pneuma GEN.

(del grec B<,ý:", pneuma, buf o alè) Terme que ha entrat a formar part de la terminologia filosòfica i teològica especialment a partir dels estoics, per als qui designa un principi actiu immanent al món que penetra en la matèria (à80, hylé) i actua sobre ella dotant-la de moviment. En aquest sentit es va traduir pel terme llatí spiritus, que ha originat el terme esperit.

Des dels estoics la parella matèria-esperit apareix esqueixada i separada, perquè són els primers que els conceben com a elements òntics plenament diferenciats. No obstant això, per a ells, tant el B<,ý:" (pneuma) com l'à80 (hylé, matèria) són concebuts com cosos, de manera que el pneuma és corporal, encara que no sigui material. Aquesta concepció es basa en el pansomatisme, que defensa que tots els ens són cossos, encara que ha de distingir-se entre cos i matèria, termes que van acabar identificant-se durant el segle XVII, especialment, a partir de Descartes. En qualsevol cas, la noció de matèria dels estoics tampoc és idèntica a la sustentada per Aristòtil, per a qui la hylé (à80) és qualificació. Per a Zenó de Cítion i la tradició estoica, la hylé és merament allò inert etern i neutre, vivificada i animada pel pneuma. Aquest és lleuger i mòbil, mentre que la matèria és pesada i inert, però el pneuma penetra i es barreja totalment amb la matèria. Els estoics també ho conceben com a foc (pyros) i com logos (8`(@H) que dóna les raons seminals o logos spermatikos. També l'ànima (psykhé) humana és pneuma, en quant que participa del pneuma universal o ànima del món (:,(V80 RLPZ, megále psykhé). L'ànima humana en el seu conjunt està regida pel logos que, en la mesura que participa del logos general o pneuma, pot sobreviure després de la mort, encara que no es tracta d'una immortalitat individual. D'altra banda, en un món etern, totes les raons seminals es recombinen novament en un procés cíclic després de la conflagració universal o ¦iBbD@F4H (ecpírosis), en una mena d'etern retorn.

En la primitiva teologia cristiana, especialment entre els pares grecs, el terme pneuma designava l'Esperit Sant. En la concepció trinitària es defensa que Déu és una única ousía amb tres hipòstasis (ßB`FJ"F4H) diferents: la primera és el Pare, la segona o Logos (7`(@H) és el Fill, mentre que la tercera és el pneuma (B<,ý:") o Esperit Sant que és l'alè diví. Aquest mateix terme també es va utilitzar per traduir la paraula hebrea rûach.

Durant el Renaixement els defensors de les concepcions màgiques i ocultistes, com Agripa, Paracels o Giordano Bruno, van continuar emprant aquest terme per designar el mitjà o instrument pel qual la divinitat exerceix la seva acció sobre el món.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.