Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Gianni Vattimo HIST.


Filòsof italià. Neix a Torí el 1936, i és professor d’estètica en la facultat de lletres de la seva ciutat natal. Després de dedicar-se a la investigació de l’estètica antiga (Il conceto di fare in Aristotele, 1961) i a l’estudi del significat filosòfic de la poesia noucentista d’avantguarda (Poesia e ontologia, 1967), s’ha centrat especialment en la filosofia alemanya moderna i contemporània: Schleiermacher (Schleiermacher, filosofo dell´interpretazione, 1968); Heidegger (Essere, storia e linguaggio in Heidegger, 1963 i (Introduzione a Heidegger, 1971); Nietzsche (Il soggetto e la maschera, 1974 i Introduzione a Nietzsche, 1985).

Alumne i deixeble de Gadamer, ha estat traductor a l’italià de les principals obres de Heidegger. Però, sobretot, l’horitzó de la seva reflexió gira entorn de les filosofies de Nietzsche i Heidegger, que per a ell constitueixen els fonaments de tota la filosofia en el futur. A partir d’aquests autors construeix el que ell anomena les filosofies de la «diferència» basades en la fragmentació i la multiplicitat, nocions que s’oposen, en tot i per tot, a la visió «dialèctica» com a visió globalitzadora basada en Hegel i Marx. A això se l’anomena també «pensament feble» o «condició postmoderna» i es defineix com un presa de distància respecte als ideals bàsics de la modernitat: progrés, avantguarda, crítica, superació. I, per tant, la crisi de la modernitat afecta per complet a tots els valors estètics, culturals i socials.

Després de Heidegger, del ser com a tal ja no en queda gairebé res (no hi ha principi de realitat ni presències permanents, sinó només interpretació de la interpretació). I després de Nietzsche, del jo o del subjecte com a tal, tampoc en queda ja gairebé cap constància, i és en aquest punt on s’uneixen, en un mateix significat, la crisi de valors, la postmodernitat, el pensament feble, l’ontologia hermenèutica o el nihilisme. I també el que es pot anomenar ontologia del declinar: no hi ha cap certesa meridiana, ni res meta-històric que fiti l’àmbit de la raó i tampoc hi ha, com a protagonista, cap subjecte racional, a ‘priori’. Aquest és doncs, el significat últim d’un pensament que es pensa des d’una feble certesa, i fora de qualsevol fonament o origen, i, per tant, no hi ha ni pot haver-hi més ontologia que la diversitat dels discursos o espècie de cercle hermenèutic com a condició de possibilitat de qualsevol reflexió.


 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.