sofistes HIST.

(del grec F@n4FJZH, sofistés, savis, els que posseeixen el saber o estan dotats de riquesa espiritual) Inicialment s’havia aplicat aquesta denominació a la major part dels filòsofs presocràtics. Però, en la història del pensament, després de Sòcrates, Plató i Aristòtil, adquireix el seu significat aplicat a un ampli grup d’intel·lectuals, mestres i filòsofs grecs dels segles V i IV abans de la nostra era que van tenir gran influència i que, més que formar una escola, compartien uns trets comuns com a mestres de retòrica i de cultura general.

En la història de la filosofia, i a causa de la gran influència de Sòcrates, Plató i Aristòtil -que es van oposar a ells i els van acusar de ser portadors d’un fals saber-, el moviment dels sofistes s’ha entès generalment a partir d’una perspectiva despectiva. No obstant això, l’esmentat moviment és, d’una banda, expressió d’una crisi de la filosofia de l’època, que ja havia exhaurit els models especulatius dels presocràtics sobre el cosmos i la physis, i, d’altra banda, és expressió d’unes noves necessitats educatives que van permetre l’aparició dels primers mestres d’areté (virtut). Així, doncs, a banda de la pròpia evolució interna de la filosofia presocràtica, que havia arribat a un cert esgotament de les seves especulacions i havia conduït a una pluralitat de concepcions per explicar una única natura (pluralitat que desembocava en el relativisme i l’escepticisme), la causa fonamental de l’aparició del moviment dels sofistes va ser l’evolució política de Grècia. De manera molt esquemàtica es pot dir que, mentre els filòsofs presocràtics van orientar el seu pensament cap a l’especulació sobre la natura, els sofistes van obrir el camp de la filosofia als problemes antropològics, és a dir, la filosofia es va desplaçar de la physis al nomos, del cosmos a la polis. A mesura que es va anar reforçant la tradició democràtica i que les decisions que afectaven la polis o comunitat s’efectuaven col·lectivament, va anar adquirint cada cop més importància l’art de parlar bé en públic i d’argumentar convincentment. D’aquí la necessitat d’un ensenyament de la tècnica retòrica, i la conveniència d’investigar els fonaments del comportament col·lectiu: la moral i els costums. En aquest sentit Grote, en la seva Història de Grècia, fa una defensa apassionada d’aquest moviment. Efectivament, en la Grècia clàssica no existia un model ben definit ni regulat d’ensenyament, i l’educació tradicional es basava en l’estudi de la música (poesia, drama i, en general, tot allò que s’ha vinculat amb les nou muses) i de la gimnàstica (Plató assenyala en la República que aquests ensenyaments han de ser la base inicial mínima, a partir de les quals ha d’ensenyar-se la matemàtica i la dialèctica en l’educació dels governants). Però les noves necessitats socials sorgides en el segle V a.C., especialment com a conseqüència del desenvolupament de la democràcia atenesa (i de la consegüent necessitat de parlar bé en públic), van provocar l’aparició d’un nou moviment pedagògic que va ser cobert inicialment pels sofistes. Posteriorment, l’aparició de centres d’ensenyament estables, com els d’Isòcrates, l’Acadèmia platònica o el Liceu aristotèlic, van acabar amb el moviment dels sofistes.

De fet seria un error pensar que els sofistes fundessin alguna espècie d’escola filosòfica, ja que la majoria d’ells, encara que hi ha notables excepcions, no estaven especialment interessats per qüestions filosòfiques, sinó que la seva ocupació fonamental era l’ensenyament de la retòrica i la preparació per a l’èxit social. Dins aquest moviment han de distingir-se aquells autors que realment han fet interessants aportacions a la història del pensament, d’aquells altres que només eren mestres de retòrica, és a dir, d’aquells individus que, al costat de la seva capacitat d’eloqüència, unien l’habilitat política i eren professionals del discurs i mestres que ensenyaven aquestes arts o exercien la defensa en els judicis a canvi d’una remuneració -fins i tot utilitzant per a això tots els recursos de la retòrica i arguments fal·laços encara que amb aparença d’estar ben construïts. Pel fet que molts d’aquests sofistes es preocupaven més d’aconseguir un triomf dialèctic i d’orientar més els seus ensenyaments cap a l’èxit que cap a la consecució d’una veritat (que, donat el seu escepticisme i relativisme, consideraven inabastable), i a causa de l’esmentada opinió de Sòcrates, Plató i Aristòtil, en la història de la filosofia, el terme sofista va adquirir progressivament una connotació pejorativa, i el terme sofisma va acabar sent sinònim d’argument fal·laç i enganyador.

Cronològicament, prenent com a punt de referència la guerra del Peloponesi, els principals sofistes es divideixen en dos grans grups:

 

A) Els anteriors a la guerra: Protàgores Gòrgies Pròdic Hípies

B) Els posteriors a la guerra: Trassímac Calicles Antifont Crities

D’aquests dos grups, el primer és el més innovador i important: dirigeixen la seva investigació cap a les bases de la legitimitat de les lleis, i busquen els fonaments racionals de la societat i dels valors socials i morals. Amb això s’enfronten a allò generalment acceptat per la tradició i creen noves vies d’investigació. Els segons, en canvi, van tendir més als raonaments sofístics o sofismes, ja que els seus interessos estaven més pròxims a la consecució d’un triomf merament dialèctic sobre els seus adversaris que a la consecució de la veritat. A més d’aquests autors, van proliferar molts altres mestres de retòrica sense cap classe d’interessos filosòfics. No obstant això, malgrat les esmentades diferències, i malgrat que els diferents sofistes no formen una única escola, en general comparteixen diversos trets teòrics:

• 1^r Un cert escepticisme tant religiós (que els condueix a l’agnosticisme o, en alguns, a l’ateisme) com filosòfic i gnoseològic.

• 2ⁿ La defensa d’un relativisme cultural que posa en dubte l’existència de patrons absoluts de conducta i, en alguns casos, es qüestionen la moralitat de l’esclavitud.

• 3^r Un relativisme i convencionalisme moral: a diferència dels fenòmens de la physis, la moral és fruit d’una mera convenció. A partir d’aquesta oposició entre natura i convenció social, alguns dels sofistes afirmen que l’única llei pròpiament natural és la llei del més fort.

• 4^t Un relativisme i convencionalisme polític: els fonaments de la polis i de la vida social no són naturals, sinó convencionals, sorgits d’un contracte social.

• 5^è Un relativisme gnoseològic: reducció del coneixement a la opinió. Això els indueix a adoptar en molts casos una actitud antidogmàtica i a rebutjar la distinció entre essència i aparença: l’únic món real és el fenomènic.

• 6^è La seva principal ocupació és l’ensenyament, que efectuen a canvi d’una remuneració, ja que consideren que aquesta tasca és pròpiament un treball i no sols una obligació moral (com concebia Sòcrates el seu ensenyament).

El contingut d’aquesta web ha estat creat per Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu.  El disseny i realització de la web, així com la traducció al català dels continguts ha estat realitzat per Jordi Cortés.