Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

màquina GEN.

Tradicionalment es concep com una construcció artificial, fruit de la tècnica, constituïda per un sistema de sòlids en moviment que s’articulen i mouen els uns als altres per contacte, amb la finalitat de produir eficaçment un efecte determinat, superior a qui aconsegueix cadascun dels components. En quant que persegueixen la consecució d’algun fi, estan en una relació de dependència amb alguna activitat humana, raó per la qual el problema específicament filosòfic és el que deriva de la relació entre l’home i la màquina. Al seu torn, aquesta relació pot entendre’s des de dos punts de vista:

1) des de la perspectiva de les implicacions socials i ètiques de la producció i ús de les màquines (veure «filosofia de la tècnica i la tecnologia»),

2) des de la perspectiva de la relació de semblança o diferència entre l’home i la màquina.

Des del segon punt de vista, la relació entre l’home i la màquina depèn fonamentalment del tipus de màquina en què s’estigui pensant, i de la concepció de la tècnica que s’accepti. Per això, és necessari contemplar diferents tipus de màquines que han engendrat diferents concepcions sobre aquesta relació entre l’home i la màquina:

Des del punt de vista de la utilització de l’energia, les màquines poden també classificar-se de la manera següent:


Els filòsofs de l’antiguitat donaven el nom de les cinc grans a les cinc màquines simples: el pla inclinat, la falca, el caragol, la palanca i la roda, i aquestes màquines encara despertaven estranyesa i admiració en el món antic. Fins al Renaixement van conservar l’aspecte de ser un engany a la naturalesa. No obstant això, encara que ja Lucreci donava metafòricament al món el nom de «màquina» (De rerun natura, V.96), la màquina com a element fonamental de la imatge del món s’imposa a partir del desenvolupament de les primeres màquines automàtiques, que van tenir al rellotge el seu més clar exemple. Descartes, impulsor del mecanicisme, comparava el cos humà amb un rellotge. No obstant això, la distinció entre res cogitans i res extensa, unides per la glàndula pineal, li permetien considerar només al cos humà com una màquina, i salvar la llibertat humana apel·lant a la res cogitans. Aquesta defensa de la llibertat amenaçada pel mecanicisme materialista és una de les raons que condueixen a Leibniz a la seva teoria monadològica (veure text). Més endavant, la posterior conjunció del mecanicisme amb el materialisme van permetre a La Mettrie considerar l’home sencer com una màquina: l’home-màquina.

Però si el mecanicisme més estricte va triomfar durant els segles XVII i XVIII, amb autors com Helvetius o d’Holbach, l'idealisme alemany i el romanticisme del s. XIX van afavorir una visió oposada i organicista de la vida, l’home i la societat. La imatge mecanicista del món es recolzava fonamentalment en el principi de causalitat pel qual es consideraven regits tots els fenòmens que descriu la física clàssica. Però el problema del determinisme mecanicista que posava en dubte la llibertat humana, junt amb els desenvolupaments de la biologia i d’altres branques de la física difícilment reductibles a la mecànica newtoniana, van conduir a considerar que tota màquina pertany inevitablement al món inorgànic i, per tant, tota analogia amb els éssers vius era fictícia. Així, la filosofia romàntica, en nom de la humanitat, de la llibertat i de la vida, menystenia la màquina i el mecanicisme.

Des de posicions materialistes, Marx va combatre el mecanicisme estret dels autors del segle XVIII, però no va menystenir les màquines ni la seva gran influència en l’organització social del treball, sinó que va analitzar les complexes relacions entre l’home i la màquina amb l’adveniment del maquinisme i el desenvolupament de la gran indústria. Amb les màquines, la mà d’obra deixava de ser el principi regulador de la producció, i en substituir els treballs més pesats obria les portes a la incorporació al treball de les dones i els nens. Però no són les màquines les enemigues de la classe obrera, sinó el seu ús social. Amb això, analitzava la relació home-màquina al terreny social, però el seu materialisme deixava oberta novament la possibilitat de la relació home - màquina des de la perspectiva de les seves similituds i diferències.

L’aparició de màquines generals, el primer exemple del qual ho constitueix la teòrica màquina de Turing, junt amb el qüestionament de la noció clàssica de causalitat (pel qual es substitueix el determinisme causal per un determinisme més general, que ha d’incloure estats futurs només estadísticament predicibles), així com altres direccions actuals que permeten construir màquines amb teixits orgànics vius, ha provocat que sorgeixi una nova possibilitat de continuar prenent les màquines com a models.

A. Turing

Així, per a Chomsky, les màquines generals poden actuar com a models per comprendre el llenguatge, i Turing considerava la possibilitat d’una màquina capaç de pensar. En aquest sentit, alguns dels teòrics de la intel·ligència artificial continuen considerant les màquines generals com a models de la intel·ligència humana. En qualsevol cas, l’existència de màquines que efectuen operacions intel·lectuals obre una nova perspectiva. En comptes de transformar energia, són màquines que transformen símbols i que processen informació, i que en determinats casos són capaços de processos d’autoorganització i aprenentatge. En aquest sentit la definició mateixa de màquina queda transformada, i pansa a ser considerada com un sistema material obert, o un sistema jeràrquic de sistemes, en els que circulen energia i informació.

Basant-se en les similituds entre certs processos descrits per les teories computacionals i els descrits en la biologia molecular, s’ha qüestionat l’oposició entre allò inorgànic i allò orgànic, i alguns autors parlen només de dos tipus de màquines:

D’altra banda, han estat diversos els filòsofs que han considerat les eines i algunes màquines com a prolongacions del cos humà. Ernst Kapp (1808-1886), que va encunyar per primera vegada el terme filosofia de la tècnica, considerava el ferrocarril com una exteriorització del sistema circulatori, o el telègraf com una exteriorització del sistema nerviós. També li van seguir en això autors com A. Gehlen (1904-1976) o Marshall McLuhan (1911-1980). En canvi, Lewis Mumford sosté que, més que ser una prolongació del cos, la màquina expressa més aviat les seves limitacions. A més a més, Mumford considera que la mateixa definició de màquina correntment utilitzada és enganyosa. Per a ell, la primera màquina no és un artefacte de ferro o de fusta o de qualsevol altre material, sinó que la primera màquina és l’organització burocràtica de l’Estat. Les màquines de ferro, d’acer, elèctriques o electròniques, no són més que una prolongació de la megamáquina imperial, que té els seus més acabades representacions en les burocràcies dels antics imperis, els grans exèrcits o les quadrilles organitzades que van permetre l’edificació de la piràmides d’Egipte o de la gran muralla xinesa.



Veure mecanicisme, tècnica, Bibliografia

 


 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.