Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

cultura ANTROP. SOCIOL.

Informació transmesa (entre membres d’una mateixa espècie) per aprenentatge social, és a dir, per imitació, per educació, ensenyament o per assimilació. Els trets culturals o mems són les unitats de transmissió cultural.

Esquema general:

     Etimologia i evolució del terme «cultura»
     Definicions de cultura
     Cultura humana i cultura animal
   

Cultura

 
 Naturalesa i cultura
 Cultura i tècnica
 Cultura i repressió
 La cultura i el "món 3" de Popper
     
     Cultura i civilització
     
     Cultura de masses
     Cultura real i cultura ideal
     Cultura material i no material
     Cultura actual i cultura virtual

 

Etimologia i evolució del terme «cultura»

El terme cultura prové del llatí cultus, forma de supí del verb colere, que inicialment significava «conrear». Així, els termes agricultura, piscicultura, o viticultura, per exemple, signifiquen conreu del camp, conreu de peixos o conreu de la vinya. Al seu torn, cultus significava l’estat d’un camp conreat. En tant que el conreu d’un camp precisa d’un constant esforç, el substantiu cultus va adquirir, d’una banda, el significat de «atenció» i va passar a significar «culte» en el sentit religiós (per l'«atenció» o «culte» constant dels déus realitzat pels sacerdots) i, d’altra banda, va passar a considerar-se «culte» tot ser humà que «conreés» el seu esperit. En aquest segon sentit, se seguia la metàfora, ja existent en la Grècia de l’època sofista, consistent a considerar l’esperit com un camp. L’home «inculte» seria, doncs, com un camp sense conrear, mentre que l’home «culte» seria aquell que tindria cura del seu esperit. En aquest sentit, el terme cultura s’entén aplicat a l’àmbit del individu, i en aquest àmbit manté una certa relació amb el terme grec paideia. A partir dels segles XVII i XVIII el terme s’amplia, entenent-se per cultura allò que l’home afegeix a la natura, sigui en si mateix (conreu del seu esperit), sigui en altres objectes, tals com estris, eines, processos tècnics, etc., (d’on sorgeix la idea de «béns culturals» o de «cultura material»), de manera que la cultura s’entén com la intervenció conscient de l’home enfront de la natura. Aquesta ampliació s’efectua, especialment, durant la Il·lustració i Kant la defineix com «la producció en un ésser racional de la capacitat de triar els seus propis fins» (Crítica del judici, § 83), en el sentit d’atorgar «fins superiors a aquells que pot proporcionar la natura mateixa». D’altra banda, en quant que la possibilitat de la cultura pressuposa un cert otium i exigeix la cobertura de les necessitats vitals més elementals, en certs àmbits, la noció de «cultura» va passar a ser sinònim d’activitat pròpia de les classes socials adinerades: lectura de llibres «cultes», audicions musicals, activitats artístiques, etc. Finalment, a Alemanya el terme Kultur adopta el caràcter d’accentuació de les característiques, particularitats i virtuts d’una nació, la qual cosa emparenta aquesta noció amb la de tradició (que procedeix del llatí tradere, transmissió, i que recalca la necessitat de transmissió perquè pugui existir la cultura), mentre que a França i Gran Bretanya es preferia, en aquest sentit, el terme «civilització».

Així, doncs, repassant l’evolució d’aquest terme podem veure diferents estadis d’aquest:

enrera


Definicions de cultura

Des a l’àmbit de l’antropologia cultural va ser Edward Burnett Tylor (1833-1917) qui va donar, el 1871, una primera definició de «cultura» que pot considerar-se com a clàssica: cultura és

«tota aquesta complexa totalitat que inclou el coneixement, les creences, l’art, la moral, el dret, els costums, hàbits i capacitats qualssevol adquirits per l’home com a membre d’una societat».

D’aquesta manera, la cultura es refereix a tots els coneixements, capacitats, hàbits i tècniques adquirits o heretats socialment, és a dir, no heretats biològicament. Aquesta definició, més aviat descriptiva, feta des de la perspectiva d’una teoria evolucionista, considera cultura tot allò que és produït en societat, i tendeix a considerar la cultura com un tot continu, consideració que és seguida Leslie White. En general, tots els antropòlegs van acceptar aquesta definició de cultura. Així, Sapir, després de repassar diferents significats del terme (veure text), la defineix com

«el conjunt socialment heretat de pràctiques i creences que determinen el teixit de la nostra vida»,

i posa en estreta relació la cultura amb el llenguatge. També Malinowski considera la cultura com «herència social», i M. Herskovits assenyala que

«la cultura és l’element après del comportament del ser humà», per educació, imitació i condicionament.

Altres definicions destaquen els aspectes socials de la cultura, o les seves relacions amb la formació de la personalitat (com Ruth Benedict, Ralph Linton, Abraham Kardiner o Margared Mead). Per a Alfred Reginald Radcliffe-Brown (1881-1955), per exemple, la cultura és un conjunt de normes, i per a Ruth Benedict (1987-1948) està formada per patterns o «patrons de conducta» que sobrepassen l’individu, encara que no són simples ideals, sinó que existeixen realment en les formes d’actuar i de pensar. P.B. Horton la defineix com

«conjunt de pautes apreses d’acció, sentiment i pensament compartides pels membres de determinada societat», o bé com a «tot el que s’aprèn i es comparteix socialment», és a dir, és la «herència social».

Davant les dificultats per trobar unes pautes d’evolució idèntiques per a totes les societats, Franz Boas i els seus deixebles (Kroeber, Löwie, Wisler i altres) van adoptar el punt de vista del relativisme cultural i van rebutjar tota comparació entre cultures que tingués com a barem els termes de superioritat o inferioritat cultural. Alguns autors insisteixen en la caracterització de la cultura com a fruit de l’aprenentatge i, per tant, assenyalen la seva diferència amb l’herència biològica. Així, John Bonner la defineix com la transferència d’informació per mitjans conductuals, especialment pel procés d’ensenyar i aprendre, que contrasta amb la transmissió de la informació genètica que passa d’una generació a una altra per l’herència directa dels gens. La informació transmesa culturalment s’acumula en forma de coneixements i tradicions, però l’èmfasi de la definició consisteix en la forma de transmissió de la informació, més que en el seu resultat.

A.L. Kroeber i Clyde Kluchhohn, després d’examinar unes cinc-centes definicions, van oferir la següent com a síntesi:

«Pautes implícites i explícites de i per a la conducta, adquirides i transmeses mitjançant símbols exclusius del grup humà i que inclouen la seva materialització en forma d’estris, encara que el nucli principal d’aquestes són les idees tradicionals (és a dir, obtingudes i seleccionades històricament) i els valors que impliquen. Els sistemes culturals són, d’una banda, productes de l’acció humana i, d’altra banda, elements condicionadores d’accions humanes futures».

Cal ressaltar que en aquesta definició donada per Kroeber i Kluckhohn es fa especial referència als valors. Amb això, es posa de manifest una nova dimensió en la noció de cultura: la dimensió normativa, segons la qual els valors són els que caracteritzen una cultura. Aquests valors són els models de conducta, i ho són en quant que les formes de vida a què s’atribueixen valor apareixen com guies a seguir.

Richard DawkinsAixí, la cultura pot concebre’s com a herència, però no herència biològica o genètica, sinó com a herència social. Si la unitat de mesura de transmissió d’informació genètica són els gens, des que Richard Dawkins va introduir el neologisme mems, aquests es consideren com la unitat de mesura de transmissió cultural (veure text).

Però una definició més completa de «cultura» no té per què cenyir-se a l’àmbit de l’activitat humana ja que, d’una manera general, no sols els éssers humans produeixen cultura. Per això, i partint d’una adaptació de la definició donada per Jesús Mosterín (veure referència), es pot donar una definició més àmplia: la cultura és informació transmesa (entre membres d’una mateixa espècie) per aprenentatge social, és a dir, per imitació (en el cas dels animals i del ser humà), per educació, ensenyament o per assimilació (en el cas del ser humà). Els trets culturals o mems són les unitats de transmissió cultural.

enrera


Cultura humana i cultura animal

Els actuals estudis d'etologia mostren que alguns grups d’éssers no humans també manifesten l’existència de certes formes de comportament cultural. De la mateixa manera que fins fa poc de temps es considerava la capacitat de produir eines com específicament humana (d’aquí la caracterització de l’home com homo faber (veure text), i s’ha pogut constatar que moltes espècies animals poden fabricar algunes eines rudimentàries(nota), també la noció d’aprenentatge social ha deixat de ser patrimoni exclusiu de la humanitat, encara que, evidentment, a causa del llenguatge, la cultura ha pogut desenvolupar-se extraordinàriament en l’ésser humà. Entre determinats animals, i en especial en certs primats, es pot constatar l’existència de pautes de conducta transmeses per aprenentatge social que afavoreixen la supervivència. Així, doncs, a més de l’herència biològica que capacita a una determinada espècie per a la seva supervivència, també, en alguns casos, es pot trobar una herència cultural que afavoreix aquesta mateixa supervivència. Com diu Mosterín (veure referència) «la cultura no és un fenomen exclusivament humà, sinó que està ben documentada en moltes espècies d’animals superiors no humans. I el criteri per decidir fins a quin punt certa pauta de comportament és natural o cultural no té res a veure amb el nivell de complexitat o d’importància d'aquesta conducta, sinó només amb el mode com es transmet la informació pertinent a la seva execució». Per això, una definició àmplia de cultura ha de poder englobar també les pautes de conducta derivades de l’aprenentatge social d’éssers no humans.

A més a més, en el cas del ser humà, la cultura no és només resultat i producte de l’evolució humana, sinó també un factor d’aquesta, igual que, per exemple, el cervell i el llenguatge no són només resultat de l’evolució, sinó també factors que l’han condicionat. En aquest sentit és necessari remarcar el caràcter fonamentalment simbòlic de la transmissió cultural humana, que es realitza essencialment per mitjà del llenguatge. De fet, l’aparició del llenguatge va ser el factor decisiu que va permetre l’extraordinària complexitat de la cultura humana. Com diu Daniel Dennett: «La cultura i la transmissió cultural poden existir sense necessitat del llenguatge, i no són exclusives dels homínids ni dels ximpancés, els nostres parents vius més propers. Però és el llenguatge el que obre les portes per a la transmissió cultural a gran escala que ens distingeux de totes les altres espècies» (D. Dennett, L'evolució de la llibertat)

enrera


Natura i cultura. Cultura i tècnica. Cultura i repressió. La cultura com a realitat objectiva (com un continuum i com «món 3» popperià)

En l’evolució del significat del terme cultura es va obrint pas la seva contraposició a la natura. Cultura i natura apareixen així com termes que es contraposen, especialment a partir de la definició de la cultura com a herència no biològica. En aquesta concepció s’emfatitza que els animals, en general, i l’ésser humà, en particular, tenen dues vies d’obtenció d’informació necessària per a la seva supervivència:

  1. el genoma (l’herència biològica, la natura), i

  2. la cultura (herència no biològica fruit de l’aprenentatge social).

Però aquesta contraposició admet diversos graus i, fins i tot, en la mesura que la transmissió d’informació per aprenentatge social pressuposa algun òrgan natural (com el cervell, per exemple), aquella oposició es relativitza. A més a més, des d’una perspectiva etològica i evolucionista, fins i tot es pot veure la cultura com una estratègia zoològica per mantenir la supervivència d’una espècie (especialment la de l’homo sapiens), que mitjançant ella augmenta la seva capacitat d’obtenir informació afegint-la mitjançant l’herència social a l’herència biològica i enfrontant-se amb aquest bagatge a la tendència universal cap a l’entropia expressada per la segona llei de la termodinàmica (veure text). En aquest últim sentit, no sols no hi hauria cap contraposició entre natura i cultura, sinó que aquesta seria, en certa forma, una prolongació d’aquella.

Però si aquesta relativització és possible si atenem a la «base» biologiconatural que actua com a suport necessari de la cultura, no succeeix el mateix si atenem als resultats de l’adquisició d’aquesta ja que, en aquest cas, determinades formes de comportament cultural sí que es revelen com plenament oposades a la natura. Aquesta oposició, no obstant això, també pot entendre’s de diverses maneres, especialment:

  1. en el sentit d’una cultura fonamentalment tècnica que té com a objectiu el domini de la natura;

  2. en el sentit d’entendre la cultura com oposada a allò instintiu i

  3. en el sentit d’entendre la cultura com una realitat objectiva que té la seva existència en una dimensió distinta de la merament natural o fisiconatural, i fins i tot fora de la dimensió merament psicològica o mental.

enrera

Cultura: tècnica i naturalesa

1) El primer sentit d’aquesta oposició apareix ja en el mite de Prometeu i és reprès per Plató (Protàgores, 320 i s.), i es refereix a la distinció entre una cultura del produir tècnic i una cultura de l’acció pràctica, social i política, és a dir, una cultura de la convivència que ha de defensar l’home del seu afany excessiu d’alteració de la natura. La filosofia pràctica de Plató i d'Aristòtil posa èmfasi en el primat de l’acció i la convivència sobre la producció. Encara en el s. XVIII Kant continuava bastint un pont entre natura i cultura perquè, si bé, com hem vist, va definir la cultura com «la producció en un ésser racional de la capacitat de triar els seus propis fins» (Crítica del judici, § 83), en el sentit d’atorgar «fins superiors a què pot proporcionar la natura mateixa», també la considera com «fi últim de la natura amb vista a l’espècie humana», en una concepció teleològica de la natura. No obstant això, a mesura que avança l’edat moderna i s’acreix la industrialització, es començarà, en la pràctica, a donar prioritat a la producció, i s’acreixerà l’afany de domini de la natura. En aquest sentit, la cultura s’oposarà a la natura com el dominador s’oposa al que vol dominar. Aquesta és la base de la reflexió que emprèn Rousseau en considerar que les tècniques i les ciències, lluny d’augmentar la moralitat i la felicitat humana, condueixen a la hipocresia i la infelicitat. Segons Rousseau (en el Discurs sobre les ciències i les arts, 1750), tots els exemples històrics proven que la força i la virtut d’un poble estan en raó inversa al seu grau de refinament.

enrera


Cultura: instint i
repressió

S. Freud2) El segon sentit de l’oposició entre natura i cultura el representa Freud, per a qui la cultura és una forma repressiva sustentada en el «superjo» (súper ego) que s’oposa a les tendències instintives de la natura que tenen la seva base en el «això» (id). Més concretament, en El malestar en la cultura (1930), Freud adopta un to altament pessimista sobre el destí de la cultura, la qual apareix com una fràgil victòria de la pulsió de vida (Eros) sobre la pulsió de mort (Thanatos). Aquest instint de mort, que s’exterioritza a través de l’agressivitat, que per a Freud és una disposició instintiva primitiva i autònoma del ser humà, adquireix a l’obra de Freud un paper cada cop més rellevant, en especial a partir de la publicació de Més enllà del principi del plaer (1919), obra en què introdueix aquest concepte. Aquesta oposició entre la libido i la pulsió de mort -que en El malestar de la cultura apareixen gairebé com a potències còsmiques i que doten a la psicoanàlisi d’una dimensió de concepció del món (Weltanschauung)- condiciona la mateixa cultura i assenyalen la seva extrema fragilitat. La cultura, l’objectiu de la qual hauria de ser la consecució de la felicitat, i que mostra la permanent incapacitat de l’home per aconseguir-la, està sotmesa a la tensió contínua que li imposa la natural agressivitat exponent de la pulsió de mort. És precís que els homes reprimeixin aquesta agressivitat i que sublimin els seus instints. Però aquesta forma de repressió apareix en la cultura com a origen d’un sentiment de malestar i de culpabilitat. En aquest sentit, la cultura es mou sempre dins aquest cercle viciós: victòria de la pulsió de vida sobre els instints agressius, que es prenen la seva revenja amb un excés de repressió o amb un nou desbordament de l’agressivitat (veure text). Dins aquesta caracterització de la cultura Freud accentua la seva crítica a la religió, a la que qualifica com un «deliri col·lectiu» que manté la humanitat en un món infantilitzat.


C. Lévi-StraussTambé Lévi-Strauss assenyala aquesta oposició entre natura i cultura, en la que els mites actuen com a mitjancers. Els mites tenen, segons ell, un origen psicològic i són fruit de la tendència de la ment a polaritzar l’experiència descrivint-la en sèries d’oposats, en una mena de classificació binària, i apareixen com a intents de conciliació de les dites oposicions. En la seva evolució els mites canvien aspectes superficials, però la seva estructura roman. Justament, una de les polaritats més característiques descrites per Lévi-Strauss és la que enfronta a la natura amb la cultura, que es manifesta a través dels mites relatius a allò cru i allò cuit.

D’altra banda, Marx també subratlla, en cert sentit, l’oposició entre natura i cultura, ja que considera que determinades parts de les pautes de comportament cultural formen part de la superestructura ideològica, i justament l’aspecte més ideològic (en el sentit de falsa consciència) de la cultura es dóna quan aquesta es vol presentar com un producte natural ja que, llavors, sota la coartada de la seva suposada naturalitat es vol imposar una determinada concepció del món generada per la classe dominant per prosseguir la seva supremacia. Per a Marx la cultura és una segona natura, ja que l’ésser humà, més que tenir una natura humana és un ésser social que produeix les seves pròpies condicions de vida. Però aquestes condicions són les que determinen Karl Marxaquesta segona natura que, en aquest sentit, doncs, no és natural, sinó social. De la fusió entre les concepcions de Marx i les de Freud sorgeix el freudomarxisme representat per autors com Erich Fromm, Wilhelm Reich o Herbert Marcuse. En el cas d’aquest últim filòsof, a aquesta concepció de la cultura s’afegeixen aspectes crítics sorgits de la reflexió de Heidegger: la seva concepció de la tècnica i la seva concepció d’una «voluntat de la voluntat» que impera en la civilització actual que «nega tot fi en si i només admet els fins com mitjans». Per a Marcuse, la cultura ha d’entendre’s com la reflexió sobre l’evolució prèvia i sobre les alternatives, a partir de les quals la civilització occidental es revela com un camí erroni. D’aquesta manera, per a Marcuse, la cultura es converteix en crítica de la cultura. També Habermas s’inscriu, en part, en aquesta tradició i assenyala que el perill de la nostra cultura és que l’interès -que domina el coneixement i l’acció- pel creixent domini de la natura acabi amb tots els altres fins. D’altra banda, també certes tendències contemporànies de tipus ecologista assenyalen els límits del domini sobre la natura i alerten sobre una separació excessiva de l’home respecte del seu medi natural que podria concloure amb la destrucció total de la vida sobre el planeta.

enrera


Cultura com a realitat objectiva (Món 3)

3) L’oposició entre natura i cultura, entenent per aquesta una realitat objectiva que té la seva existència en una dimensió distinta de la merament natural o fisiconatural, i distinta també de la mera dimensió psicològica, està representada fonamentalment per la concepció de la cultura com un continuum, defensada per alguns evolucionistes culturals (en especial, Leslie White), i per la doctrina del «món 3» de Popper. D’alguna manera, aquesta noció de cultura, entesa com una entitat amb realitat objectiva independent, ja apareix implícitament en la filosofia de la història de Renan qui, en la seva Vida de Jesús, afirma que «la Història està plena de sincronismes estranys que fan que, sense haver-se comunicat entre elles, fraccions de l’espècie humana molt allunyades unes d’altres, arribin al mateix temps a idees i solucions gairebé idèntiques».

White considera el paral·lelisme entre herència biològica i herència cultural, sent amb això precursor de les concepcions actuals sobre els mems. Així, considera que, de la mateixa manera que es poden constatar diferències biològiques entre els individus humans i característiques racials diferents, i no per això hi ha cap impediment per considerar que l’herència biològica, en el seu conjunt, és comú a tots els éssers humans, tampoc n’hi ha per considerar l’herència cultural com un continuum, malgrat la manifesta diferència cultural entre unes societats i altres. Per això afirma que «la cultura és una forma d’herència social. Veiem així la cultura com un continuum, un ordre de coses i fets suprabiològics i extrasomàtics, que flueix a través del temps d’una època a una altra», raó per la qual «la cultura pot ser descrita i interpretada en termes de principis i de lleis que li són propis» (veure referència). Encara que «tot individu neix en una cultura que ja existia i que és independent d’ell», i encara que «els trets culturals tenen una existència fora de la ment individual i independent d’ella», la cultura «no té, ni és possible que així sigui, existència a banda de l’espècie» (veure referència). En això White segueix a Durkheim, qui també havia afirmat que «els modes col·lectius d’actuar i pensar tenen una realitat que està fora de l’individu, qui, en tot moment, es conforma a ella. Aquests modes de pensar i actuar existeixen per dret propi» (Durkheim, E. Les regles del mètode sociològic, 1938). D’aquesta manera se subratlla l’existència de la cultura com un fenomen extrabiològic, extrasomàtic i extranatural independent dels individus, però com una creació del conjunt de l’espècie (no d’una raça o d’una ètnia), i que continua una dinàmica pròpia, és a dir, que a més d’una certa objectivitat, posseeix també una certa autonomia. Els trets culturals adquireixen llavors una vida pròpia: un cop nascuts obeeixen les seves pròpies lleis, interaccionen entre si formant nova síntesi i combinacions i, encara que en la seva globalitat la cultura és entesa per White com una estratègia zoològica per permetre i acréixer la supervivència de la humanitat basada en l’optimització y domini de l’energia (veure text), a causa del caràcter simbòlic de la transmissió cultural (gràcies, doncs, al llenguatge), es produeix una separació dels mecanismes naturals generals. Així, mentre que en els altres animals els seus sistemes socials i el seu aprenentatge estan en funció del seu pur organisme biològic, en l’ésser humà la cultura acaba imposant-se, de manera que la seva conducta acaba sent funció, no del seu organisme, sinó de la seva cultura. Per això, aquesta cultura, entesa com un continuum que té una certa existència independent dels individus particulars, encara que no independent de l’espècie, no és expressió, segons White, d’una hipotètica i única «natura humana», ja que «l’etnografia ens ensenya que hi ha les més grans divergències de costums entre els diferents pobles del món». D’aquesta manera, White vol conciliar l’existència d’una cultura humana, en sentit general, amb el relativisme cultural, referit a les diverses cultures particulars (veure text).

Karl PopperPer la seva banda, a partir de 1967, Popper va formular la seva teoria dels tres móns, de manera que denomina Món 1 al conjunt d’estats i de coses existents o món de les coses materials o estats físics; Món 2 als estats de la ment privats i individuals, és a dir, el món subjectiu de les ments, dels estats mentals o estats de consciència i Món 3 al coneixement objectiu o conjunt de les dades i informacions emmagatzemats en llibres, pel·lícules, discos magnètics, etc., que constitueixen el fonament de l’objectivitat, així com el món d’estructures objectives produïdes per les ments de les criatures vivents, que un cop produïdes i emmagatzemades (en el llenguatge mateix, per exemple), té una existència pròpia.

Aquesta concepció Popper la desenvoluparà especialment en tres obres: Coneixement objectiu, El jo i el seu cervell (escrita conjuntament amb John Eccles) i a Recerca sense terme. El món 3 és «el món de les teories, els llibres, les idees, els problemes» (Recerca sense terme, Tecnos, Madrid 1977, p.28), i inclou també «les relacions socials» (ibid.). Els seus continguts són reals, «més o menys tan reals com les taules o les cadires físiques» (ibid.p.246), i és un món plenament autònom, de manera que aquest món 3, encara que és creació humana, crea el seu propi domini d’autonomia. Per això, afirma Popper, podem fer descobriments teòrics d’una manera semblant a com podem fer descobriments geogràfics (veure text). En la concepció d’un «món 3» han seguit a Popper autors com el premi Nobel de medicina John Eccles, Jacques Monod i Peter B. Medawar.

Tant la concepció defensada per Leslie White (des dels anys quaranta) com la defensada per Popper (a partir dels anys seixanta) emfatitzen el caràcter autònom de la cultura, la seva separació de la natura i la seva realitat objectiva, i poden considerar-se precursores de l’actual concepció informacional i ideacional de la cultura.

enrera


Cultura i civilització

En general, i d’una manera no precisa, s’usa el terme civilització per designar el conjunt d’institucions i organitzacions que intervenen racionalment per resoldre els problemes derivats de la convivència social. Des d’aquesta perspectiva, la civilització s’identifica més amb les conquestes materials i l’organització social, mentre que el terme cultura, en aquest context, es refereix als empenyoraments que sobrepassen aquest àmbit i, més que limitar-se a la solució dels conflictes derivats de la sociabilitat, tendeixen a intensificar l’existència. En aquest sentit, la cultura s’expressa en l’art, la ciència, la religió, la filosofia o la literatura, i es manifesta també en les institucions orientades a tals fins: escoles, cinemes, teatres, biblioteques, etc. Aquesta distinció entre cultura i civilització era freqüent en els ambients filosòfics alemanys de començaments de segle. La cultura (Kultur) remetia més aviat a una concepció dels valors, fundada en l’ètica y radicada en el món interior de la personalitat individual; la civilització (Zivilisation) designava els processos de progrés tècnic i material, propis del món exterior. Ferdinand Tönnies i Oswald Spengler, consideren la cultura com «la consciència personal de tota una nació» i entenen la civilització com el perfeccionament i el fi d’una cultura. En aquest sentit, per a Spengler, que defensa una concepció organicista de les civilitzacions (totes neixen, creixen i moren, com un organisme viu), una civilització és l’ocàs, l’esgotament i el destí inevitable d’una cultura de manera que, per a ell, el terme civilització inclou un judici de valor que indueix a pensar en el contingut d’aquest terme com quelcom caduc, incapaç ja de ser creador; com un model exhaurit que es manifesta només en obres intranscendents. En Gemeinschaft und Gesellschaft Tönnies considera la comunitat com l’àmbit propi de la Kultur (religió, moralitat i filosofia), mentre que la societat és l’àmbit del benefici, la indústria, l’especulació, la tècnica... és a dir, de la Zivilisation, la qual cosa ha estat considerat com una teorització de l’enyorança romàntica de l’antiga societat agrària tradicional. També els sociòlegs Max Weber i P.A. Sorokin feien una distinció semblant entre vertadera cultura i mera civilització.

enrera


Cultura actual i cultura virtual ANTROP.

La cultura actual d’un individu és el conjunt de mems dels que aquest individu disposa, «emmagatzemats», en el seu cervell, mentre que la cultura virtual fa referència a la disponibilitat de noves informacions. Així, un individu pot no saber quina és la mitjana de l’estatura dels habitants de determinat país, però sí que sap com aconseguir aquesta informació (en un anuari estadístic, per exemple), de manera que forma part de la seva cultura virtual.

enrera

Cultura de masses SOCIOL.

En el sentit usual es denomina així (d’una forma un tant d’elitista), aquella que difonen les mitjans de comunicació de masses (mass media: ràdio, premsa, televisió, publicitat) i que, generalment, es caracteritza per la mediocritat de continguts (per part dels mitjans emissors) i l’acceptació acrítica i unificadora (per part de la recepció massiva).

enrera

Cultura material i no material ANTROP.

Per cultura material s’entén la que consisteix en béns o productes tangibles, mentre que la cultura no material és la que consisteix en la conducta (usos, tècniques, idees, valors). Aquesta última és la que es correspon amb l’actual concepció antropològica i informacional de la cultura, encara que es continua usant la noció de «cultura material» en un sentit menys estricte. Però trets culturals tals com un estri o un atuell (com a exemples de cultura «material») no són cultura, només ens informen d’aspectes de la cultura del poble o de l’individu que els va construir. En canvi, les regles per fabricar els dits estris sí que formen part de la cultura en sentit estricte.

enrera

Cultura real i ideal ANTROP.

La incongruència que manifesta tota societat entre allò que la gent realment fa en una societat (cultura real) i el que diu o pensa que hauria de fer (cultura ideal), (Veure anomia).

enrera


Veure la bibliografia de:

antropologia

etologia

teoria de mems


Enllaços a Internet:

http://filoantropologia.webcindario.com/culturadef.htm

http://filoantropologia.webcindario.com/diferencies.htm

http://filoantropologia.webcindario.com/evolucio.htm

http://filoantropologia.webcindario.com/noticies6.htm (Sobre els mems)

 

 


 (Nota)

Des de folts anys se sap que alguns animals, tals com primats i aus són capaços de fabricar eines i instruments.  Més recentment s’han afegit nous descobriments dins d'aquest àmbit. Per exemple, en 1996, el zoòleg neozelandès Gavin Hunt va descobrir que el Corvus moneduloides, una espècie de corb que habita a l’illa de Nova Caledònia, en el Pacífic, és capaç de fabricar eines complexes a partir de banques, fulles i fins i tot trossos de fil ferro, amb la finalitat de procurar-se aliment en situacions on faci falta instruments auxiliars per aconseguir-lo. Posteriorment, el 2006 els científics d'Oxford han comprovat que també tenen la capacitat de fer eines en captivitat i que part d’aquest comportament, però, és heretat.

 (Torna)


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.