Filòsof polític italià. Marsilio Mainadini, fill d'un notari de Pàdua, va estudiar dret i medicina, i va estar influït per l'obra de Pedro Ventall. Va ser rector de la Universitat de París el 1312-1313, encara que va tornar a Itàlia on va completar els seus estudis, però va mantenir contactes a París. En aquesta ciutat, junt amb el conegut averroísta Juan de Jandún, va començar a redactar la seva obra fonamental, Defensor pacis, publicada el 1324, que va ser denunciada per la jerarquia eclesiàstica. Arran d'aquesta condemna, Marsilio va ser excomunicat pel papa Joan XXII. El 1326 Marsilio de Pàdua i el seu col·laborador Juan de Jandún van haver de refugiar-se en el tall de l'emperador Luis de Baviera, del que va ser el seu metge personal i un dels seus consellers. Allí es va trobar amb Guillermo d'Occam i altres franciscans oposats al papat. Sovint s'enquadra el pensament de Marsilio de Pàdua dins el moviment del averroísmo llatí, encara que les seves fonts intel·lectuals es deriven més directament de Aristòtil mateix que de l'averroísmo, i les seves investigacions se centren més en la filosofia política i religiosa que en l'estudi de la natura.

La seva obra ha d'emmarcar-se històricament en el context de les lluites entre el poder del Estat i el poder eclesiàstic, i en el context del moviment en favor de la independència de les repúbliques del nord d'Itàlia. En aquest marc històric, Marsilio es basava en els textos d'Aristòtil i va voler restaurar la teoria política d'aquest aplicada als casos concrets de les esmentades repúbliques italianes del nord. Defensava l'Estat laic, i advocava pel predomini d'aquest sobre l'Església, a la que considerava només com una part més de l'Estat i, per tant, havia d'estar sotmesa a les mateixes lleis que regien al conjunt dels ciutadans. Per això va combatre les interferències eclesiàstiques en els afers d'Estat, i es va oposar a la doctrina de la supremacia papal i la jurisdicció eclesiàstica, ja que també va combatre la tesi que considerava el papat com a institució divina. La tesi bàsica que donava fonament a la dita oposició a la supremacia eclesiàstica era la de considerar que l'Estat és l'exemple de comunitat perfecta, i que els clergues són part d'ell. Va sostenir que l'origen i fonamentació de les lleis és la racionalitat humana i que, per tant, no procedeixen de cap instint natural ni de cap inspiració divina. D'aquesta manera s'oposava a la concepció tomista de la llei natural, encara que, en la mesura que reconeixia una mateixa racionalitat per a tots els homes, no va atacar directament la noció de llei natural, sinó que simplement la feia derivar de la raó. Per això, han de ser elaborades i promulgades per la part predominant del poble (pars valentius) més qualificada, però representativa de la totalitat. La llei és, així, una norma preceptiva i coercitiva que emana del poble i de la racionalitat.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.