Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

raonament moral ÉTIC.

Raonament pel qual el subjecte arriba a la conclusió que està moralment obligat a fer o a no fer quelcom. Es tracta d’una reflexió pràctica, o de la raó pràctica per la qual, a partir d’un principi moral universal, un es pregunta què ha de fer en una situació determinada: a partir del principi i vista la situació concreta, s’arriba a una decisió o a un judici moral; es tracta, doncs, de justificar l’afirmació «he de fer x». Aristòtil denomina a aquesta reflexió pràctica sil·logisme pràctic (passeu el ratolí per veure un exemple). 

En un segon sentit, un argument moral és un raonament amb el qual es donen raons per sostenir que una cosa o una acció és bona o dolenta. És a dir, per justificar l’enunciat «x és bo»

Tant per a un cas com en l’altre, es dóna per suposada la idea que és possible una justificació ètica de la conducta humana de tipus objectiu, i no merament relativista o subjectivista, i que l'acció moral no és aliena a la racionalitat. No obstant, i sobretot per part d’autors procedents del neopositivisme o de la filosofia analítica, es discuteix sobre la possibilitat i  la naturalesa dels arguments morals. Ch. L. Stevenson (1908-1978), neoempirista i emotivista, autor d'Ètica i llenguatge (1845), per exemple, sosté que l’argumentació moral és una inferència no-deductiva, les premisses de la qual són afirmacions de creences i la conclusió de les quals són expressions valoratives o emotives. R.M. Hare, filòsof analític, i un dels defensors més significats del prescriptivisme moral, concep el raonament moral com una inferència formada per premisses descriptives i almenys una premissa valorativa que funciona com principi moral prescriptiu, a partir de les quals pot deduir-se vàlidament un judici moral concret també prescriptiu; el punt feble del raonament és, segons aquest autor, el principi moral, el fonament del qual ha de posar-se en un altre principi moral de generalitat més gran, i així successivament, fins a arribar a un principi moral simplement acceptat que ja no és possible fundar en cap altre principi, però que qualsevol persona amb un sistema moral diferent pot rebutjar.

En l’origen d’aquestes crítiques -com d’altres sobre .que tot raonament moral suposa un pas, que es considera il·lícit, del «ser» al «haver de ser», o que comet la fal·làcia naturalista- així com entorn de la qüestió general de la relació que existeix entre el raonament teòric i el pràctic, i de quin tipus de deducció relaciona les premisses amb la conclusió, està el supòsit, atribuïble a Hume, que no és possible barrejar lògicament els enunciats descriptius i els enunciats de valor, o que els fets no impliquen valoracions.

Aquestes i altres crítiques fan que normalment es consideri que els raonaments morals no són com la resta de raonaments o, almenys, que en última instància només són vàlids dins d’un sistema moral acceptat.

Altres autors, no obstant, sostenen que és legítim derivar afirmacions morals a partir d’enunciats fàctics; així, Philippa Foot (veure cita) i Peter Geach (veure cita), per exemple.

 

 

 

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.