Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

maièutica GEN.

Terme grec (:"4,LJ4iZ JXP<0) que designa l’art de la llevadora o partera. L’ús filosòfic d’aquest terme és introduït per Plató en el Teetet (149a) (veure text) per referir-se al mètode socràtic, el qual, diu Plató, Sòcrates l’hauria après de la seva mare, que era llevadora. Però, mentre les llevadores exerceixen la seva tècnica per ajudar a donar a llum a nens que elles no han engendrat, sinó que estan ja al si d’altres dones, Sòcrates exerceix una maièutica mental, ja que en els seus diàlegs interroga els seus interlocutors, per ajudar-los a parir idees, que tampoc ell ha engendrat, sinó que estaven ja a la ment dels seus interlocutors malgrat que aquests no ho sabessin. En ambdós casos de tracta d’ajudar a parir un producte que ni la llevadora ni el mestre (Sòcrates) han engendrat. En la mitologia grega es presenta a Ártemis, filla de Zeus i Leto, com el prototip de les llevadores, encara que ella mateixa no va tenir fills. En la ironía socràtica, Sòcrates, que és qui res sap, pot, no obstant la seva ignorància, ajudar a donar a llum pensaments que ell no ha engendrat en els seus interlocutors.

Sòcrates, a partir de la seva confessada i irònica ignorància (docta ignorància), no afirma, només interroga els seus interlocutors i examina allò que l’ànima de la persona interrogada ha produït, de forma que el procés consisteix en portar l’interlocutor al descobriment de la veritat a partir d’una sèrie ben travada de preguntes i respostes, i de l’examen de les inconseqüències que les respostes originen. Amb això es tracta d’alliberar la psyche del seu interlocutor d’allò que creia saber però que en realitat no sabia, és a dir, per alliberar-lo d’una ignorància molt superior a la que Sòcrates confessa. Ara bé, en la mesura que, en el procés del diàleg, l’interlocutor pot entendre i acceptar les incongruències que revelen les seves respostes a les preguntes de Sòcrates, és perquè, d’alguna manera, ja posseeix uns coneixements des dels quals, almenys, pot jutjar sobre elles. En aquest sentit, la maièutica revela uns principis o uns fonaments del coneixement que el mateix interlocutor ja coneixia sense saber-ho i, per tant, a través del procés realitzat en el diàleg, «dóna a llum» aquest coneixement, alhora que s’allibera de la pitjor de les formes d’ignorància, a saber, la que consisteix a creure que se sap quelcom quan en realitat es desconeix. En aquest sentit, la maièutica socràtica estaria en la base de la teoria platònica de la anamnesis o reminiscència. No obstant això, encara que Plató no es contenta només amb la maièutica, sinó que el seu mètode es basarà fonamentalment en la dialèctica, mai va renunciar a la dimensió irònica, interrogativa i aporètica de la maièutica socràtica.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.