Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Anaxímenes, z!<">4:©n0H (c. 586 - 525 a.C.) HIST.

Filòsof grec presocràtic de l’escola milesia. Va viure a Milet cap a la meitat del VI a.C. i va ser amic i deixeble d’Anaximandre. Va escriure una obra segurament titulada Sobre la natura (B,DÂ NbF,TH), de la que es conserven alguns fragments recollits per autors posteriors. Aquesta obra, com la del seu mestre Anaximandre, estava escrita en prosa, però en un estil encara més pla i assequible, sense referències a «lluites entre contraris» ni a «indemnitzacions per injustícies» entre els components de la physis. Continua l’especulació dels seus antecessors (Tales i Anaximandre) sobre el arkhé (ÿDPZ) explicatiu de la physis, (NbF4H) i accepta d’ells l’orientació plenament monista, la inexistència del buit i un cert hilozoisme. D’Anaximandre accepta també que totes les coses procedeixen d’una i acabaran dissolent-se en ella. No obstant això, s’acosta a Tales en pensar que l’arkhé ha de ser un element material concret conegut per l’experiència que, segons ell, és l’aire. El fragment en què se cita textualment les paraules d’Anaxímenes és el següent:

«Anaxímenes de Milet, fill d’Eurístrat, va declarar que l’origen de les coses existents era l’aire, perquè d’ell procedeixen totes les coses i en ell es dilueixen novament. Exactament igual que la nostra ànima, que és aire, diu, ens manté units, així també l’alè [o buf] i l’aire envolten tot el cosmos». Aire i alè s’usen com a sinònims» (Aeci, I,3,4) (Guthrie, W.K.C, Historia de la filosofia griega, Gredos, Madrid 1984, Vol. I, p.133.) Una altra font important ens l’ofereix Diògenes Laerci (veure text).

Així, de la mateixa manera que Tales, Anaxímenes torna a pensar en una de les formes familiars de la matèria com a principi explicatiu. Però, com a Anaximandre, i ja que l’aire tot ho envolta i tot ho penetra (no accepta la possibilitat del buit, encara que seria millor dir que la idea mateixa del buit és posterior i que, per tant, cap d’aquests autors ni només es planteja la seva possibilitat i donen per suposat que tot està ple), aquest aire és considerat àpeiron (þB,4D@<), encara que només en el sentit d’allò il·limitat físicament. En aquest sentit, el pensament d’Anaxímenes suposa un cert retrocés davant l’extraordinària valentia intel·lectual d’Anaximandre i la seva elevada abstracció. Però, si bé és cert que en alguns aspectes Anaxímenes no aconsegueix les altes cotes del pensament del seu mestre, en canvi dóna una passa important en la comprensió de la natura, en assenyalar els mecanismes de l’aparició de les diferències qualitatives i de la diversitat d’allò existent a partir d’un únic principi. Anaximandre afirmava que allò il·limitat (àpeiron) era l’arkhé del qual sorgeixen els contraris, però no explicava el pas de l’aparició d’aquests a partir d’aquell. Anaxímenes, que considerava l’aire com l’arkhé o principi de tot, i sense recórrer a una substantivació de les qualitats, utilitzant el còmode expedient de posar un article neutre al davant (allò escalfi, allò humit, etc...), busca una explicació mecànica: tot quant existeix està format per la condensació o rarefacció de l’aire. Amb això, en assenyalar que les diferències qualitatives s’expliquen per diferències quantitatives, obre les portes a una possible matematització de la natura, i elimina qualsevol rastre de referència mítica en l’explicació de la diversitat de fenòmens i entitats que poblen la natura. Si les diferències de qualitat s’expliquen per diferències de quantitat, llavors tot pot ser matematitzat. Aquest corol·lari no el va aconseguir el mateix Anaxímenes, encara que en la seva concepció estan els gèrmens d’aquesta idea que desenvolupessin posteriorment els pitagòrics.

Amb Anaxímenes, el concepte d’aire (aer) passa a adquirir el seu significat actual (substància invisible que ens envolta aparentment sense límits), ja que anteriorment aer significava humitat, boira i foscor. Però, formalment, continua conservant una certa associació amb creences mítiques ancestrals que vinculen l'ànima (RLPZ) a l’alè (i que continuen presents en el llenguatge vulgar en expressions com «exhalar l’últim sospir» per indicar la mort d’algú). Aquesta associació entre ànima-vida i alè, o aquesta concepció de l’ànima-alè es remunta a creences antigues que estaven renaixent en l’època d’Anaxímenes de mà dels seguidors de l’orfisme. És a dir, que encara que entre els òrfics i entre els creients en concepcions mítiques anteriors es donés una relació mística entre aire, vida, ànima i esperit, no significa que la filosofia d’Anaxímenes sigui de natura mítica ni religiosa. (Repari’s que diverses paraules pertanyents al camp semàntic del significat d’aire, tals com pneuma, ànemos o spiros, originen paraules com a esperit o ànima). Més aviat ha de pensar-se que la concepció de l’arkhé com a aire, entès com a principi de «tot» allò natural és coherent amb la concepció hilozoista dels milesis: la matèria del món ha de ser també la matèria de la vida. De fet, el mateix Demòcrit, conseqüent amb la seva concepció atomista pansomàtica (corporeismo universal: totes les entitats són cos), accepta també l’existència d’àtoms d’ànima que considera semblants als àtoms d’aire.

En les seves concepció cosmològica, Anaxímenes, seguint la seva concepció de l’aire com a principi susceptible de disminuir o augmentar (rarefacció i condensació) que està sempre en moviment (considera al moviment com etern), afirma que aquest aire es presenta com a foc, com a aire, aigua i terra. Aquests processos de condensació i rarefacció expliquen tant la diversitat de canvis físics en la natura (multiplicitat) com la unitat (monisme) del seu origen. Segons Anaxímenes, la terra és plana i per això pot mantenir-se en l’aire (tornant a la idea de Tales d’una terra sostinguda per quelcom, i no acceptant la genial hipòtesi d’Anaximandre d’una terra que no necessita suport pel fet mateix d’estar al centre dels anells per què circulen els astres celests). Creu també que el sol és pla i constituït per terra, com els altres cossos celests. També explica els fenòmens naturals com el vent, la pluja, els volcans, el tro, el llamp, la neu, etc. des de la seva perspectiva de condensació i rarefacció, eliminant qualsevol rastre d’entitats mítiques.


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.