Plató: l’art com a imitació (
m\:0F4H)[...] Entre els artífexs d’aquesta classe està, sens dubte, el pintor; no és així?
-Com no?
-I diràs, crec jo, que el que ell fa no són éssers vertaders; i, no obstant això, en algun mode el pintor fa llits també. No és cert?
-Sí que va dir-; també fa un llit d’aparença.
-I què fa el fabricant de llits? No acabes de dir que aquest no fa la idea, que és, segons conveníem, el llit existent per si, sinó un llit determinat?
-Així ho deia.
-Si no fa, doncs, allò que existeix per si, no fa allò real, sinó quelcom que se li sembla, però que no és real; i si algú digués que l’obra del fabricant de llits o d’algun altre mecànic és completament real, no es posa en perill de no dir veritat?
-No la diria -va observar-, almenys segons el parer dels que es dediquen a aquestes qüestions.
-No ens estranyem, doncs, que aquesta obra resulti també quelcom fosc en comparació amb la veritat.
-No, per cert.
-Vols, doncs -vaig dir-, que, prenent per base aquestes obres, investiguem com és aquest altre imitador de què parlàvem?
-Si tu ho vols -va dir.
-Conforme al que s’ha dit, resulten tres classes de llits: una, la que existeix en la natura, que, segons crec, podríem dir que és fabricada per Déu, perquè, qui més podria fer-la?
-Ningú, crec jo.
-Una altra, la que fa el fuster.
-Sí -va dir.
-I una altra, la que fa el pintor; no és així?
-Sigui.
-Per tant, el pintor, el fabricant de llits i Déu són els tres mestres d’aquestes tres classes de llits.
-Sí, tres.
-I Déu, ja sigui perquè no va voler, ja sigui perquè se li va imposar alguna necessitat de no fabricar més que un llit en la natura, així ho va fer: un llit sol, el llit en essència; però dues o més d’elles, ni van ser produïdes per Déu, ni hi ha por que es produeixin per Ell.
-Com així? -va dir.
-Perquè si fes encara que no fossin més que dues -vaig dir jo-, apareixeria al seu torn una la idea de la qual participaria d'aquestes dues, i aquesta seria el llit per essència, no les dues altres.
-Exacte -va dir.
-I va ser perquè Déu sap això, crec jo, i perquè vol ser realment creador d’un llit realment existent i no un fabricant qualsevol de qualsevol classe de llits, pel que va fer aquesta classe, única en el seu ser natural.
-És presumible.
-Et sembla, doncs, que l’anomenem el creador de la natura d’aquest objecte, o quelcom semblant?
-És just -va dir-, ja que ha produït el llit natural i totes les altres coses d’aquest ordre.
-I què direm del fuster? No és aquest també artífex de llits?
-Sí.
-I el pintor, és també artífex i faedor del mateix objecte?
-De cap manera.
-Així, doncs, què diràs que és aquest respecte al llit?
-Crec -va dir- que s’anomenaria més adequadament imitador d’allò del que altres en són artífexs.
-Ben -vaig dir-; segons això, a l’autor de la tercera espècie, començant a comptar per la natural, l’anomenes imitador?
-Exactament -va dir .
-Doncs això serà també l’autor de tragèdies, per ser imitador: un tercer en la successió que comença en el rei i en la veritat; i el mateix tots els altres imitadors.
-Tal sembla.
-D’acord, doncs, en tot allò que es refereix a l'imitador però contesta’m a això respecte del pintor: et sembla que tracta d’imitar allò mateix que existeix en la natura o les obres de l’artífex?
-Les obres de l’artífex -va dir.
-Tals com són o tals com apareixen? Discrimina també això.
-Què vols dir? -va preguntar.
-El següent: un llit difereix en quelcom de si mateixa segons el miris de costat o de front o en alguna altra direcció? 0 no difereix en res, sinó que sembla distint? I un altre tant succeeix amb el altres?
-Això -va dir-; sembla diferent, però no ho és.
-Atén ara a aquesta altre qüestió: a què s’adreça la pintura feta de cada cosa? A imitar la realitat segons es dóna o a imitar allò aparent segons com apareix, i a ser imitació d’una aparença o d’una veritat?
-D’una aparença -va dir.
- Així, doncs, l’art imitatiu ben lluny està de la veritat; i segons sembla, la raó de que el produeixi tot està en que no aconsegueix sinó ben poc de cada cosa i que aquest poc és un mer fantasma. Així, diem que el pintor ens pintarà un sabater, un fuster i els altres artesans, sense entendre res de les arts d’aquests homes; i no obstant això, si és bon pintor, podrà, pintant un fuster i mostrant-lo des de lluny, enganyar nens i homes necis amb la il·lusió que és un fuster de veritat;.
-Com no?
-I crec, amic, que sobre totes aquestes coses el nostre mode de pensar ha de ser el següent: quan algú ens anunciï que ha trobat un home entès en tots els oficis i en tots els afers que cadascú en particular coneix, i que ho sap tot més perfectament que qualsevol altre, cal respondre a aquest tal que és un simple i que probablement ha estat enganyat en topar amb algun xarlatà o imitador, que li ha semblat omniscient per no ser ell capaç de distingir la ciència, la ignorància i la imitació.
-És la pura veritat -va dir.
__________________________________________________
Versió en castellà
Platón: el arte
como imitación (:\:0F4H)
[...] Entre los artífices de esa clase está, sin duda, el pintor; ¿no es así?
-¿Cómo no?
-Y dirás, creo yo, que lo que él hace no son seres verdaderos; y, sin embargo,
en algún modo el pintor hace camas también. ¿No es cierto?
-Sí dijo-; también hace una cama de apariencia.
-¿Y qué hace el fabricante de camas? ¿No acabas de decir que éste no hace la
idea, que es, según conveníamos, la cama existente por si, sino una cama
determinada?
-Así lo decía.
-Si no hace, pues, lo que existe por sí, no hace lo real, sino algo que se le
parece, pero que no es real; y si alguno dijera que la obra del fabricante de
camas o de algún otro mecánico es completamente real, ¿no se pone en peligro de
no decir verdad?
-No la diría -observó-, por lo menos a juicio de los que se dedican a estas
cuestiones.
-No nos extrañemos, pues, de que esa obra resulte también algo oscuro en
comparación con la verdad.
-No, por cierto.
-¿Quieres, pues -dije-, que, tomando por base esas obras, investiguemos cómo es
ese otro imitador de que hablábamos?
-Si tú lo quieres -dijo.
-Conforme a lo dicho, resultan tres clases de camas: una, la que existe en la
naturaleza, que, según creo, podríamos decir que es fabricada por Dios, porque,
¿quién otro podría hacerla?
-Nadie, creo yo.
-Otra, la que hace el carpintero.
-Sí -dijo.
-Y otra, la que hace el pintor; ¿no es así?
-Sea.
-Por tanto, el pintor, el fabricante de camas y Dios son los tres maestros de
esas tres clases de camas.
-Sí, tres.
-Y Dios, ya porque no quiso, ya porque se le impuso alguna necesidad de no
fabricar más que una cama en la naturaleza, así lo hizo: una cama sola, la cama
en esencia; pero dos o más de ellas, ni fueron producidas por Dios, ni hay miedo
de que se produzcan.
-¿Cómo así? -dijo.
-Porque si hiciera aunque no fueran más que dos _dije yo-, aparecería a su vez
una de cuya idea participarían esas dos, y esta sería la cama por esencia, no
las dos otras.
-Exacto _dijo.
-Y fue porque Dios sabe esto, creo yo, y porque quiere ser realmente creador de
una cama realmente existente y no un fabricante cualquiera de cualquier clase de
camas, por lo que hizo ésa, única en su ser natural.
-Es presumible.
-¿Te parece, pues, que le llamemos el creador de la naturaleza de ese objeto, o
algo semejante?
-Es justo -dijo-, puesto que ha producido la cama natural y todas las demás
cosas de ese orden.
-¿Y qué diremos del carpintero? ¿No es éste también artífice de camas?
-Sí.
-Y el pintor, ¿es también artífice y hacedor del mismo objeto?
-De ningún modo.
-Pues ¿qué dirás que es éste con respecto a la cama?
-Creo -dijo- que se le llamaría más adecuadamente imitador de aquello de que
otros son artífices.
-Bien -dije-; según eso, ¿al autor de la tercera especie, empezando a contar por
la natural, le llamas imitador?
-Exactamente -dijo .
-Pues eso será también el autor de tragedias, por ser imitador: un tercero en la
sucesión que empieza en el rey y en la verdad; y lo mismo todos los demás
imitadores.
-Tal parece.
-De acuerdo, pues, en lo que toca al imitador pero contéstame a esto otro acerca
del pintor: ¿te parece que trata de imitar aquello mismo que existe en la
naturaleza o las obras del artífice?
-Las obras del artífice -dijo.
-¿Tales como son o tales como aparecen? Discrimina también esto.
-¿Qué quieres decir? -preguntó.
-Lo siguiente: ¿una cama difiere en algo de sí misma según la mires de lado o de
frente o en alguna otra dirección? ¿0 no difiere en nada, sino que parece
distinta? ¿Y otro tanto sucede con lo demás?
-Eso -dijo-; parece ser diferente, pero no lo es.
-Atiende ahora a esto otro: ¿a qué se endereza la pintura hecha de cada cosa? ¿A
imitar la realidad según se da o a imitar lo aparente según aparece, y a ser
imitación de una apariencia o de una verdad?
-De una apariencia _dijo.
-Bien lejos, pues, de lo verdadero está el arte imitativo; y según parece, la
razón de que lo produzca todo está en que no alcanza sino muy poco de cada cosa
y en que esto poco es un mero fantasma. Así, decimos que el pintor nos pintará
un zapatero, un carpintero y los demás artesanos, sin entender nada de las artes
de estos hombres; y no obstante, si es buen pintor, podrá, pintando un
carpintero y mostrándolo desde lejos, engañar a niños y hombres necios con la
ilusión de que es un carpintero de verdad.
-¿Cómo no?
-Y creo, amigo, que sobre todas estas cosas nuestro modo de pensar ha de ser el
siguiente: cuando alguien nos anuncie que ha encontrado un hombre entendido en
todos los oficios y en todos los asuntos que cada uno en particular conoce, y
que lo sabe todo más perfectamente que cualquier otro, hay que responder a ese
tal que es un simple y que probablemente ha sido engañado al topar con algún
charlatán o imitador, que le ha parecido omnisciente por no ser él capaz de
distinguir la ciencia, la ignorancia y la imitación.
-Es la pura verdad -dijo.
__________________________________________________
República, 596e-598d, (Instituto de Estudios Políticos, Madrid 1969, vol.
III, p.144-147. Traducción de José Manuel Pabón y Manuel Fernández Galiano).

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.