Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

mite de la caverna HIST.  

Famosíssim text de Plató que exposa sota la forma de mite o d’al·legoria la seva antropologia, ontologia i epistemologia, basades en la teoria de les idees. Aquest text apareix en el llibre VIIè de la República (veure text) a continuació d’un altre text també molt famós, el de la metàfora de la línia (veure text).


Imaginem, diu Plató, la situació següent: una caverna profunda en el fons de la qual hi ha uns presoners que es troben immobilitzats des de sempre. Estan lligats de tal manera que només poden mirar cap al davant, on es troba la paret de l’esmentada cova en la que es projecten unes ombres engendrades per un foc situat en un petit promontori interior i que il·lumina unes figures transportades per altres homes que caminen per una senda, després dels presoners, i separat d’aquests per un petit mur, com les mampares dels titellaires. Aquests caminants porten escultures i figures diverses, fetes també de diversos materials, les ombres dels quals són l’únic que els presoners del fons poden veure, de forma que, per a ells, que no coneixen una altra cosa, aquelles ombres, són la vertadera i única realitat, i a elles atribueixen els sons i paraules proferides pels homes que, darrera d’ells, transporten les figures projectades. Què succeiria -pregunta el Sòcrates del diàleg platònic- si s’alliberés a un d’aquests presoners i se l’obligués a la força a mirar primer les imatges que transporten els altres homes, al foc després i més tard a ascendir cap a l’exterior de la caverna? (Plató insisteix que el presoner hauria de ser arrossegat a la força, ja que de grat no voldria abandonar la seva situació atès que no en coneix cap altra). El presoner quedaria primer com cegat en veure directament la llum del foc i creuria que qui li impulsa cap a fora l’està enganyant. Però, a poc a poc, a mesura que vagi ascendint cap a l’autèntica realitat, cap a l’exterior de la caverna, s’aniria donant compte de l’engany de la seva situació anterior i prendria consciència de la seva condició de presoner alliberat. Ja a l’exterior, podria veure primer les ombres dels objectes reals, i s’adonaria que aquestes ombres són ben diferents de les anteriors, ja que no són projectades per un foc sinó pel sol, i no ho són d’imatges o escultures, sinó de vertaderes realitats. Després, podria observar directament el món real i, per fi, el sol mateix. Fora ja de la caverna (és a dir, fora ja de la ignorància) no necessitaria que ningú el continués impulsant per la força, sinó que voluntàriament prosseguiria la seva investigació. Arribat a aquest punt, es donaria compte que la realitat existent a l’interior de la caverna és una còpia de l’autèntica realitat del món exterior; es donaria compte, també, que les ombres del fons de la cova són doblement artificials, ja que són ombres d’imatges artificials que són còpies de realitats externes, i projectades per un foc que és com una pàl·lida imitació del sol. Per fi, es donaria compte també que el sol és, en certa forma, la causa de tot el que existeix, ja que sense ell no hi hauria ni dia ni nit, ni estacions, ni vida sobre la terra ni, per tant, escultures, foc, presoners ni ombres en els fons de la cova.

En tal situació, no tindria cap enveja ni cap enyorança del seu anterior estat i més aviat tendiria a tornar a l’interior de la caverna per alliberar els seus antics companys d’ignorància. Però aquest treball d’alliberament seria interpretat pels seus antics companys com un engany, ja que, desconeixedors de la vertadera realitat, preferirien continuar mantenint la seguretat de les seves acostumades creences abans que enfrontar-se a un món desconegut, raó per la qual, i en clara al·lusió a la mort de Sòcrates, matarien si poguessin a aquell que intentés alliberar-los i treure’ls de la seva complaguda i segura ignorància.

Aquest text, com, en general, tota l’obra de Plató, ha de ser interpretat. I admet diverses interpretacions interrelacionades entre si:

a) Des d’una perspectiva pedagògica, aquest text és una al·legoria sobre l’educació i la funció del mestre, que és qui ha d’obligar els seus alumnes a abandonar la ignorància.

b) Des del punt de vista epistemològic, planteja la divisió en graus del coneixement (igual que en el text de la metàfora de la línia), entre il·lusió, opinió, raonament i intel·lecció. Graus que, al seu torn, es corresponen també amb els diversos graus del ser: des de la pura matèria desorganitzada representada per la foscor absoluta del fons de la cova, fins a la llum absoluta del sol, que es correspon amb la idea del .

c ) Des d’una perspectiva ontològica, l’interior de la caverna es correspon amb la realitat natural, és a dir, amb el món sensible, mentre que allò que en el text es representa per la realitat natural, correspon a la realitat del món de les idees. Els objectes reals que estan a l’exterior de la caverna, així com les ombres «autèntiques» que aquests projecten mercè a la llum del sol, representen les idees i els objectes matemàtics ordenats jeràrquicament, en la cúspide dels quals està la idea de bé.

PlatóUn aspecte important que planteja aquest famós text és el relacionat amb la força que ens pot permetre la sortida de la caverna i la ruptura de les cadenes que ens lliguen al fons. Una d’aquestes forces és la representada pel mestre, d’aquí l’al·lusió a Sòcrates que es dóna en el text. Però això no soluciona el problema, perquè com s’accedeix a poder ser mestre?, quina és la força que pot permetre accedir a aquesta condició i permetre, després, tornar a la caverna per ensenyar?. Plató suggereix diverses respostes a l’interrogant de com es desitja aprendre. Al Banquet ens parla de l’impuls d'Eros com a via d’accés en saber (veure text); en el Teetet (155d) afirma que és la admiració la que està en l’origen de la filosofia (de l’afany de saber), impuls que es relaciona amb la seva doctrina de la reminiscència o anamnesis (defensada especialment en el Menó, veure text), la qual ens remet a la doctrina de la immortalitat de l’ànima (RLPZ) (defensada, per exemple, en el Fedre, 249b-250c, veure text). En qualsevol cas, tots aquests textos tenen un marcat caràcter metafòric, de manera que totes aquestes doctrines (l’impuls d’Eros, l’admiració, la reminiscència i la immortalitat de l’ànima) han de considerar-se com l’afirmació que l’esperit humà posseeix en si mateix totes les condicions del seu saber, anteriorment a tota experiència, la qual cosa és la versió epistemològica de la clàssica màxima grega del «coneix-te a tu mateix» que Sòcrates va fer seva.

Comparant aquest text amb la metàfora de la línia que apareix en llibre VI de la República, es pot veure que, si es projectés sobre una recta cadascun dels sectors en què es divideix la caverna i el seu exterior, es correspondrien amb els diversos segments que divideixen l’al·ludida línia de la metàfora.

(Si es tracés una línia des del fons de la caverna fins al sol, apareixeria una gradació contínua que aniria des de la pura foscor del fons de la caverna, que representa la matèria, fins a la màxima llum representada pel sol, i que simbolitza la idea suprema de totes les idees. Aquesta línia en diagonal, des del més sota a tot estirar alt, és una representació de la gran cadena del ser. L’esglaonament dels diversos sectors de la caverna i el «salt» fins al sol mostra els graus del saber i de la realitat. Si aquests diversos graus anessin projectats verticalment sobre una línia, obtindríem els punts següents sobre l’horitzontal,


és a dir, originarien els mateixos segments que divideixen la línia de la metàfora del llibre VI de la República).


 

 


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.