Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Anaxàgores, z!<">"(`D"H HIST. (s.V a.C.)

Filòsof i naturalista grec presocràtic. Va néixer en Clazómenas, prop d’Esmirna, cap al 500 a.C., encara que va passar trenta anys a Atenes, i és probable que es degui a ell la introducció de la filosofia en aquesta ciutat, destinada a convertir-se posteriorment en gran centre cultural i filosòfic. La seva obra física, Sobre la natura (en grec, B,DÂ NbF,TH), apareguda al voltant de l’any 467 a.C., i de la qual es conserven diversos fragments significatius, està escrita en prosa, seguint la tradició iniciada pels milesis. De família rica, Anaxàgores va renunciar a la seva herència, no interessant-se pels béns materials per dedicar-se per complet a l’estudi de la natura.

Professava un declarat agnosticisme religiós i era bel·ligerant contra tota concepció animista. L’any 432-431 a.C. va patir un procés públic per impietat (asebeia), perquè havia afirmat que «el sol era una pedra incandescent». Probablement l’esmentat procés tenia arrels polítiques, ja que Anaxàgores era amic i mestre del governant Pèricles i, ja que els enemics d’aquest, de res podien acusar-li directament, li fustigaven atacant als seus acostats. En altres ocasions, també els intrigants polítics es van servir de l’ambigua acusació d’impietat (contra Sòcrates, per exemple). A causa d’aquest procés, Anaxàgores es va exiliar a la ciutat de Làmpsac, en la costa sud de l’Helespont, on va morir cap al 428 a.C. (el mateix any del naixement de Plató), i va tenir encara temps de fundar una escola en aquesta ciutat, en la que el va succeir Arquelau, qui al seu torn seria mestre de Sòcrates. També el dramaturg Eurípides va ser deixeble d’Anaxàgores (veure text).

Acceptava les tesis eleàtiques de Parmènides i de Zenó d’Elea, i, com ells, pensava que la generació i la desaparició no són -en sentit estricte- possibles en la physis, ni és possible el buit. És a dir, des del punt de vista de la globalitat de la natura, no pot donar-se el naixement (adveniment en ser) ni la mort (deixar de ser). En el conjunt de la physis només es donen barreges (synkrisis) i disgregacions (diakrisis), però no és possible la desaparició o la mort absoluta (el no ser), ni la generació absoluta (l’arribar a ser), ja que el no ser és impossible. Així, tot sorgeix com a fruit de les barreges, i tot acabament és una mera disgregació. «Els grecs -diu Anaxàgores-, tenen una concepció errònia del néixer i del morir. Res neix ni mor, sinó que hi ha barreja i separació de les coses que existeixen. Així, hauria de anomenar-se, amb propietat, a la generació, barreja, i, a l’extinció, separació». També Empèdocles havia assenyalat que, per poder explicar la diversitat i el canvi de les coses en la natura, calia afirmar l’existència de diversos principis o elements, que segons ell eren quatre: l’aire, l’aigua, la terra i el foc. Però, tal com diu Aristòtil (veure cita), Anaxàgores no podia acceptar que només quatre elements poguessin donar explicació de la diversitat d’allò existent, i va mantenir que hi ha tants elements com substàncies diferents existeixen. D’aquesta manera afirmava que hi ha un nombre infinit d’elements, als que va anomenar llavors (spérmata) extremadament petites, encara que infinitament divisibles (que Aristòtil va anomenar homeomeries). Aquesta idea segons la qual la realitat visible està composta per l'agregació de llavors no visibles per la seva extremada petitesa, l’expressa Anaxàgores de la manera següent: «els fenòmens són una manifestació d'allò invisible».

Aquestes llavors, que posseeixen totes les qualitats existents: sabors, colors, formes, etc., són eternes i immutables. «No neixen ni pereixen , sinó que es barregen i separen». Res procedeix del no-res, sinó que tot s'ha generat a partir de tot; per tant, cadascuna de les coses conté d’alguna manera a totes les altres. Res ve del no-res ni va al no-res, sinó que tot està en l'ésser des de sempre i per a sempre. «En tot hi ha una porció de tot», diu Anaxàgores. En un full d'herba o en un gra de blat, preval un tipus determinat de llavors, però també inclouen llavors de tot: d'os, de carn, de pèl... «Com -es pregunta - podria provenir el cabell del que no és cabell i la carn del que no és carn?». Segons sembla va ser l’estudi del fenomen biològic de l’alimentació el que li va suggerir a Anaxàgores -molt interessat en l’estudi dels fenòmens biològics- aquesta concepció. Aquestes llavors són infinites en nombre i manquen de límit, ja que poden dividir-se (a diferència del que pensarien els atomistes) fins a l’infinit sense exhaurir-se ja que, ja que no hi ha el no-res, sempre quedarà una porció infinitament divisible d’aquesta llavor i, per més que se la divideixi cadascuna de les parts, continuarà posseint les mateixes qualitats. Per això, Aristòtil les va anomenar homeomeries, és a dir, parts semblants o parts qualitativament iguals.

Va elaborar una cosmologia en la qual dóna per suposada l’anterioritat de l’agregació de totes les llavors, però sense ordre. Aquest va sorgir a partir de la intervenció del el nous (<@ØH, Intel·lecte). És a dir, que del caos originari es passa a un cosmos (que en grec significa ordre) gràcies a la intervenció del nous. Aquest nous és concebut, doncs, com a independent de la matèria originària, i extremadament subtil. Aristòtil dóna molta importància a la introducció del nous com a element explicatiu de l’ordre (veure cita) i assenyala que, amb la concepció del nous, Anaxàgores separa la causa motriu de la matèria moguda, raó per la qual el té en alta consideració, encara que deplora -com abans d’ell ho havien fet Sòcrates i Plató- que Anaxàgores només considerés al nous com a causa inicial i no li atorgués cap altre paper més rellevant. Certament, Anaxàgores pensava que un cop en moviment, l’univers (i les seves regularitats i les seves lleis), podia explicar-se per si mateix, sense necessitat de continuar apel·lant a l’Intel·lecte. És a dir, que Anaxàgores defensa una concepció que, si bé inicialment en parlar d’un Intel·lecte que ordena la matèria, tendeix cap a una concepció teleològica, posteriorment, en l’explicació dels fenòmens, tendeix a ser més aviat mecanicista. D’altra banda, ja que Anaxàgores encara no disposa de la distinció entre entitats materials i entitats immaterials, encara que tendeix a separar al màxim el nous de la matèria originària formada per infinites llavors, podem pensar que aquest nous tant pot considerar-se material com immaterial. En qualsevol cas estem davant un dels primers intents de concebre una realitat distinta de la merament material, la qual cosa era una idea nova. De fet Anaxàgores concebia al nous com:

D’aquesta manera el nous d’Anaxàgores adopta aspectes de l'àpeiron (þB,4D@<) d’Anaximandre i del logos (8`(@H) d'Heràclit. Aquest nous es va limitar a dotar de moviment de remolí a tota la massa inicial composta per les llavors de totes les coses. Però, un cop el moviment va estar en marxa (cal fixar-se en què per a Anaxàgores la condició inicial és la de repòs i que és el moviment el que ha de ser explicat), la rotació va originar la separació dels elements: allò dens es va separar d’allò rar; allò calent, d'allò fret; el brillant, d’allò fosc; allò sec, d’allò humit. D’aquesta manera, tot és una barreja que prové de la rotació i la separació, excepte l’intel·lecte mateix o la ment. Les estrelles són pedres despreses de la terra, incandescents per la velocitat del seu moviment. Autors antics li atribueixen el descobriment de la causa dels eclipsis de la lluna referint-los a l’ombra de la terra. Creia que la lluna era com la terra, però més calenta, i que reflectia la llum del sol: «el sol presta la seva brillantor a la lluna».

 

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.