Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.
Karl Popper: l'origen de la ciència entre els milesis
(Versió en castellà més abaix)
Aproximadament entre el segle cinc i sis abans de Crist podem trobar en l'antiga Grècia els primers començaments d'una evolució d'alguna cosa semblant a un mètode científic. Què va ser el que va succeir allí? Quins són els elements en aquesta evolució? De quina manera es relacionen les noves idees amb els mites tradicionals arribats de l'Est que, segons crec, van subministrar molts dels suggeriments decisius per a les noves idees?
Entre els babilonis i els grecs, així com entre els maorís de Nova Zelanda -com, d'altra banda, entre tots els pobles que inventen mites cosmològics- trobem narracions sobre el començament de les coses que intenten comprendre o explicar l'estructura de l'Univers en termes de la història dels seus orígens. Aquestes narracions es fan tradicionals i es conserven en escoles especials. La tradició consisteix sovint en la conservació d'una classe separada o elegida, els sacerdots o xamans. que la guarden gelosament. Les narracions només canvien a poc a poc -sobretot a mercè a les imprecisions comeses en transmetre-les, a causa d'incomprensions i, de vegades, mercè a l'addició de nous mites inventats per profetes o poetes.
Ara bé, allò que considero nou en la filosofia grega, la nova addició a tot això, no consisteix tant en la substitució dels mites per quelcom més «científic», sinó més aviat en una nova actitud enfront dels mites. Crec que el fet que el seu caràcter comenci a canviar no és més que una conseqüència d'aquesta nova actitud.
La nova actitud a què em refereixo és l'actitud crítica. En comptes de transformar dogmàticament la doctrina [amb l'únic fi de conservar la tradició autèntica] trobem una discussió crítica d'aquesta. Alguns comencen a plantejar preguntes; posen en tela de judici la integritat de la doctrina: la seva veritat.
Per descomptat, el dubte i la crítica existien ja abans d'aquest estadi. La novetat, no obstant això, resideix en que aquest dubte i crítica es converteixen a la seva vegada en part integrant de la tradició de l'escola. Una tradició d'ordre superior substitueix la tradicional conservació del dogma- en comptes de la teoria tradicional -en lloc del mite- ens trobem amb la tradició de criticar teories (que al principi difícilment poden ser quelcom més que mites). Només en el transcurs d'aquesta discussió crítica es demana el testimoni de l'observació.
No pot ser un mer accident que Anaximandre, el deixeble de Tales, desenvolupés explícita i conscientment una teoria que s'apartava de la del seu mestre ni que Anaxímenes, el deixeble d’Anaximandre, s'apartés d'una manera igualment conscient de la doctrina del seu mestre. L'única explicació plausible és que el propi fundador de l'escola desafiava els seus deixebles a què critiquessin la seva teoria i els deixebles van convertir aquesta nova actitud del seu mestre en una tradició.
És interessant que això només hagi ocorregut un cop, que jo sàpiga. L'escola pitagòrica primitiva era sens dubte del vell tipus: la seva tradició no inclou l'actitud crítica, sinó que es limitava a preservar la doctrina del mestre. No hi ha dubte que només la influència de l'escola crítica jònia va relaxar més tard la rigidesa de la tradició de l'escola pitagòrica, preparant així el camí que portaria al mètode filosòfic i científic de la crítica.
L'actitud de la vella filosofia grega troba la seva millor expressió en les famoses línies de Xenòfanes:
Però si els bous, els cavalls i els lleons tinguessin mans amb què poder pintar
I esculpir com fan els homes, llavors els cavalls pintarien els seus déus
Com a cavalls; els bous, com a bous; tots es conformarien
Els cossos dels déus a imatge i semblança dels seus propis.
Això no és només un repte crític; és un enunciat amb consciència plena i domini d'una metodologia crítica.
Per tant, crec que aquesta tradició de crítica constitueix una novetat característica de la ciència. D'altra banda, em sembla que la tasca que la ciència s'imposa a si mateixa [és a dir, l'explicació del món], així com les idees fonamentals que utilitza, són assumides sense trencar amb la construcció precientífica de mites.
_______________________________________________
Karl Popper: el origen de la ciencia entre los
milesios
Aproximadamente entre el siglo cinco y seis antes de Cristo podemos encontrar
en la antigua Grecia los primeros comienzos de una evolución de algo así como
un método científico. ¿Qué fue lo que sucedió allí? ¿Cuáles son los elementos
en esta evolución? ¿De qué modo se relacionan las nuevas ideas con los mitos
tradicionales llegados del Este que, según creo, suministraron muchas de las
sugerencias decisivas para las nuevas ideas?
Entre los babilonios y los griegos, así como entre los maorís de Nueva Zelanda
-como, por otra parte, entre todos los pueblos que inventan mitos
cosmológicos-encontramos narraciones acerca del comienzo de las cosas que
intentan comprender o explicar la estructura del Universo en términos de la
historia de sus orígenes. Dichas narraciones se hacen tradicionales y se
conservan en escuelas especiales. La tradición consiste a menudo en la
conservación de una clase separada o elegida, los sacerdotes o curanderos. que
la guardan celosamente. Las narraciones sólo cambian poco a poco -sobre todo a
merced a las imprecisiones cometidas al transmitirlas, a causa de
incomprensiones y, a veces, merced a la adición de nuevos mitos inventados por
profetas o poetas.
Ahora bien, lo que considero nuevo en la filosofía griega, la nueva adición a
todo esto, no consiste tanto en la sustitución de los mitos por algo más «científico»,
cuanto en una nueva actitud frente a los mitos. Creo que el hecho de que su
carácter empiece a cambiar no es más que una consecuencia de esta nueva
actitud.
La nueva actitud a que me refiero es la actitud crítica. En lugar de
transformar dogmáticamente la doctrina [con el único fin de conservar la
tradición auténtica] encontramos una discusión crítica de la misma. Algunos
empiezan a plantear preguntas; ponen en tela de juicio la integridad de la
doctrina: su verdad.
La duda y la crítica existían ya sin duda antes de este estadio. Lo nuevo, sin
embargo, reside en que esa duda y crítica se convierten a su vez en parte
integrante de la tradición de la escuela. Una tradición de orden superior
sustituye la tradicional conservación del dogma- en lugar de la teoría
tradicional -en lugar del mito- nos encontramos con la tradición de criticar
teorías (que al principio difícilmente pueden ser algo más que mitos). Sólo en
el transcurso de esta discusión crítica se recaba el testimonio de la
observación.
No puede ser un mero accidente que Anaximandro, el discípulo de Tales,
desarrollase explícita y conscientemente una teoría que se apartaba de la de
su maestro ni que Anaxímenes, el discípulo de Anaximandro, se apartase de un
modo igualmente consciente de la doctrina de su maestro. La única explicación
plausible es que el propio fundador de la escuela desafiaba a sus discípulos a
que criticasen su teoría y los discípulos convirtieron esta nueva actitud de
su maestro en una tradición.
Es interesante que esto sólo haya ocurrido una vez, que yo sepa. La escuela
pitagórica primitiva era sin duda del viejo tipo: su tradición no encierra la
actitud crítica, sino que se limitaba a preservar la doctrina del maestro. No
cabe duda de que sólo la influencia de la escuela crítica jonia relajó más
tarde la rigidez de la tradición de la escuela pitagórica, preparando así el
camino que llevaría al método filosófico y científico de la crítica.
La actitud de la vieja filosofía griega encuentra su mejor expresión en las
famosas líneas de Jenófanes:
Pero si los bueyes, los caballos y los leones tuviesen manos con que poder
pintar
Y esculpir como hacen los hombres, entonces los caballos pintarían a sus
dioses
Como caballos; los bueyes, como bueyes; todos se conformarían
Los cuerpos de los dioses a imagen y semejanza de los suyos propios.
Esto no es solamente un reto crítico; es un enunciado con conciencia plena y
dominio de una metodología crítica.
Por tanto, creo que esta tradición de crítica constituye una novedad
característica de la ciencia. Por otro lado, me parece que la tarea que la
ciencia se impone a sí misma [es decir, la explicación del mundo], así como
las ideas fundamentales que utiliza, son asumidas sin romper con la
construcción precientífica de mitos.
_______________________________________________
Conocimiento objetivo, (Tecnos, Madrid 1992, 4ª p.312-314).
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.