Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

relativisme EPIST.

(del llatí relativus, relatiu, de referre, portar quelcom al seu punt de partida) Afirmació segons la qual tot coneixement o tot valor moral depenen essencialment del punt de vista del subjecte que els té. Hi ha relativisme quan la dependència del punt de vista subjectiu és total. Les seves dues espècies clàssiques són el relativisme epistemològic i el relativisme ètic. El primer defensa que no hi ha veritats universalment vàlides i independents de l'apreciació dels subjectes; el segon nega que existeixin normes morals universalment vàlides. La conseqüència és que tant el món del coneixement com el de la moral depenen de diversos condicionaments, que poden ser l'individu, la societat o la cultura, ja sigui en l'aspecte psicològic, sociològic o històric.

Comparat amb l'escepticisme, el relativisme afirma menys. L'escepticisme afirma que no hi ha veritats o, si n'hi ha, són escasses. El relativisme sosté que les veritats tenen un valor relatiu al subjecte o en dependència d'ell. El relativisme es distingeix del subjectivisme en què aquest estableix una dependència directa entre el coneixement o el valor i la consideració del subjecte; mentre que el relativisme fa dependre el coneixement o el valor de factors externs al subjecte. En la pràctica s'identifiquen, perquè en l'expressió «l'home és la mesura de totes les coses» -quinta essència del relativisme- el terme «home» ocupa el lloc del subjecte pensant i el lloc de la història cultural d'aquest mateix subjecte pensant.

A banda de les dues esmentades, les ciències socials en general destaquen la importància d'altres classes de relativisme:

  1. el relativisme conceptual i

  2. el relativisme perceptiu.

El primer fa referència al mode com la conceptualització de l'experiència del món és diversa en les diverses cultures, i així com en el món occidental es recorre a conceptes d'espai, temps, causa, persona, i semblants per classificar els objectes d'experiència, en altres àmbits culturals no sols no es recorre als mateix conceptes sinó que fins a es manca de conceptes tan fonamentals com sembla el de persona, o identitat personal. La variació, doncs, en els esquemes conceptuals sembla o porta a una forma de relativisme.

De la mateixa manera, si és veritat que la percepció ha d'explicar-se més com una forma d'imposar ordre a l'experiència que com un simple descobriment de quins tipus d'objectes ens brinda, allò que s'anomena món real és primer que res la manera com entenem nosaltres, i constituïm, allò que és el món. L'anomenada hipòtesi lingüística de Sapir-Whorf suposa precisament aquesta forma de relativisme (veure text).

El relativisme és, en general (a excepció possiblement del relativisme ètic) una forma d'escepticisme.

Representants clàssics del relativisme són, en l'antiguitat, els sofistes, amb Protàgores al front, la frase dels quals AV<JT< PD0:JT< :XJD@< þ<2DTB@H, «l'home és la mesura de totes les coses», ha rebut el nom d'homo mesura. Oswald Spengler va sostenir que només hi ha veritats amb relació a una situació concreta de la humanitat. Les modernes sociologies del coneixement, que estableixen que no hi ha validesa absoluta d'enunciats, i que la validesa de tot enunciat depèn d'una situació social concreta, manifesten una forma de relativisme epistemològic.
 
 
 

relativisme ètic, o moral ÈTIC.

Afirmació segons la qual un judici moral no és de per si vertader (afirma que quelcom és correcte o bo) o fals (afirma que quelcom és incorrecte o dolent), i que la seva veritat o falsedat no depèn de les raons que el sustenten, sinó de l'estat d'ànim subjectiu (relativisme/subjectivisme) o dels costums culturals (relativisme cultural).

En el seu aspecte més difós, com a relativisme cultural, sociològic o antropològic, sosté que existeixen de «fet» societats, tribus o cultures diferents, amb codis ètics diferents (veure cita). Aquest relativisme és un fet innegable.

Hi ha relativisme ètic, pròpiament dit, quan es defensa que no hi ha manera de decidir, entre valors i conductes morals oposades, quina és la correcta i quina la incorrecta; o bé que hi ha opinions ètiques conflictives i oposades que són igualment acceptables moralment, o que tots els codis morals tenen igual valor moral. Seguint la terminologia de Richard D. Brandt, això es pot interpretar, d'una manera estricta, com si indiqués que no hi ha cap distinció entre el que és just i el que és injust (nihilisme ètic), o bé es pot interpretar simplement com si afirmés que ningú pot justificar racionalment què és just i què és injust (relativisme escèptic). A aquest últim relativisme se l'anomena també relativisme metodològic, per quant suposa que no hi ha un mètode adequat de raonar el que és èticament correcte. Aquest últim relativisme admet encara una altra interpretació: hi ha un mètode racional per decidir entre qüestions ètiques, però, de vegades, és impossible decidir entre determinades situacions ètiques conflictives. A aquest relativisme es refereix Richard D. Brandt com «vertader relativisme» (Teoria ètica, Alianza, Madrid 1982, p. 326).

La solució al conflicte sembla estar en un convenient equilibri entre l'admissió d'un pluralisme ètic o un pluralisme de valors, i l'afirmació que el propi punt de vista ètic, crític i reflexiu, val més que qualsevol altre, mentre no es mostri el contrari. És difícil sostenir el valor absolut dels principis morals igual que el valor absolut de les pròpies conviccions morals. Si el valor no és absolut, llavors es funda en raons de tipus empíric: les decisions humanes preses en un determinat temps i lloc, a partir de determinades condicions intel·lectuals i afectives.

D'altra banda, se sosté que hi ha valors morals universals. En un primer moment en què, per part dels antropòlegs, interessava més destacar les diferències ètniques entre els pobles, va succeir un altre d'interès per destacar les similituds. I així com es detecta la presència de determinades institucions socials (la família, la divisió del treball entre els sexes, etc.) en tots els pobles, també hi ha fonament per afirmar que determinades creences o valoracions morals són universals: el rebuig de l'assassinat, l'existència de l'incest, la prohibició de mentir, el deure de lleialtat amb el propi grup, la submissió de l'individu al bé comú, el deure educar els fills, etc. (veure text).

L'afirmació, no obstant això, de l'existència de principis morals universal és controvertida i encara negada per alguns autors. Atès que la creences morals divergeixen de persona a persona, de comunitat a comunitat, de cultura a cultura i canvien d'època en època -sobretot si se sosté que fonamentalment expressen emocions dels subjectes que les tenen-, difícilment poden adduir-se fets d'alguna classe amb què contrastar la seva veritat o falsedat. L'afirmació que les creences morals han de ser consistents entre si tampoc és rellevant per a la seva universalitat, i la insistència tradicional en la distinció entre enunciats fàctics i enunciats de valor destaca més aviat la peculiaritat del món moral. D'altra banda, el relativisme ètic no suposa necessàriament escepticisme ètic; tenir una moral pròpia no implica ser escèptic en material moral: la dita popular segons la qual «allí on vagis fes el que vegiss» no implica escepticisme ètic, encara que sí relativisme, i tampoc és cert que la gran varietat de normes morals no suposi alguna forma d'objectivisme moral universal.

Veure raonament moral.

Anuncis Exponsor

 

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.