Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

arqueologia GEN.

(del grec arkhailogia, coneixement de coses antigues) És l'estudi de les restes, les ruïnes i els monuments de les cultures antigues, tant de les prehistòriques com de les històriques. És, doncs, una part de la història que tracta, no d'esdeveniments, sinó d'objectes materials. Com a activitat científica moderna va començar amb l'exploració de les ruïnes de Pompeia i Herculà a partir del s.XVIII.

En filosofia, aquest terme va ser introduït per Kant en la Crítica del judici, en parlar d'una «arqueologia de la natura» capaç de fer sorgir, a partir dels mecanismes coneguts o supòsits de la natura, l'explicació del parentiu natural i universal dels éssers vius que indica un cert «esquema comú», una «analogia de formes» i que revelaria el caràcter teleològic de la natura. Husserl parla també d'una arqueologia en el sentit d'una investigació històrica sobre els «començaments» o sobre el «origen».

El filòsof estructuralista Michel Foucault (encara que ell va rebutjar aquest qualificatiu) és qui introdueix plenament aquest terme en la filosofia contemporània (apareix en el títol o en el subtítol de la major part de les seves obres), i per a això s'inspira tant en la deconstrucció heideggeriana de la metafísica, com en la genealogia de Nietzsche. Foucault anomena «arqueologia» i «arqueologia del saber» (L'arqueologia del saber, 1969) al descobriment i anàlisi dels supòsits o «a ‘priori' històrics» del saber d'una època determinada, que condicionen de forma immanent totes les manifestacions del saber en tots els seus diferents àmbits: ciència, art, filosofia, etc., i determinen els tipus d'enunciats possibles, les oposicions conceptuals o les definicions dels objectes. Aquets condicionants subjacents constitueixen les epistemes o estructures epistèmiques, que són estructures lingüístiques. L'arqueologia del saber pretén explicitar aquestes diferents epistemes. En aquesta investigació es mostren tres èpoques diferents, caracteritzades per la seva pròpia episteme: els segles XVI-XVII (el Renaixement), el segle XVIII (que Foucault anomena l'època clàssica) i els segles XIX-XX (l'època actual). La característica fonamental de l'episteme de l'època contemporània, que sorgeix com a resposta a la pregunta fonamental d'aquesta època: què és el home? (veure text), és la que es basa en la consideració de l'estructuració lingüística del ser humà. D'altra banda, l'arqueologia també assenyala un caràcter discontinu de la història, caracteritzada per ruptures epistemològiques.

També Paul Ricœur usa aquest terme en la seva especial caracterització de l'hermenèutica de les filosofies de la sospita (veure text).


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.