Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

revolució científica EPIST.

Nicolau CopèrnicMetàfora amb la que, ja des del s. XVIII, es descriu cert tipus de canvis radicals i importants a través dels quals es produeix el desenvolupament científic i, en especial, determinats canvis de la més gran importància en la ciència, com són la teoria heliocèntrica de Copèrnic, la mecànica clàssica de Newton, o la teoria química de Lavoisier. De forma més específica, és l’element fonamental de la teoria del desenvolupament de la ciència, tal com l’exposa Thomas S. Kuhn en L’estructura de les revolucions científiques (1962) (veure text), que suposa que el progrés en la ciència es produeix per un canvi del saber segons una nova visió del món científic (canvi de Gestalt), o com a mínim, segons una versió més suau, una reestructuració dels acords existents entre els diversos membres de la comunitat científica, que és el subjecte d’aquestes revolucions (veure text). Així, per exemple, en la revolució copernicana, el pas del paradigma geocèntric a l’heliocèntric no és producte d’un saber acumulatiu, sinó d’un canvi de paradigma o d’hipòtesi global, imposat pel mer canvi relatiu de posicions entre el Sol i la Terra, i que ocasiona -no, no obstant això, en el moment en què va ser proposta- tota una sèrie de canvis conceptuals globals i d’aquesta concepció del món, de la relació de l’home amb l’univers i de la seva situació dins l’ell (veure text).

Exemples de grans revolucions científiques són, a banda de les ja esmentades, la teoria atòmica de Thomson i Rutherford, la teoria de l’electromagnetisme de Faraday i Maxwell, l’evolucionisme de Darwin, la teoria genètica de Mendel la teoria de la relativitat d’Einstein i la mecànica quàntica.

HIST. Per «revolució científica» s’entén, a més a més, sobretot en sentit històric, el període de renovació de les ciències de la natura, ques va donar entre els segles XVI i XVIII, i que s’inicia amb la publicació de l’obra de Nicolau Copèrnic, De revolutionibus orbium coelestium [Sobre la revolució dels orbes celests], el 1543, i de Vesalio, De fabrica corporis humani [Sobre la construcció del cos humà], del mateix any (veure imatge 1 i imatge 2), i culmina amb l’obra Philosophiae Naturalis Principia Mathematica [Principis matemàtics de filosofia natural] de Newton, el 1687. Durant aquest període i, per obra sobretot de Galileu, Kepler, Descartes i Newton, té lloc l’aparició i constitució de la denominada «ciència moderna», que es caracteritza substancialment per l’interès centrat en el coneixement de la natura, el recurs a les matemàtiques com a mitjà de coneixement i l’ús d’un mètode científic. S’ha assenyalat com una de les característiques més essencials de la revolució científica l’aparició, durant aquesta època, d’una verdadera comunitat científica (veure text), de la que és un exemple concret la Royal Society, de Londres, així com l’establiment de xarxes d’informació entre els científics, configurades per les visites que els científics es feien els uns als altres, però sobretot pel recurs a revistes científiques, informes científics i cartes. Els historiadors van suposar que la nova manera de fer ciència era absolutament diferent, i fins i tot contraposada a la de l’Edat Mitjana, malgrat l’existència d’alguns indicis renovadors en la ciència medieval, sobretot a l’universitat d’Oxford. Pierre Duhem va sostenir, amb amplis i profunds estudis, la idea que molts dels conceptes de mecànica i física, que es creien aportacions originals i revolucionàries de la ciència moderna, no eren més que la lenta i gradual maduració de conceptes que van tenir el seu origen en escoles medievals: la denominada «revolució científica» seria, doncs, més aviat una evolució científica; en aquesta opinió li segueixen autors com A.C. Crombie, A. Maier, M. Clagett i d’altres (veure cita). Alexandre Koyré va sostenir exactament la postura contrària, donant a la «revolució científica» el caràcter d’una vertadera «mutació», la més important ocorreguda des del pensament cosmològic grec; l’essència de la ciència moderna consisteix, segons ell, en l’aplicació de les matemàtiques a l’estudi de la natura, tal com exemplifiquen els treballs de Galileu. Li segueixen en l’opinió del caràcter innovador i revolucionari de la ciència moderna autors com A. Rupert Hall, I.B. Cohen, G. Holton, R. Westfall i altres (veure cita).

L’expressió «revolució científica», en aquest sentit més estricte, va ser introduïda per per H. Butterfield i difosa cap als anys cinquanta, per obra sobretot de A. Rupert Hall (veure referència).

 


Estudis:

P. Rossi, Los filósofos y las máquinas, Labor, Barcelona 1966.

N.R. Hanson, Constelaciones y conjeturas, Alianza, Madrid 1978.

I.B. Cohen, La revolución newtoniana y la transformación de las ideas científicas, Alianza, Madrid 1983.

A. Elena, Las quimeras de los cielos. Aspectos epistemológicos de la revolución copernicana, Siglo Veintiuno, Madrid 1985.

A. Rupert Hall, La revolución científica 1500-1750, Crítica, Barcelona 1985.

A. Koestler, Los sonámbulos, Salvat, Barcelona 1986.

J.M. López Piñero y otros, La revolución científica, Historia 16, Madrid 1989.

M. Sellés y E. Solís, Revolución científica, Síntesis, Madrid 1991.

 


El contingut d’aquesta web ha estat creat per Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu.  El disseny i realització de la web, així com la traducció al català dels continguts ha estat realitzat per Jordi Cortés.