filosofia de la sospita HIST.
Expressió que va encunyar Paul Ricoeur el 1965 per referir-se a les filosofies de Marx, Nietzsche i Freud, als que anomena els «mestres de la sospita» o «els que arrenquen les màscares», ja que expressen, des de perspectives diferents, l’entrada en crisi de la filosofia de la modernitat, en desvetllar cadascun d'aquests autors la insuficiència de la noció de subjecte, i en desvetllar un significat ocult:
Marx desvetlla la ideologia com a falsa consciència o consciència invertida;
Nietzsche desemmascara els falsos valors;
Freud posa al descobert les disfresses de les pulsions inconscients (veure text).
El triple desemmascarament que ofereixen aquests autors posa en dubte els ideals il·lustrats de la racionalitat humana, de la recerca de la felicitat i de la recerca de la veritat. Aquesta sospita, segons Ricoeur, engendra un problema nou: «el de la mentida de la consciència, el de la consciència com a mentida», i donen la pista d'una de les formes de la hermenèutica.
Malgrat les grans diferències que les separen, les filosofies de Marx, Nietzsche i Freud mostren les carències de la noció fundant de subjecte, que havia estat el punt de partida sobre el qual -partint del model del cogito cartesià- s'havia elaborat la filosofia moderna. Aquests autors han assenyalat que, més enllà de la noció clàssica de subjecte s'amaguen uns elements condicionants, la qual cosa permet sospitar la fal·làcia que representa modelar una filosofia o una interpretació sobre aquesta noció, i sobre la també sospitosa noció de consciència.
Marx, Nietzsche i
Freud,
han mostrat des de diferents punts de
vista que no hi ha realment subjecte fundador ni una consciència pròpia de l'esmentat subjecte, i han assenyalat
com en la base d’aquesta noció s’amaguen:
una sèrie d'elements socials, econòmics i ideològics («la consciència és
l’ésser conscient, i l’ésser de l’home són els seus processos de vida reals»:
Marx ( veure text 1 i veure text 2 );
una moralitat rebuda i engendrada a partir d'un ressentiment contra la vida (que, a més a més, en la mesura en que la mateixa noció de subjecte és la que està en la base de la noció de substància, és un ídol hipostasiat per un cert mode de pensar metafísic, segons
Nietzsche (veure text) i;
un inconscient que regeix els actes de
la consciència (Freud).
D'aquesta manera, el subjecte no és constitutiu
de si mateix, sinó que és expressió de condicionants històrics, socials, morals i psíquics. La noció de consciència, doncs, perd el seu pretès caràcter regulador, i es fa patent la necessitat de reconsiderar la noció clàssica d' interpretació, entesa com a relació de la consciència amb el sentit, ja que la mateixa noció de subjecte ha de considerar-se a partir d'aquests elements que el constitueixen, és a dir: la Història, la moral i l'estructura psíquica inconscient. Per això fa falta una hermenèutica que qüestioni radicalment la noció mateixa del sentit en funció de la història, la moral i la metapsicologia, és a dir, que es constitueixi com a ciència mediata del sentit, irreductible a la consciència immediata d'aquest.
Karl Marx
Friedrich Nietzsche
Sigmund Freud
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.