Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

mems ANTROP. / GEN.

El terme «mem» o el seu plural «mems», és un neologisme introduït el 1976 per l’etòleg Richard Dawkins per designar les unitats de reduplicació o de transmissió cultural.

R. Dawkins

Aquest terme vol mostrar, d’una banda, una certa analogia amb el terme «gens» (terme introduït el 1909 per Wilhelm Johannsen per designar les unitats mínimes de transmissió d’herència genètica) i, d’altra banda, vol destacar també una certa similitud amb memòria i amb mimesi. Segons Dawkins, la nostra natura biològica es constitueix a partir de la nostra informació genètica articulada en gens, i la nostra cultura es constitueix per la informació acumulada en la nostra memòria i captada generalment per imitació (mimesi), per ensenyament o per assimilació, que s’articula en mems (veure text). Altres autors han assenyalat la mateixa idea i han proposat altres termes per designar aquestes unitats mínimes d’informació cultural. Així, per exemple, E.O. Wilson i C.J. Lumsden han proposat el terme culturgen, i encara que a les obres dels esmentats autors hi ha un més ampli tractament quantitatiu de la transmissió dels culturgens, s’ha acabat imposant la terminologia de Dawkins, encara que no tots els defensors de la teoria «memètica» comparteixin totes les tesis d’aquest autor.

Des de la perspectiva de la teoria dels mems podem dir que posseïm dos tipus diferents de processadors d’informació:

La informació genètica del nostre genoma es pot dividir en unitats mínimes d’informació que són els factors hereditaris o gens, que es transmeten sexualment d’una generació a una altra mitjançant la seva replicació. La informació cultural es transmet de cervell a cervell (per ensenyament, imitació o assimilació) i pot dividir-se en unitats simples (tals com una idea, un concepte, una tècnica, una habilitat, un costum, una manera de fabricar un estri, etc.), que, no sense certa ambigüitat, Dawkins anomena mems.

Richard Dawkins considera l’evolució cultural anàloga a l’evolució biològica i, en general, anàloga a tot procés evolutiu. Segons ell perquè es doni un procés evolutiu es requereix:

Dan DennettAl seu torn, l’herència o replicació precisa longevitat, fecunditat i fidelitat de les còpies dels elements o unitats que es repliquen. Cap d’aquests elements fa referència específica a entitats biològiques, per la qual cosa, en general, descriuen les bases de qualsevol procés evolutiu, biològic o no. (Com diu Daniel Dennett, «Els algorismes darwinians sobre l’evolució són neutrals respecte del substrat. No es refereixen a proteïnes o a l'ADN, [...] es refereixen als efectes de la replicació diferencial amb mutació» (Dennett, L’evolució de la llibertat).

Doncs bé, de la mateixa manera que la vida evoluciona per la supervivència diferencial dels gens, –entitats reproductores dels organismes vius, sotmesos a selecció natural–, la cultura evoluciona mitjançant la supervivència diferencial de replicadors culturals, els «mems» o unitats mínimes d’informació i replicació cultural, que se sotmeten també a un procés de selecció. (Selecció que segueix les pautes darwinianes, no lamarckianes, com alguns han suggerit que actua l’evolució cultural)

La informació genètica del nostre genoma es pot dividir en unitats mínimes d’informació que són els factors hereditaris o gens, que es transmeten d’una generació a una altra per mitjans biològics mitjançant la replicació dels seus gens. La informació cultural es transmet de cervell a cervell (per ensenyament, imitació o assimilació) i pot dividir-se en unitats simples anomenades trets culturals (tals com una idea, un concepte, una tècnica, una habilitat, un costum, una manera de fabricar un estri, etc.), generalment relacionats entre si formant complexos culturals. La tesi «forta» de Dawkins és, doncs, que els trets culturals també es repliquen seguint un procés evolutiu regulat per selecció natural. Si els trets genètics es transmeten per replicació dels gens, els trets culturals es transmeten per replicació dels mems o unitats d’informació cultural. Per analogia amb l’agrupació dels gens en cromosomes, es considera també que els mems s’agrupen en dimensions culturals, que poden augmentar amb noves adquisicions culturals. La gran diferència és que, mentre els cromosomes són unitats naturals i independents de les nostres accions, les dimensions culturals són construccions nostres. Així, la cultura no és tant una(s) forma(s) de conducta, sinó més aviat informació -que es replica a si mateixa i adquireix un caràcter autònom- que especifica la forma de la conducta. Aquesta concepció és coneguda com a concepció ideacional de la cultura.

Per al conjunt dels mems es donen les característiques pròpies de tot procés evolutiu:

  1. fecunditat (algunes idees són especialment efectives, com la idea de Déu, per exemple),

  2. longevitat (moltes d’elles persisteixen durant molt temps: la monogàmia, o la fe, per exemple) i

  3. fidelitat en la replicació (caràcter conservador de les tradicions i de moltes creences i supòsits, especialment les transmeses verticalment: de pares a fills o de mestres a alumnes).

Al seu torn, es donen en un ampli camp de variació, es repliquen a si mateixes per mecanismes d’imitació i transmissió de cervell a cervell i engendren un ampli ventall de còpies que subsisteixen en diversos mitjans. Amb això tenim el marc general d’un procés evolutiu que Dawkins compara amb l’evolució biològica, i fins i tot arriba a acceptar que els mems han de ser considerats com a estructures vivents no sols metafòricament, sinó tècnicament. Els mems alternatius, que poden servir per efectuar la mateixa funció, són anomenats alelomems o mems homòlegs. Al seu torn, els mems poden agrupar-se formant macromems, que constitueixen un sistema de molts mems estructurats i interrelacionats que formen un objecte cultural complex, tal com una llengua, una teoria, una mitologia, etc. En general, la major part de les construccions teòriques que sustenten la teoria de l’evolució de les espècies (com les nocions del pool de gens, de deriva genètica, etc., són aplicades pels defensors de les tesis de Dawkins a la teoria dels mems).

De la mateixa manera que els gens es repliquen a si mateixos sense prosseguir cap finalitat més que la d’autoreplicar-se (i, evidentment, no són conscients d’aquest procés), els mems (com altres replicadors: l’ARN, certs polímers i vidres, els virus informàtics, etc.) tendeixen a replicar-se sense perseguir tampoc cap finalitat: les idees bones no són pròpiament bones si no són capaços de ser, al mateix temps, bones replicadores de si mateixes. D’aquesta manera, els mems són indiferents a la veritat, com els gens són aliens a qualsevol teleologia. No obstant això, pot succeir que una característica cultural pot evolucionar d’una determinada manera només perquè és avantatjosa per a ella mateixa. Això permetria afirmar, com assenyala Dennett, en contra de la concepció tradicional que defensa que «les persones creien la idea X perquè X era considerada vertadera», que es deuria més aviat afirmar que «el mem X es va estendre entre persones perquè X era un bon replicador», la qual cosa explicaria per què, malgrat la veritat d’una idea aquesta no és acceptada, o per què malgrat la seva manifesta falsedat ho és. (Com en el cas de moltes creences religioses, per exemple).

Ara bé, en la mesura que –a diferència dels gens– els mems són creació humana, interaccionen amb el medi cultural que selecciona els mems en funció de la seva idoneïtat, la qual cosa permet que, en general, coincideixin els bons mems (els bons replicadores) amb els mems bons (que poden ajudar-nos o que permeten el progrés). D’aquesta manera el medi cultural actua com a selecció per determinar aquells mems que poden sobreviure. Per descomptat, igual que moltes mutacions genètiques són danyoses per a l’espècie, raó per la qual no prosperen, i moltes altres són indiferents per a la supervivència, també en els mems es produeixen variacions danyoses i molts altres mems resulten superflus o indiferents. Ja que el medi cultural pot estar dominat per grups socials, això sembla recordar vagament la tesi marxista: «la ideologia dominant és, en cada cas, la ideologia de la classe dominant». Però, a diferència de la tesi marxista, la idoneïtat dels mems que permet la seva supervivència, escapa al control directe d’un grup social determinat i segueix lleis pròpies i autònomes.

Igual que els gens necessiten un vehicle per replicar-se (les cadenes cromosòmiques), els mems també precisen un vehicle i un suport. El vehicle és el cervell. El seu suport pot ser variat i no necessàriament biològic, per exemple: els llibres, les cintes magnètiques, els discos d’ordinador, les partitures musicals, els DVD, la pròpia xarxa d’Internet, etc. Des d’aquesta perspectiva, els mems actuen com a paràsits dels nostres cervells, com els virus parasiten el mecanisme genètic de les cèl·lules, de forma que els nostres cervells es converteixen en mitjans per a la difusió dels mems, de manera semblant a com es transmeten les epidèmies i, com en el cas d’aquestes, poden donar lloc a mems endèmics. Parafrasejant la tesi caricaturitzada dels sociobiòlegs segons la qual un organisme és el mitjà de què es valen els gens per a perpetuar-se, o una gallina és el mitjà de què es val un ou per engendrar un altre ou; un cervell és el mitjà de què es valen els mems per propagar-se i replicar-se. Aquesta conclusió poc afalagadora per a la superba individual ha de ser considerada en el marc de la concepció evolutiva i interaccionista del jo: un individu és, alhora, el producte de l’evolució biològica i de l’evolució cultural, efectuada en interacció amb altres jos, tesi que forma part de la revolució en contra del narcisisme antropocèntric, com ho va ser al seu dia la revolució copernicana, el darwinisme o la teoria freudiana de l’inconscient. Des d’aquest punt de vista aquesta tesi es vincula a la tesi estructuralista de la mort del subjecte i al fi definitiu del dualisme cartesià.

La teoria dels mems està sent desenvolupada per diversos investigadors, que la uneixen a les tesis de Lumsden i Wilson o que les vinculen amb els estudis de Lucca Cavalli-Sforza, F.T. Cloak, J.M. Cullen, E. Moritz, A. Lynch, etc. Com a explicació de l’evolució de la cultura encara apareix com una pre-teoria en fase d’acumulació de dades i d’elaboració d’un aparell matemàtic suficient. Els estudis de Cavalli-Sforza i Marc Feldman proporcionen una bona base de partida per a l’estudi quantitatiu de la transmissió i evolució cultural, encara que aquests autors no defensen exactament la teoria «forta» dels mems de Dawkins. En qualsevol cas aquests estudis iniciats des de la perspectiva de la genètica, la sociobiologia i la etologia són la primera aproximació no merament qualitativa al procés de la transmissió i evolució cultural, i pretenen emparar-se en la tradició científica (un bon mem, per cert) de l’evolucionisme. Però mentre els processos evolutius biològics es regeixen pel model darwinià, l’evolució de la cultura, amb intervenció humana directa, sembla, segons diuen alguns autors, seguir més aviat un model de tall més lamarckià que permet la transmissió de caràcters adquirits i permet una evolució rapidíssima comparada amb els processos darwinians. No obstant això alguns autors, com Daniel Dennett, per exemple, han assenyalat que aquesta afirmació tòpica no és realment vàlida. Cap forma d’evolució no segueix les pautes del lamarckisme i sí, en canvi, segueix estant dirigida per les lleis darwinianes, que són neutrals respecte del substrat, és a dir, que no es refereixen solament a gens i éssers vius; es refereixen a l’efecte de la replicació diferencial amb mutació que es dona en qualsevol lloc on es produeixi tal replicació, tan si es repliquen (reprodueixen) éssers vius, com si es repliquen gens o mems o qualsevol entitat capaç de replicar-se.

Cervell humàEn qualsevol cas, la constitució genètica humana està determinada per uns 3.000 milions de nucleòtids procedents del ADN matern i per uns 3.000 milions més procedents del ADN patern. Però les neurones del sistema nerviós són 10.000 vegades més nombroses i les connexions entre elles encara moltíssim més. D’aquí que intentar la creació d’un model matemàtic que permeti entendre l’evolució cultural sigui encara una empresa força dificultosa que, no obstant això, comença a ser escomesa pels autors esmentats i pels teòrics de la intel·ligència artificial (en aquest sentit van els estudis de D. Dennett, D. Davidson i altres filòsofs que defensen la «memètica»),

D’altra banda, vista des de la perspectiva de la filosofia, la doctrina dels mems té antecedents en tesis clàssiques. En certa forma es pot veure com un peculiar desenvolupament de la teoria de les idees platòniques, de la teoria averroista de l’enteniment agent, com una interpretació de la filosofia de l’esperit de Hegel o de la diferència husserliana entre noesis i noema, i fins i tot es podria relacionar amb les tesis orteguianes sobre les generacions. Però la seva proximitat més gran és amb la teoria del «món 3» de coneixements objectius sense subjecte cognoscent defensada per Karl Popper. A més a més, si es considera el contingut objectiu de la informació memètica (inclosa en els mems), i es defensa el seu caràcter autònom, es defensa una concepció de la cultura semblant a la proposta per Leslie White (cultura com un continuum) No obstant això, de manera semblant a aquestes teories, es mou encara al terreny de les analogies i les metàfores, almenys fins que aconsegueixi un desenvolupament quantitatiu i matematitzat, i sigui capaç d’establir amb major precisió (com passa amb a la teoria del món 3 de Popper) què ha d’entendre’s pròpiament sota la denominació de "mem".

 

En l’àmbit de les teories de la transmissió cultural estan apareixen diversos estudis que senyalen el caràcter epidèrmic d’algunes ràpides transmissions culturals amb notables efectes sociològics. És el cas, per exemple de l’obra  La frontera del éxito de Malcom Gladwell. Com a obra més ambiciosa en la línia de pretendre elaborar una teoria memètica general senyalem el llibre de Susan Blackmore, The Meme machine, Oxford University Press, Oxford, 1999 (trad. esp.: La máquina de los memes, Paidós, Barcelona, 2000).  (Veure text)

Probablement l’obra més important sobre memètica actualment editada (es va publicar el 2005), sigui el llibre de Robert Aunger  El meme eléctrico, Barcelona, Paidós 2003. En aquesta obra es critiquen diversos aspectes de la teoria de mems tal com s’ha estès en diverses obres, com en la del llibre de l'esmentada S. Blackmore, i també es critiquen algunes imprecisions sobre el concepte de mem. Per primera vegada s’elaboren les bases d’una teoria científica dels mems, tot i que encara està a l’espera de disposar de base empírica. No obstant això, al indicar el camí pel qual han de cercar-se els mems, s’estableix un sòlid punt de partida. Cal no oblidar una gran diferència entre els gens i els mems: mentre coneixem el mecanisme subjacent a la informació genètica (la doble hèlice d'ADN i el codi genètic), ignorem el mecanisme cerebral subjacent als mems (probablement un gran encadenament de grups de sinapsis).

Per altra part, Jesús Mosterín en el seu llibre La naturaleza humana, Espasa-Calpe, colección Nueva Austral, 2006, també dedica unes breus però esclaridores pàgines a la teoria memètica. (Veure text)

 

Bibliografia
 

Enllaços a dos vídeos de Richard Dawkins en què vincula la idea de mem com a virus de la ment (aplicat a la religió):

http://video.google.com/videoplay?docid=-8365780578032579777&chl=es

http://video.google.com/videoplay?docid=739104736941335888

 

 
Conceptes i textos filosòfics. Continguts d'aquest article: Jordi Cortés Morató. Construcció, disseny del web i traducció de textos al català: Jordi Cortés Morató
 

 

 

Article publicat a la web de Jordi Cortés Morató: http://www.pensament.com (Sobre aquest text es va elaborar l’entrada anterior)

         Què són els mems?

«Un carro amb rodes radiades no solament porta gra o altres mercaderies d’un lloc a un altre; porta la brillant idea d’un carro amb rodes radiades d’una ment a una altra» 1. Els que van veure per primera vegada aquest nou invent el van assimilar per imitació i el van difondre: la idea «roda radiada» es va transmetre per imitació encara que els carreters pensaven que l’important de la seva càrrega era el gra. La transmissió cultural, els processos de formació i circulació d’idees que s’imposen més o menys ràpidament en una època o en una societat determinada, segueixen uns camins que no són reductibles només als que descriuen les teories clàssiques de la informació o de la comunicació –que estudien els canals, els sistemes de codificació, els mitjans de comunicació, etc.–, i que no es redueixen tampoc als mecanismes de difusió o transmissió cultural estudiats pels antropòlegs o els sociòlegs 2, sinó que, suposa a més un procés d’assimilació mental i afectiu que s’efectua en interacció amb el medi cultural, i que manifesta els traços propis d’un procés evolutiu. Des d’aquesta perspectiva, la transmissió cultural comença a ser estudiada per la biologia i, especialment, per l’etologia 3, que no tenen inconvenient en parlar, en sentit fort, d’evolució cultural més que de mera transmissió cultural. Aquest estudi s’efectua al si d’una concepció àmplia de la cultura entesa de manera informacional: una cultura és informació transmesa entre membres d’una mateixa espècie, per aprenentatge social per mitjà de la imitació, per l’ensenyança o per assimilació 4.

També des de l’àmbit de la semiologia es comença a assenyalar que la transmissió cultural es sustenta en processos que impregnen el conjunt del teixit social i que van més enllà de les conegudes pressions dels mitjans de comunicació. Així, recentment, Umberto Eco 5 assenyalava que «des de fa diversos decennis circula la teoria segons la qual els mitjans de comunicació no sempre creen opinió, sinó que reforcen la que ja circula. [...] Prenguem l’exemple de la mort de lady Diana. [...] El que va succeir amb la seva mort no va ser un efecte determinat pels mitjans de comunicació, [...] els mitjans de comunicació el van reforçar, però aquest efecte va sorgir de forma independent. [...] Els mitjans de comunicació interactuen amb altres fluxos d’idees i sentiments que travessen el cos social».

La qüestió és, com es desenvolupen i transmeten aquestos fluxos d’idees?, per quina raó s’apoderen ràpidament d’àmplies capes de la població, fins i tot a milers de quilòmetres de distància, de manera relativament independent dels mitjans de comunicació, com assenyala Eco? La cultura es transmet entre individus d’una mateixa espècie (en aquest sentit cap parlar també de cultura animal, com ho proven, per exemple, els estudis sobre l’aprenentatge i transmissió dels cants de moltes aus) i en aquest procés de transmissió –en què, òbviament, té un paper destacat els mitja– es produeix un procés evolutiu. Des de fa temps diversos autors han assenyalat les similituds entre l’evolució cultural i l’evolució biològica. Popper, per exemple, assenyalava les semblances entre el procés del progrés científic i la selecció natural, i molt abans Leslie White també va fer consideracions semblants per al conjunt de la cultura. Però des de Richard Dawkins 6 s’ha donat un pas més, ja que aquest autor considera l’evolució cultural anàloga a l’evolució biològica i, en general, anàloga a tot procés evolutiu. Segons Dawkins perquè es doni un procés evolutiu es requereix:

1- abundància d’elements diferents,

2- herència o replicació, i

3- idoneïtat diferencial o número de còpies en funció de la seva interacció amb el medi. Al seu torn, l’herència o replicació precisa longevitat, fecunditat i fidelitat de les còpies dels elements o unitats que es repliquen.

Cap d’aquests elements fa referència específica a entitats biològiques, per la qual cosa, en general, descriuen les bases de qualsevol procés evolutiu, biològic o no. Doncs bé, de la mateixa manera que la vida evoluciona per la supervivència diferencial dels gens, –entitats reproductores dels organismes vius, sotmesos a selecció natural–, la cultura evoluciona per mitjà de la supervivència diferencial de replicadors culturals, als que Dawkins anomena «mems», o unitats mínimes d’informació i replicació cultural, i que se sotmeten també a un procés de selecció.

El neologisme «mems» va ser creat per Dawkins per la seva semblança fonètica amb el terme «gens» (introduït en 1909 per Wilhelm Johannsen per a designar les unitats mínimes de transmissió d’herència biològica) i, d’altra banda, per a assenyalar la similitud de la seva arrel amb memòria i mímesi. Segons Dawkins, la nostra naturalesa biològica es constitueix a partir de la informació genètica articulada en gens, i la nostra cultura es constitueix per la informació acumulada en la nostra memòria i captada generalment per imitació (mimesi), per ensenyança o per assimilació, que s’articula en mems. Altres autors han assenyalat una idea semblant i han proposat altres termes per a designar aquestes unitats mínimes d’informació cultural. Així, per exemple, E.O. Wilson i C.J. Lumsden han proposat el terme culturgen, i encara que en les obres d’aquests autors hi ha un més ampli tractament quantitatiu de la transmissió dels culturgens, s’ha acabat imposant la terminologia de Dawkins, encara que no tots els defensors de la teoria «memètica» comparteixin totes les tesis d’aquest autor.

Des de la perspectiva de la teoria dels mems podem dir que posseïm dos tipus diferents de processadors d’informació: a) el genoma o sistema de gens situats en els cromosomes de les cèl·lules de cada individu, que determina el genotip (àmbit de la biosfera), i b) el cervell i el sistema nerviós, que permet el processament de la informació cultural (àmbit de l’infoesfera). La informació genètica del nostre genoma es pot dividir en unitats mínimes d’informació que són els factors hereditaris o gens, que es transmeten sexualment d’una generació a una altra per mitjà de la seva replicació. La informació cultural es transmet de cervell a cervell (per ensenyança, imitació o assimilació) i pot dividir-se en unitats simples (tals com una idea, un concepte, una tècnica, una habilitat, un costum, una manera de fabricar un utensili, etc.), que, no sense certa ambigüitat, Dawkins anomena mems.

La tesi «forta» de Dawkins és que els trets culturals també es repliquen. Si els trets genètics es transmeten per replicació dels gens, els trets culturals es transmeten per replicació dels mems o unitats d’informació cultural. Per analogia amb l’agrupació dels gens en cromosomes, es considera també que els mems s’agrupen en dimensions culturals, que poden augmentar amb noves adquisicions culturals. La gran diferència és que, mentre que els cromosomes són unitats naturals i independents de les nostres accions, les dimensions culturals són construccions nostres. Així, la cultura no és tant un conjunt de formes de conducta, sinó més aviat informació que especifica aquestes forma de conducta.

Per al conjunt dels mems es donen les característiques pròpies de tot procés evolutiu: fecunditat (algunes idees són especialment efectives, com la idea de Déu, per exemple), longevitat (moltes d’elles persisteixen durant molt de temps: la monogàmia, o la fe, per exemple) i fidelitat en la replicació (caràcter conservador de les tradicions i de moltes creences i supòsits, especialment les transmeses verticalment: de pares a fills o de mestres a alumnes). Al seu torn, es donen en un ampli camp de variació, es repliquen a si mateixes per mecanismes d’imitació i transmissió de cervell a cervell i engendren un ampli ventall de còpies que subsisteixen en diversos medis. Amb això tenim el marc general d’un procés evolutiu que Dawkins compara amb l’evolució biològica, i fins i tot arriba a acceptar que els mems han de ser considerats com a estructures vivents no sols metafòricament, sinó tècnicament. Els mems alternatius, que poden servir per a efectuar la mateixa funció, són anomenats alelomems o mems homòlegs. A la seva vegada, els mems poden agrupar-se formant macromems, que constitueixen un sistema de molts mems estructurats i interrelacionats que formen un objecte cultural complex, tal com una llengua, una teoria, una mitologia, etc. En general, la major part de les construccions teòriques que sustenten la teoria de l’evolució de les espècies (com les nocions del pool de gens, de deriva genètica, etc., són aplicades pels defensors de les tesis de Dawkins a la teoria dels mems).

De la mateixa manera que els gens es repliquen a si mateixos sense perseguir cap finalitat més que la d’autorreplicar-se (i, evidentment, no són conscients d’aquest procés), els mems (com altres replicadors: l’ARN, certs polímers i cristalls, els virus informàtics, etc.) tendeixen a replicar-se sense perseguir tampoc cap finalitat: les idees bones no són pròpiament bones si no són capaços de ser, al mateix temps, bones replicadores de si mateixes 7. D’aquesta manera, els mems són indiferents a la veritat, com els gens són aliens a qualsevol teleologia.  El pentinat de lady Di (que Dennett posa com a exemple) no és bo en si mateix, però ha demostrat ser un bon replicador, encara que, com tots els mems propis de la moda, té poca longevitat, ja que el mem autènticament important és el de la moda mateixa. No obstant això, pot succeir que una característica cultural evolucioni d’una determinada manera només perquè és avantatjosa per a ella mateixa. Això permetria afirmar 8, en contra de la concepció tradicional que defensa que «les persones creuen la idea X perquè X era considerada vertadera», que seria millor afirmar que «el mem X es va estendre entre persones perquè X era un bon replicador», la qual cosa explicaria per què, a pesar de la veritat d’una idea, aquesta no és acceptada, o per què, en altres casos, no obstant la seva manifesta falsedat (com les creences astrològiques) ho és.

Ara bé, en la mesura en què –a diferència dels gens– els mems són creació humana, interaccionen amb el medi cultural que selecciona els mems en funció de la seva idoneïtat, la qual cosa permet que, en general, coincideixin els bons mems (els bons replicadors) amb els mems bons (que poden ajudar-nos o que permeten el progrés). D’aquesta manera el medi cultural actua com a selecció per a determinar aquells mems que poden sobreviure. Per descomptat, igual que moltes mutacions genètiques són dolentes per a l’espècie, raó per la qual no prosperen, i moltes altres són indiferents per a la supervivència, també en els mems es produeixen variacions perjudicials i molts altres mems resulten superflus o indiferents. Ja que el medi cultural pot estar dominat per grups socials, aquesta idea recorda vagament la tesi marxista: «la ideologia dominant és, en cada cas, la ideologia de la classe dominant». Però, a diferència de la tesi marxista, la idoneïtat dels mems que permet la seva supervivència, escapa al control d’un grup social determinat i segueix lleis pròpies i autònomes.

 De la mateixa manera que els gens necessiten un vehicle per a replicar-se (les cadenes cromosòmiques), els mems també precisen un vehicle i un suport. El vehicle és el cervell. El seu suport pot ser variat i no necessàriament biològic, per exemple: els llibres, les cintes magnètiques, els discos d’ordinador, les partitures musicals, etc. Així com els virus parasiten el mecanisme genètic de les cèl·lules, els mems actuen com a paràsits dels nostres cervells, que es converteixen en mitjans per a la difusió d’aquells. La difusió dels mems actua, doncs, de manera semblant a la transmissió de les epidèmies i, com en el cas d’aquestes, poden donar lloc a mems endèmics.  Parafrasejant (i caricaturitzant) la tesi dels sociobiòlegs segons la qual un organisme és el medi de què es valen els gens per a perpetuar-se, o una gallina és el medi de què es val un ou per a engendrar un altre ou; un cervell humà és el medi de què es valen els mems per a propagar-se i replicar-se 9

Aquesta conclusió poc afalagadora per a la supèrbia individual ha de ser considerada en el marc de la concepció evolutiva i interaccionista del jo: un individu és, al mateix temps, el producte de l’evolució biològica i de l’evolució cultural efectuada en interacció amb altres jos, tesi que forma part de la revolució en contra del narcisisme antropocèntric, com ho va ser en el seu dia la revolució copernicana, el darwinisme o la teoria freudiana de l’inconscient. Des d’aquest punt de vista aquesta tesi es vincula a la concepció estructuralista de la mort del subjecte i a la fi del dualisme i del racionalisme cartesià.

La teoria dels mems està essent desenvolupada per diversos investigadors, que la uneixen a les tesis de Lumsden i Wilson o que les vinculen amb els estudis de Lucca Cavalli-Sforza. A més del mateix Dawkins, FT Cloak, JM Cullen, E. Moritz, A. Lynch, S. Blakmore i alguns altres autors, són els representants d’aquesta concepció de la transmissió i evolució cultural. Com a explicació de l’evolució de la cultura encara apareix com una pre-teoria en fase d’acumulació de dades i d’elaboració d’un aparell matemàtic suficient. Els estudis de Cavalli-Sforza i Marc Feldman proporcionen una bona base de partida per a l’estudi quantitatiu de la transmissió i evolució cultural, encara que aquests autors no defensen exactament la teoria «forta» dels mems de Dawkins. En qualsevol cas aquests estudis iniciats des de la perspectiva de la genètica, la sociobiologia i l’etologia són la primera aproximació no merament qualitativa al procés de la transmissió i evolució cultural, i pretenen emparar-se en la tradició científica (un bon mem, per cert) de l’evolucionisme.Però mentre els processos evolutius biològics es regeixen pel model darwinià, l’evolució de la cultura, amb intervenció humana directa, sembla seguir més aviat un model de tipus lamarckià de transmissió de caràcters adquirits, la qual cosa permet una evolució rapidíssima –potenciada per la velocitat quasi instantània dels mitjans de comunicació– comparada amb els processos darwinians, encara que potser fóra millor parlar d’una nova versió de l’anomenat "efecte Baldwin", sense sortir de l’ortodòxia darwiniana, i deixar a bandat les referències al lamarckisme.10 En qualsevol cas, la constitució genètica humana està determinada per uns 3.000 milions de nucleòtids procedents del ADN matern i per uns 3.000 milions més procedents del ADN patern. Però les neurones del sistema nerviós són 10.000 vegades més nombroses i les connexions entre elles encara moltíssim més. D’aquí que intentar la creació d’un model matemàtic (mem respectable on els hi hagi) que permeti entendre l’evolució cultural sigui encara una empresa molt dificultosa que, no obstant això, comença a ser escomesa pels autors mencionats i pels teòrics de la intel·ligència artificial (en aquest sentit van els estudis de D. Dennett, D. Davidson i altres filòsofs que defenen la «memètica»),

D’altra banda, vista des de la perspectiva de la filosofia, la doctrina dels mems té antecedents en tesis clàssiques. En certa forma es pot veure com un peculiar desenvolupament de la teoria de les idees platòniques; de la teoria averroista de l’enteniment agent; com una interpretació de la filosofia de l’esperit de Hegel o de la teoria de la ideologia de Marx, o de la diferència husserliana entre noesis i noema; i fins i tot es podria relacionar amb les tesis orteguianes sobre les generacions.  Però la seva més gran proximitat es dóna amb la teoria dels tres móns de Karl Popper i la seva defensa d’un coneixement objectiu sense subjecte cognoscent. No obstant això, de manera semblant a aquestes teories, es mou encara en el terreny de les analogies i les metàfores, almenys fins que aconsegueixi un desenvolupament quantitatiu i matematitzat, i sigui capaç d’establir amb més gran precisió (com passa amb a la teoria del món 3 de Popper) què ha d’entendre’s pròpiament com mem. El mem de la teoria dels mems es demostrarà un bon mem? Serà capaç de replicar-se fins a convertir-se en una teoria respectable?.  

 


En l’àmbit de les teories de la transmissió cultural estan apareixent diversos estudis que senyalen el caràcter de transmissió epidèmica d’algunes ràpides innovacions o variacions culturals amb notables efectes sociològics. Es el cas, per exemple, del llibre  La frontera del éxito de Malcom Gladwell,. 

Com a obra més ambiciosa en la línia de pretendre elaborar una teoria memètica general indiquem l’obra de Susan Blackmore, The Meme machine, Oxford University Press, Oxford, 1999 (trad. esp.: La máquina de los memes, Paidós, Barcelona, 2000). 

 

---------------------

(Article escrit l’any 1997. Posteriorment s’hi han anat afegint noves referències bibliogràfiques, però no s’ha modificat l’article).

El que segueix sí és un afegit posterior :

En l'ambit de les teories de la transmissió cultural estan apareixen diversos estudis que senyalen el caràcter epidèrmic d'algunes ràpides transmissions culturals amb notables efectes sociològics. És el cas, per exemple de l'obra  La frontera del éxito de Malcom Gladwell. Com a obra més ambiciosa en la línia de pretendre elaborar una teoria memètica general senyalem el llibre de Susan Blackmore, The Meme machine, Oxford University Press, Oxford, 1999 (trad. esp.: La máquina de los memes, Paidós, Barcelona, 2000). 

Probablement l'obra més important sobre memètica actualment editada (es va publicar el 2005), sigui el llibre de Robert Aunger  El meme eléctrico, Barcelona, Paidós 2003. En aquesta obra es critiquen diversos aspectes de la teoria de mems tal com s'ha extès en diverses obres, com la de l'esmentada S. Blackmore, i també es critiquen algunes imprecissions sobre el concepte de mem. Per primera vegada s'elaboren les bases d'una teoria científica dels mems, tot i que encara està a l'espera de disposar de base empírica. No obstant això, al indicar el camí pel qual han de cercar-se els mems, s'estableix un sòlid punt de partida.

Per altra part, Jesús Mosterín en el seu llibre La naturaleza humana,  Espasa-Calpe, colección Nueva Austral, 2006, també dedica unes breus però esclaridores pàgines a la teoria memètica.

Cal destacar també el llibre de Chris Buskes, La herencia de Darwin, Barcelona, Herder, 2009.

Enllaços a dos vídeos de Richard Dawkins en què vincula la idea de mem com a virus de la ment (aplicat a la religió):

http://video.google.com/videoplay?docid=-8365780578032579777&chl=es

http://video.google.com/videoplay?docid=739104736941335888

 

 

1 Daniel Dennett, La conciencia explicada, Paidós, Barcelona, 1995, p. 217.

------------------------------------------------------------------

2 "La transmissió cultural ha estat molt poc estudiada, cosa que no deixa de sorprendre’m, perquè l’antropòleg cultural hauria de considerar-la com el seu pa de cada dia". L. i F. Cavalli -Sforza, Qui som. Història de la diversitat humana. Ed. Enciclopèdia. catalana, Barcelona, 1994, p.244.

------------------------------------------------------------------

3 Les obres principals que fonamenten la teoria de mems pertanyen al camp de la sociobiologia i són: 

Richard Dawkins, El gen egoista, Labor, Barcelona ,1979, i Salvat, Barcelona, 1986; Richard Dawkins, The Extendet Phenotipe, C.A. Freeman, Sant Francisco, 1982; Richard Dawkins, Destejiendo el arco iris, Metatemas, 2000 (capítol12); Richard Dawkins, The Blind Watchmaker, Paperback, 1996 (traducció castellana esgotada en Labor, Barcelona); 

Edward O. Wilson, Sobre la naturaleza humana, FCE, Madrid, 1983; Edward O. Wilson, Sociobiología. La nueva síntesis, Omega, Barcelona, 1980; 

Charles Lumsden i Edward O. Wilson, Gens, Mind and Culture: the Coevolutionari Process, Harvard Univ. Press., 1981; 

Durham, William H., Coevolution: Gens culture, and human diversity, Stanford University Press, 1991. 

Des d’altres perspectives biològiques destaquen:. 

Cavalli-Sforza i Marc Feldman, Cultural Transmisin and Evolution, Princeton Univ. Press., 1981; 

Luigi L. Cavalli-Sforza, Gens, pobles i llengües, Proa, Barcelona, 1997; Bonner, JT, The Evolution of Culture in’ Animals, Princeton Univ. Press., 1980. 

En l’àmbit de la filosofia les obres més interessants són: 

Daniel Dennett, La conciencia explicada, Paidós, Barcelona, 1995; Daniel Dennett, La peligrosa idea de Darwin, Galàxia Gutemberg, 1999; Daniel Dennett, Richard Dawkins i altres, La tercera cultura, Tusquets, 1996.

Susan Blackmore, The Meme machine, Oxford University Press, Oxford, 1999 (trad. esp.: La máquina de los memes, Paidós, Barcelona, 2000). En contra d’aquestes tesis pot veure’s el llibre de Richard Barbrook, Media Freedom, i les seves intervencions en Internet.

En l’àmbit de la sociologia divulgativa ha adquirit un notable èxit el llibre de Malcom Gladwell La frontera del éxito , Espasa Hoy, 2001. 

------------------------------------------------------------------

 4 En aquest sentit, defensat entre altres per Jesús Mosterín (Filosofia de la cultura, Aliança, Madrid, 1976), un instrument, un atuell, un arc, una roda radiada, etc., no són pròpiament objectes culturals en sentit fort. Sí ho són, en canvi, les tècniques de fabricació dels esmentats instruments, o les idees en què es basen. Contra aquesta postura s’ha manifestat Marvin Harris, en Teorias sobre la cultura en la época posmoderna, Crítica, Barcelona, 2000, que considera que la filiació última de la teoria ideacional de la cultura és el platonisme.

------------------------------------------------------------------

5 "L’Espresso", Roma, 22 de novembre de 1997. Citat per "El País", 23-XI-1997.

------------------------------------------------------------------

6 El gen egoista, Salvat, Barcelona, 1986, p.281 i ss.

------------------------------------------------------------------

7 D’altra banda una idea pot ser "bona" però si no aconsegueix replicar-se adequadament desapareix. En un altre àmbit diríem que les idees o mems que sobreviuen no el fan per cap bondat intrínseca, sinó perquè no aconsegueixen imposar-se, de la mateixa manera que la Història la fan els vencedors sense que els importi massa la veritat del que narren.

------------------------------------------------------------------

8 Daniel Dennett, op. cit., p. 218.

------------------------------------------------------------------

9 Daniel Dennett, op. cit., p. 215: "un investigador no és més que la manera que té una biblioteca de crear una altra biblioteca".

------------------------------------------------------------------

10  Daniel Dennett, La peligrosa idea de Darwin, Galaxia Gutemberg -  Círculo de Lectores, Barcelona, 1999, p.117 i ss., 617.

 

Enllaços

Alt memetics

Bibliografia

Memetics on the internet

What is a meme?

Daniel Dennett

Richard Dawkins

Memes Space

Memética en la WWW

Susan Blackmore

The World of Richard Dawkins

Links Memetics

Journal of Memetics

Meme Central

Memetic lexicon

Other Memetic Related Resources

Léxico memético

U. K. Memes Central

MemeLab

Enllaços a dos vídeos de Richard Dawkins en què vincula la idea de mem com a virus de la ment (aplicat a la religió):

http://video.google.com/videoplay?docid=-8365780578032579777&chl=es

http://video.google.com/videoplay?docid=739104736941335888

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.