Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

antropologia ANTROP.

(del grec þ<2DTB@H, anthropos, home i 8`(@H, logos) Etimològicament és l’estudi o la reflexió general sobre l’home en totes les seves dimensions: biològiques, culturals i socials. Dins l’antropologia general, cadascuna d’aquestes dimensions ha originat subdivisions o antropologies regionals:

 

Aristòtil

Si bé Aristòtil va crear l’adjectiu anthropologos (Ètica a Nicòmac, IV, 8, 1125, a 8), no pot afirmar-se que fos el fundador de l’antropologia ja que, per a ell, aquest terme només tenia el sentit d’un parlar en general sobre l’home, sense que tal parlar pogués originar un coneixement positiu. De fet, el terme antropologia sembla haver estat emprat per primera vegada, en un sentit pròxim al de la seva etimologia, en el s. XVI, en una obra titulada Psicologia antropològica o doctrina de l’ànima humana. Segona part de l’antropologia: això és, la fàbrica del cos humà, de M. Hundt, de Leipzig.

El dualisme psicofísic cartesià va conduir a l’antropologia cap a l’estudi d’aquests dos pols: l’ànima i el cos. A partir d’aquí es va originar la separació entre una antropologia física i una antropologia de l’esperit o filosòfica que, marcades per aquell dualisme, es van mantenir separades i sense a penes connexions entre si. D’aquesta manera, al haver tractat el cos humà com a substància extensa i en haver-lo separat del pensament, Descartes llegarà a la Descartesposteritat un dualisme extrem entre l’home màquina i el «fantasma dins la màquina». Però aquest plantejament, en tractar el cos com a mera extensió, tenia l’avantatge de desvincular el cos humà de la correspondència màgica entre macrocosmos i microcosmos, i de deixar de considerar l’home com a imatge de Déu. D’aquesta manera, fins i tot amb el seu dualisme, l’home cartesià i postcartesià s’integrava en el món natural. Així, en l’època moderna, igual que podia constituir-se una nova cosmologia (ciència del món) i una nova ciència independitzada de la teologia, apareixia la possibilitat de constituir-se una antropologia o ciència de l’home, independitzada també de la teodicea, ja que l’estudi de l’home ja podia entendre’s independentment de l’estudi del seu «creador».

Aquest impuls serà prosseguit per l’empirisme naturalista, que abandona el deductivisme i les idees innates del cartesianisme, i es planteja la que serà la qüestió fonamental de la filosofia del segle XVIII: en què consisteix la natura real de l’home?, qüestió que estarà també al centre del pensament de Rousseau.

Kant

Sota la influència d’aquest plantejament, Kant resumeix les grans qüestions filosòfiques, què puc saber?, què he de fer?, què puc esperar?, en aquesta última i definitiva qüestió: què és l’home? De manera que tots els àmbits de la filosofia condueixen a l’antropologia i al que és específicament humà: d’una banda, la raó i, per una altra, l’acció moral (les quals, al seu torn, pressuposen la natura i la societat). Per això, també la distinció que estableix Kant entre antropologia fisiològica que estudia el que la natura fa de l’home («Què és l’home?», Lògica, 1800 ) i antropologia empírica ( Antropologia amb intenció pragmàtica, «coneixement de l’home en tant que ciutadà del món»,1798), que tracta de l’home «com ser que obra lliurement», i del que «fa o pot i ha de fer de si mateix» (veure text), influirà decisivament en els plantejaments posteriors, i posarà de manifest que en l’estudi de l’home, aquest apareix simultàniament com a objecte i com a subjecte.


En l’àmbit de les ciències naturals, a partir de la classificació de Linné (1707-78), l’home s’estudia com a espècie biològica animal (homo sapiens, vertebrat pertanyent a la classe dels mamífers i a l’ordre dels primats) i, a partir de Buffon, que el 1749 sistematitza el programa d’investigació naturalista emprès per Linné, comencen els estudis d’història natural (descripcions) de l’home. Se supera, d’aquesta manera, a mitjan S. XVIII, la mera consideració anatòmica de l’home, fonamentada especialment en la concepció fisiològica de Descartes del cos entès com a màquina, i s’estudia a l’home cada cop més tal com es troba en la natura, tant en la seva relació amb els altres animals, com en la seva relació amb les diverses societats humanes. Aquest programa d’estudi tractarà sobre: l’origen de l’home, els diversos estats per què ha passat, les seves qualitats, les seves produccions, facultats i accions, convertint-se l’antropologia en una ciència de les relacions entre l’home i l’animalitat, de l’home respecte del seu medi natural i social, i respecte de les seves varietats (races) i les seves produccions culturals.

Ch. DarwinLes teories de Darwin, el colonialisme, el mite del «bon salvatge» i els viatges a països exòtics en el s.XIX són el punt de referència per a l’aparició de societats antropològiques i etnològiques (com la «Societat Etnològica de París», fundada per William Frederic Edwards el 1839, la «Societat d’Antropologia de París», creada per Paul Broca el 1859, la «Societat Berlinesa d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria», fundada el 1869 o la «Societat Antropològica de Viena», fundada el 1870). A partir d’aquest moment, l’antropologia -ja constituïda en ciència, cap a la meitat del s. XIX- ha de fixar les seves relacions amb les diverses especialitzacions i mètodes que sorgeixen en torn o al marge seu: no sols la paleontologia, la genètica, l’etnologia, l’etnografia, la geologia, la primatologia, l’arqueologia prehistòrica, etc., sinó també els diversos enfocaments culturals i socials de l’antropologia. No obstant això, l’antropologia, en un sentit fort, sembla reservar-se, com a objectiu peculiar, una consideració totalitzadora -holística- de l’home, entès com una realitat complexa, natural, històrica, cultural i social. Confluint en aquest saber holístic sobre l’home, es distingeixen en l’actualitat, com hem esmentat anteriorment, tres grans branques: la antropologia física, la antropologia cultural i la antropologia filosòfica, que continua mantenint aquest aspecte totalitzador, encara que la seva reflexió és dependent dels resultats científics de les antropologies especialitzades.

Per això, deixant a banda el terreny de l’antropologia filosòfica, que manté aquest caràcter amniabastador, el terme «antropologia» manca d’un significat unívoc, podent designar, segons els contextos, tant el «estudi de les societats primitives» com el «estudi de les característiques físiques i biològiques humanes», com «l’estudi de la cultura» o el «estudi de la vida social entre els humans», i manté també una certa ambigüitat respecte al terme etnologia. Així, en bona part d’Europa, sota el terme «antropologia» s’entén la mera antropologia física, reservant-se el terme etnologia per a l’estudi dels aspectes culturals i socials. A Anglaterra, en canvi, el terme «antropologia» es refereix, bàsicament, a l’antropologia social, mentre que en els Estats Units es refereix a l’antropologia cultural.


Bibliografia

 


Veure antropologia filosòfica, antropologia física, antropologia cultural, antropologia social i etnologia.

Enllaços a Internet:

http://filoantropologia.webcindario.com/links.htm

http://filoantropologia.webcindario.com/apunts.htm

http://filoantropologia.webcindario.com/concepte.htm

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.