflexió sobre la historia. Concep la història a la manera romàntica, com l'esforç de la idea per conquerir la seva existència en la realitat, i el sentit de la qual és la realització progressiva de l'esperit de la humanitat basat en la veritat, la bondat i la bellesa, en un llarg procés progressiu en què l'art ocupa un lloc destacat.
Però l'aspecte veritablement important del pensament de Wilhelm von Humboldt és la seva teoria del llenguatge, que és la que li permet crear les bases del seu projecte d'una antropologia filosòfica. L'home és un fragment de la natura que es caracteritza per ser un producte de la història i de la cultura, però en quant que producte, el llenguatge apareix com el seu fonament. El llenguatge és més important per a la formació de l'home que els fets històrics, que l'art, que els costums o la política. Perquè el llenguatge és la forma i la força de l'esperit, és l'aparició de l'esperit en la natura. La ment precisa del llenguatge, i ambdues -ment i llenguatge- són indissociables, ja que la funció específica del llenguatge és la de constituir el pensament. En el llenguatge, doncs, ha de trobar-se la solució del problema filosòfic fonamental: el de la relació entre pensament i realitat.
Aquesta visió totalitzadora del llenguatge ja havia estat iniciada per Herder (que sostenia l'íntima relació entre llengua i caràcter nacional) i per Heinrich von Kleist, però troba el seu ple desenvolupament en el pensament de Wilhelm von Humboldt, que insisteix que l'home, en quant tal, només existeix com a animal parlant. Però si el llenguatge és la manifestació de l'esperit en la natura, en ell es manifestava també la natura col·lectiva de l'home. D'aquesta manera tot llenguatge articula un vertader univers i les diverses llengües són altres tants assajos per aconseguir la
veritat. Pensava que aquesta forma interna de cada llengua, que no consisteix només en un conjunt de regles gramaticals, sinó en una forma del veure el món, contribuïa activament a la formació de conceptes. Aquesta teoria va influir posteriorment en la denominada hipòtesis de Sapir- Whorf. Els seus treballs no van ser merament teòrics, sinó que va emprendre diversos estudis concrets sobre diverses llengües. A més de diverses llengües pertanyents a l'àmbit indoeuropeu, va estudiar
l'eusquera, xinès, malai, llengües semítiques i ameríndies. Així, per exemple, com a conseqüència de dues estades al país basc, va escriure un estudi titulat Investigacions sobre els habitants primitius d'Espanya amb l'ajuda de la llengua basca.
Deixant a banda els aspectes més pròxims a la visió romàntica del món i de la concepció d'un Volksgeist (esperit del poble) basat en el llenguatge, la contribució de W. von Humboldt a la lingüística ha estat immensa, com ho reconeix Noam Chomsky en la seva Lingüística cartesiana.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.
