anamnesi / reminiscència GEN.

(del grec G<V:<0F4H, anamnesi, record o reminiscència) En la tradició òrfica i pitagòrica va unit a la metempsicosis o transmigració de les ànimes, designant en aquest cas el record de les vides anteriors).

Alguns autors han utilitzat aquest terme en diversos sentits. Així, Croce, per exemple, considera el coneixement històric com una forma d’anamnesi, ja que aquesta forma de coneixement permet, mitjançant els documents històrics i les restes arqueològiques, el reconeixement o reminiscència del passat. Per a Freud, el record (anamnesi) és la finalitat fonamental de la terapèutica psicoanalítica, ja que mitjançant l’acció de la memòria (mnésis) es poden restituir esdeveniments passats (reminiscències) que inconscientment influeixen d’una manera directe en la vida present.

Però el sentit filosòfic més important d’aquest terme és el que va consagrar Plató, autor que, a més a més, va ser el primer que el va utilitzar.

Plató introdueix aquest concepte en el Menó (80e - 81e), i el segueix esmentant en el Fedó (72c i següents), en el Fedre (72e-77a, 249b-250a), en La República 604d, i en les Lleis 732a. En el Menó (81b) afirma que investigar i aprendre són, en definitiva, anamnesi (G<V:<0F4H). En aquest diàleg entre Sòcrates i Menó (deixeble del sofista Gòrgies, que havia afirmat que «si quelcom existís no podria ser conegut, i si quelcom pogués ser conegut no podria ser comunicat per mitjà del llenguatge»), es planteja la qüestió del principi heurístic segons el qual conèixer o aprendre és un procés impossible a menys que ja es conegui d’alguna manera allò que es busca, ja que no és possible investigar el que ja se sap (si ja se sap, per a què buscar-ho?), ni és tampoc possible investigar el que no se sap (si no se sap què investigar, com investigar-ho i com saber que ho hem trobat?). Davant això Plató sosté, en connexió amb la seva teoria de les idees, que aprendre consisteix en «recordar», i que el coneixement és una anamnesi o reminiscència. Segons Plató això és així perquè el coneixement no és un procés que discorre d’un saber a un altre saber, o de l’absoluta ignorància en saber, sinó un trànsit entre la presència d’allò imperfecte i el «record» d'allò perfecte que suscita el record. La presència (d’allò imperfecte) procedeix del món canviant de la sensació, mentre que la «reminiscència» (d’allò perfecte) procedeix de la idea compresa pel raonament (Fedre 248e i següents, veure text). La idea és, doncs, condició de possibilitat del coneixement, de manera que no pot haver-hi coneixement sensorial si no és per referència a una idea. Com podria conèixer que aquesta taula és quadrada -informació que em proporcionen els sentits- si no sabés ja per endavant què és ser quadrat? En definitiva, per a Plató, els sentits susciten en nosaltres l’anamnesi de les idees, que són la vertadera realitat, immutable i eterna a partir de les quals podem pròpiament conèixer.

Utilitzant els mites orficopitagòrics com a metàfora, Plató afirma que conèixer consisteix en «recordar» les idees. Com si l’ànima humana -per ser immaterial i immortal- hagués format part, al llarg de diverses preexistències, de la mateixa realitat intel·ligible i transmundana de les idees, abans de caure presonera de la materialitat corporal (veure text). Però aquesta afirmació de les successives reencarnacions o transmigracions de l’ànima (metempsicosi) ha d’entendre’s, com gairebé tot a l’obra de Plató, en clau metafòrica. En realitat, expressa, dit amb elements mitològics, que l’esperit humà forma part del món intel·ligible de les idees, del que en realitat són part tant les idees com els objectes intel·ligibles.

Per il·lustrar això, Plató proposa el conegut exemple de l’esclau de Menó que, sense cap instrucció, i partint només del fet de conèixer la llengua («és grec i parla grec?», pregunta Sòcrates a Menó referint-se a l’esclau que li acompanya; Menó, 82b), és capaç -seguint els suggeriments que li va formulant Sòcrates (el mestre)- de descobrir per si mateix el teorema de Pitàgores (la duplicació de l’àrea d’un quadrat no s’aconsegueix duplicant la longitud del seu costat, com ingènuament diu -sense pensar- l’esclau, sinó edificant el nou quadrat sobre la diagonal del primer quadrat). A través, doncs, d’unes preguntes dirigides per Sòcrates l’esclau de Menó resol el problema. La feina del mestre no és la de comunicar sabers, com pretenien els sofistes, sinó la de facilitar la feina de pensament: «no s’aconsegueix el saber ensenyant-lo a algú, sinó preguntant-li, i com traient-li la ciència de si mateix» (Menó, 85b). D’aquesta manera, per allò que fa a l’esclau -ja que ningú li ha donat la resposta, ningú li ha donat des de fora la solució, sinó simples orientacions que li faciliten la capacitat de pensar-, es conclou que l’esclau coneix perquè reconeix (recorda), a través del pensament. Aquest reconeixement és el record o reminiscència de què parla Plató. L’esclau de Menó, convenientment dirigit pel mestre (que no substitueix la funció de pensar, però que l’accelera), troba en la seva pròpia racionalitat la resposta al problema (en una forma especial del «coneix-te a tu mateix»). Ja que obté la dita resposta en si mateix, Plató diu que ja la posseïa i que, per tant, el coneixement és una reminiscència: «si no ha adquirit -en la vida present- les nocions geomètriques, és del tot necessari que les hagi tingut en un altre temps i que ell estigués proveït d’elles amb antelació» (Menó,86a; veure text).

Aquesta reminiscència de l’esclau és possible perquè la seva racionalitat pertany al món del logos, que és comú per a tots els éssers racionals, i que se li obre a l’home per mitjà del llenguatge. El conèixer com a reconèixer o reminiscència és possible per mitjà del llenguatge, ja que la llengua sí que és un domini preexistent a l’esclau. No es tracta, doncs, de la preexistència de l’ànima, sinó de la preexistència del llenguatge. La llengua existeix ja abans que l’esclau la utilitzi i, en utilitzar-la, cada parlant porta fins al present (representa) els significats de les paraules. Aquesta és la interpretació que ofereix Emilio Lledó sota el nom de la memòria del logos (veure text).

Però l’exemple del Menó gira al voltant de nocions geomètriques. El fet que es tracti d’una deducció matemàtica, referida a objectes ideals, tals com nombres, quadrats, angles, triangles i «altres coses emparentades amb aquestes» (República, 510c), l’existència de les quals no és com la de les coses que capten els nostres sentits, afegeix un aspecte important a la concepció platònica de l’anamnesi: la possibilitat d’aquesta es basa en la comprensió que el mateix esclau té d’aquestes nocions, comprensió que actua com el nexe d’unió entre les esmentades nocions i el llenguatge mateix. Per això, coneixent el llenguatge («és grec i parla grec»), i comprenent els conceptes geomètrics de què es parla, l’esclau pot trobar en la seva racionalitat, que s’expressa a través del llenguatge, el teorema que dedueix. És l’existència d’objectes ideals, tals com els nombres, els triangles, els cercles i les figures semblants i l’existència d’entitats com la bellesa, la justícia, l’amistat i tot el conjunt d’entitats ideals -que l’home aconsegueix per mitjà del llenguatge-, la que permet el coneixement de les entitats reals i sensibles, ja que només remetent aquestes a aquelles és possible el coneixement.

És a dir, el coneixement d’una cosa suposa convertir-la en consciència pròpia, però això només és possible mitjançant l’ajuda dels objectes ideals a què ens remeten les paraules. Aquesta relació dialèctica entre les entitats ideals o idees i les entitats reals, entre allò real i allò intel·ligible, i entre allò intel·ligible i allò real, és pròpiament el procés del coneixement. El reconeixement en allò real del que pertany al món intel·ligible és l’anamnesi, i aquesta es basa en el logos com a llenguatge, i es realitza per la capacitat significadora del llenguatge. Així, el procés del coneixement és, segons Plató, un discurs (logos) que l’ànima manté amb si mateixa (Teetet, 189e, Sofista 263e). Per això, el moment fonamental del desenvolupament del procés de l’anamnesi en el Menó és el del diàleg de l’esclau amb si mateix. Però tal diàleg interior només és possible perquè el món intel·ligible es manifesta en el llenguatge, que manté una doble relació: amb les coses i amb les idees. Per això, el coneixement i l’aprenentatge no ha d’entendre’s -com sostenien els sofistes- com una simple transmissió de sabers, sinó que es fonamenta en aquell rerefons de la realitat que es manifesta en el llenguatge i que és objecte de la ontologia. Tal és, doncs, el sentit de l’anamnesi, de manera que la interpretació d’aquesta noció filosòfica està molt allunyada del mite inicial i de les suposades ressonàncies orficopitagòriques d’una preexistència, ja que la noció de preexistència de l’ànima és només un recurs retòric empleat per Plató.

PSICOL. En la psicoanàlisi de Freud, el record (anamnesi) actua com el nucli de terapèutica psicoanalítica ja que, segons aquesta teoria, la memòria (mnésis) permet restituir esdeveniments passats (reminiscències) que inconscientment influeixen directament en la vida present.

Freud va descobrir aquest mètode en la seva anàlisi de la pacient Ana O., i el va batejar amb el nom de talking cure, ja que la reminiscència s’efectuava a partir de la narració de la pacient: la manifestació mitjançant paraules d’un símptoma portava al desemmascarament d’un altre, i a la presa de consciència (com oposada a l’inconscient) dels problemes o traumes originadors dels desequilibris psíquics.

En aquesta representació parlada reapareixen i es reactualitzen tota una sèrie de presències, com ho ha destacat Jacques Lacan (veure text), per a qui el mateix inconscient s’estructura com un llenguatge.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.