Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Plató: la dialèctica

− Bé, Glaucó, finalment, després de tots els preludis, heus aquí la melodia de què et parlava; qui l’executa és la dialèctica. Ciència purament intel·ligible, però pot estar representada per l’òrgan de la vista que, com hem dit, primer s’assaja amb els animals, després s’eleva fins als astres i a l’últim fins al mateix sol. De la mateixa manera, el que s’entrega a la dialèctica, que, sense cap intervenció dels sentits, s’eleva per la sola raó fins a l’essència de les coses i no es deté fins que ha captat amb el pensament l’essència del bé, aquest ha arribat al terme d’allò intel·ligible, igual que el que veu el sol ha arribat al terme d’allò visible.

− És veritat.

− No és a això que anomenes l’avanç dialèctic?

− Sí.

− Recorda’t de l’home de la caverna. Alliberat de les seves cadenes, es torna de les ombres cap a les figures artificials i la claredat que les projecta; surt de la caverna i puja cap al sol; i allí, com pot dirigir directament els seus ulls cap als animals, les plantes i el sol, contempla primer en les aigües les seves imatges divines i les ombres dels éssers vertaders, en comptes de les ombres d’objectes artificials projectades per una llum que només és una imatge del sol. Això és exactament li que fa l’estudi de les ciències que ja hem examinat. Eleva la part més noble de l’ànima fins a la contemplació del ser més excel·lent de tots, igual que acabem de veure que el més penetrant dels òrgans del cos s’elevava a la contemplació d’allò més lluminós que hi ha en el món corpori i visible.

− Admeto el que dius, va replicar Glaucó. No és que em sigui fàcil admetre-ho, però em sembla molt difícil negar-ho. [...] Suposem que és com dius, passem a la nostra melodia i estudiem-la amb aquesta atenció amb què ho hem fet en el preludi. Digues-nos en què consisteix la dialèctica, en quantes classes es divideix i per quins camins s’arriba a ella, ja que sembla que aquests camins són els que condueixen al terme en què el viatger fatigat troba el descans i el fi del seu córrer.

− Molt temo que no puguis seguir-me fins aquí, el meu volgut Glaucó. Però en el que a mi es refereix, la bona voluntat no em faltarà. Veuràs llavors, no ja la imatge del bé, sinó el vertader bé en si, o almenys tal com em sembla. No es tracta ara de si m’equivoco o no, sinó que es tracta de provar que hi ha quelcom semblant, no és així?

− Sens dubte.

-I que només la dialèctica pot descobrir-ho a un esperit ja expert en les ciències que ja hem examinat, i que és impossible d’una altra manera?

− Això és el que es tracta de provar.

− Almenys, hi ha un punt que ningú posarà en dubte: és que el mètode dialèctic és l’únic que intenta arribar metòdicament a l’essència de cada cosa, mentre que la majoria de les arts, només s’ocupen de les opinions dels homes i dels seus gustos, de la producció i fabricació, o encara es limiten a la conservació dels productes naturals o fabricats. Quant a les altres, com la geometria i les ciències que l’acompanyen, ja hem dit que comprenen quelcom del ser; però el coneixement que tenen s’assembla a un son, i són incapaços de veure-ho amb la visió nítida i segura que distingeix a l’estat de vigília i s’acontenten amb hipòtesi de què no poden donar raó. En efecte, quan es pren com a principi allò que no es coneix, i quan les conclusions i les proposicions intermèdies procedeixen del que no es coneix, és possible que tal entreteixit d’hipòtesi constitueixi mai una ciència?

− És impossible, va dir.

− Així doncs, vaig continuar, només el mètode dialèctic, apartant les hipòtesis, va dretament al principi per establir-lo sòlidament; extreu lentament a l’ull de l’ànima del pantà en què està enfonsat, i l’eleva cap amunt amb l’ajuda i pel ministeri de les arts que hem parlat. Els hem donat diverses vegades el nom de ciències per acomodar-nos a l’ús; però caldria donar-los un altre nom que estigués entre la foscor de l’opinió i l’evidència de la ciència: hem utilitzat en algun lloc el nom de coneixement raonat. D’altra banda, no es tracta de discutir sobre els noms, em sembla, quan tenim coses tan importants que examinar.

− Tens raó, correspon al pensament aclarir els termes.

− Així, considerem adequat anomenar ciència al primer i més perfecte mode de conèixer; coneixement raonat, al segon; fe, al tercer; i conjectura al quart. Comprenem els dos últims sota el nom d’opinió i els dos primers sota el d’intel·ligència, tenint l’opinió com a objecte l’esdevenir, i la intel·ligència l’ésser. Així, la intel·ligència és respecte de l’opinió, allò que l’ésser és respecte de l’esdevenir; i el que la intel·ligència és a l’opinió, la ciència ho és a la fe, i el coneixement raonat a la conjectura. Però deixem, Glaucó, l’analogia d’aquests dos ordres, el de la intel·ligència i el de l’opinió, així com el detall de la subdivisió de cadascun d’ells, per no ficar-nos en discussions més llargues que les que ja hem sostingut.

− Estic d’acord amb tot el que has dit, Sòcrates, en la mesura que sóc capaç de seguir-te.

− Anomenes també dialèctic a aquell que dóna raó del que és cada cosa en si? I dius d’un home que té la intel·ligència d’una cosa quan no pot donar raó d’ella ni a si mateix ni als altres?

− Com podria dir que la té?

− El mateix ocorre amb el bé. Si un home no pot, distingint la idea del bé de totes les altres, donar d’ella una definició precisa; si no sap obrir-se pas a través de totes les objeccions, com un valent en la lluita, aplicant-se a fonamentar les seves proves, no segons l’opinió, sinó segons la realitat; si no pot superar tots els obstacles amb el poder de la lògica, no diràs que aquest home no coneix ni el bé en si ni cap bé, que si coneix alguna imatge del bé, es fonamenta en l’aparença, no en la ciència, que la seva vida actual transcorre en un profund son ple de vans somnis de què no es despertarà en aquest món, abans d’anar a l’Hades a dormir amb son perfecte?

− Sí, sens dubte, diria tot això.

− Però si un dia arribes a educar realment aquests nens, l’educació dels quals ara només dus a terme amb paraules, els posaries potser al comandament de la ciutat i els concediries un gran poder, si fossin estranys a la raó com aquestes línies que anomenem irracionals?

− Cert que no.

− Els prescriuràs doncs que s’apliquin particularment a l’estudi d’aquesta ciència que ha de fer-los capaços de preguntar i respondre amb la major saviesa possible?

− Sí, els ho recomanaria, d’acord amb tu.

− Així, consideres que la dialèctica és, per així dir-ho, el cim i coronament de totes les altres ciències, que no hi ha cap que pugui amb raó posar-se per sobre d’ella, i que estem ja al fi de la nostra investigació sobre les ciències que importa aprendre?

− Sí.

__________________________________________________

Traducció catalana a partir de l'edició castellana de República, VII, 532a-535a. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs. Edat antiga, Herder, Barcelona 1982, p.30-33).

 

 

 


Versió en castellà

Platón: la dialéctica

− Bien, Glaucón, por último, después de todos los preludios, he aquí la melodía de que te hablaba; quien la ejecuta es la dialéctica. Ciencia puramente inteligible, pero puede estar representada por el órgano de la vista que, como hemos dicho, primero se ensaya con los animales, después se eleva hasta los astros y por último hasta el mismo sol. Del mismo modo, el que se entrega a la dialéctica, que, sin ninguna intervención de los sentidos, se eleva por la sola razón hasta la esencia de las cosas y no se detiene hasta que ha captado con el pensamiento la esencia del bien, éste ha llegado al término de lo inteligible, igual que el que ve el sol ha llegado al término de lo visible.

− Es verdad.
− ¿No es a esto que llamas el avance dialéctico?
− Sí.
− Acuérdate del hombre de la caverna. Liberado de sus cadenas, se vuelve de las sombras hacia las figuras artificiales y la claridad que las proyecta; sale de Ia caverna y sube hacia el sol; y allí, como puede dirigir directamente sus ojos hacia los animales, las plantas y el sol, contempla primero en las aguas sus imágenes divinas y las sombras de los seres verdaderos, en lugar de las sombras de objetos artificiales proyectadas por una luz que sólo es una imagen del sol. Esto es exactamente le que hace el estudio de las ciencias que ya hemos examinado. Eleva la parte más noble del alma hasta la contemplación del ser más excelente de todos, igual que acabamos de ver que el más penetrante de los órganos del cuerpo se elevaba a la contemplación de lo más luminoso que hay en el mundo corpóreo y visible.

− Admito lo que dices, replicó Glaucón. No es que me sea fácil admitirlo, pero me parece muy difícil negarlo. [...] Supongamos que es como dices, pasemos a nuestra melodía y estudiémosla con el mismo cuidado con que lo hemos hecho en el preludio. Dinos en qué consiste la dialéctica, en cuántas clases se divide y por qué caminos se llega a ella, ya que parece que estos caminos son los que conducen al término en que el viajero fatigado halla el descanso y el fin de su correr.

− Mucho temo que no puedas seguirme hasta ahí, mi querido Glaucón. Pues en lo que a mí se refiere, la buena voluntad no me faltará. Verás entonces, no ya la imagen del bien, sino el verdadero bien en sí, o al menos tal como me parece. No se trata ahora de si me equivoco o no, sino que se trata de probar que existe algo parecido, ¿no es así?
− Sin duda.
− ¿Y que sólo la dialéctica puede descubrirlo a un espíritu ya experto en las ciencias que ya hemos examinado, y que es imposible de otro modo?

− Esto es lo que se trata de probar.
− Al menos, hay un punto que nadie pondrá en duda: es que el método dialéctico es el único que intenta llegar metódicamente a la esencia de cada cosa, mientras que la mayoría de las artes, sólo se ocupan de las opiniones de los hombres y de sus gustos, de la producción y fabricación, o aún se limitan a la conservación de los productos naturales o fabricados. En cuanto a las otras, como la geometría y las ciencias que la acompañan, ya hemos dicho que comprenden algo del ser; pero el conocimiento que tienen se parece a un sueño, y son incapaces de verlo con la visión nítida y segura que distingue al estado de vigilia y se contentan con hipótesis de las que no pueden dar razón. En efecto, cuando se toma como principio aquello que no se conoce, y cuando las conclusiones y las proposiciones intermedias proceden de lo que no se conoce, ¿es posible que tal entretejido de hipótesis constituya jamás una ciencia?

− Es imposible, dijo.
− Así pues, continué, sólo el método dialéctico, apartando las hipótesis, va derechamente al principio para establecerlo sólidamente; saca lentamente al ojo del alma de la ciénaga en que está hundido, y lo eleva hacia arriba con la ayuda y por el ministerio de las artes de que hemos hablado. Les hemos dado varias veces el nombre de ciencias para acomodarnos al uso; pero habría que darles otro nombre que estuviese entre la obscuridad de la opinión y la evidencia de la ciencia: hemos utilizado en algún lugar el nombre de conocimiento razonado. Por lo demás, no se trata de discutir sobre los nombres, me parece, cuando tenemos cosas tan importantes que examinar.

− Tienes razón, corresponde al pensamiento aclarar los términos.
− Así, consideramos adecuado llamar ciencia al primer y más perfecto modo de conocer; conocimiento razonado, al segundo; fe, al tercero; y conjetura al cuarto. Comprendemos los dos últimos bajo el nombre de opinión y los dos primeros bajo el de inteligencia, teniendo la opinión como objeto el devenir, y la inteligencia el ser. Así, la inteligencia es respecto de la opinión, lo que el ser es respecto del devenir; y lo que la inteligencia es a la opinión, la ciencia lo es a la fe, y el conocimiento razonado a la conjetura. Pero dejemos, Glaucón, la analogía de estos dos órdenes, el de la inteligencia y el de la opinión, así como el detalle de la subdivisión de cada uno de ellos, para no meternos en discusiones más largas que las que ya hemos sostenido.

− Asiento a todo lo que has dicho, Sócrates, en la medida en que soy capaz de seguirte.
− ¿Llamas también dialéctico a aquel que da razón de lo que es cada cosa en sí? ¿Y dices de un hombre que tiene la inteligencia de una cosa cuando no puede dar razón de ella ni a si mismo ni a los demás?
− ¿Cómo podría decir que la tiene?
− Lo mismo ocurre con el bien. Si un hombre no puede, distinguiendo la idea del bien de todas las demás, dar de ella una definición precisa; si no sabe abrirse paso a través de todas las objeciones, como un valiente en la refriega, aplicándose a fundamentar sus pruebas, no según la opinión, sino según la realidad; si no puede superar todos los obstáculos con el poder de la lógica, ¿no dirás que este hombre no conoce ni el bien en sí ni ningún bien, que si conoce alguna imagen del bien, se fundamenta en la apariencia, no en la ciencia, que su vida actual transcurre en un profundo sueño lleno de vanos ensueños del que no se despertará en este mundo, antes de ir al Hades a dormir con sueño perfecto?

− Sí, sin duda, diría todo esto.
− Pero si un día llegas a educar realmente a estos niños, cuya educación ahora sólo llevas a cabo con palabras, ¿los pondrías acaso al mando de la ciudad y les concederías un gran poder, si fuesen extraños a la razón como estas líneas que llamamos irracionales?
− Cierto que no.
− ¿Les prescribirás pues que se apliquen particularmente al estudio de esta ciencia que debe hacerlos capaces de preguntar y responder con la mayor sabiduría posible?

− Sí, se lo recomendaría, de acuerdo contigo.
− Así, ¿consideras que la dialéctica es, por así decirlo, la cima y coronamiento de todas las demás ciencias, que no hay ninguna que pueda con razón ponerse por encima de ella, y que estamos ya al fin de nuestra investigación sobre las ciencias que importa aprender?
− Sí.

__________________________________________________
República, VII, 532a-535a. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, Herder, Barcelona 1982, p.30-33).

 

 

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.