Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Arthur Schopenhauer: el món com a voluntat i representació

«El món és la meva representació»: aquesta és una veritat aplicable a tot ser que viu i coneix, encara que només l'home pot arribar al seu coneixement abstracte i reflexiu; quan arriba a ell, ha adquirit al mateix temps el criteri filosòfic Estarà llavors clarament demostrat per a ell que no coneix un sol ni una terra, sinó únicament un ull que veu el sol i una mà que sent el contacte de la terra; que el món que l'envolta no existeix més que com a representació, és a dir, única i enterament en relació a un altre ser: l’ésser que percep, que és ell mateix. Si hi ha alguna veritat que pugui enunciar-se a priori és aquesta, perquè és l’expressió d’aquella forma de tota experiència possible i concebible, més general que totes les altres, tals com les del temps, l’espai i la causalitat, ja que aquestes la pressuposen. Si cadascuna d’aquestes formes, que hem reconegut que són altres tants modes diversos del principi de raó, és aplicable a una classe diferent de representacions, no passa el mateix amb la divisió en subjecte i objecte, que és la forma comuna a totes aquelles classes, la forma única sota la qual és possible i concebible una representació de qualsevol espècie que sigui, abstracta o intuïtiva, pura o empírica. No hi ha cap veritat que sigui més certa, més independent de qualsevol altra i que necessiti menys proves que aquesta; tot el que existeix per al coneixement, és a dir, el món sencer, no és objecte més que en relació al subjecte, no és més que percepció de qui percep; en una paraula: representació. Això és naturalment vertader respecte d’allò present, com a respecte de tot el que passa i de tot el per venir, d’allò llunyà com d’allò pròxim, ja que és veritat respecte del temps i de l’espai, en els quals únicament està separat tot. Quant forma o pot formar part del món està ineludiblement sotmès a tenir per condició al subjecte, i a no existir més que per al subjecte. El món és representació.

No és nova, en cap manera, aquesta veritat. Existia ja en els fons de les consideracions escèptiques que Descartes va prendre com a punt de partida, però Berkeley va ser el primer que la va enunciar resoludament, amb la qual cosa va prestar un servei eminent a la Filosofia, encara que la resta de les seves doctrines no mereixen ser recordades.

La primera errada de Kant va consistir a haver donat poca importància a aquest principi. En canvi, aquesta veritat capital va ser coneguda des dels primers temps pels savis de l'Índia, ja que és el principi fonamental de la filosofia Vedanta atribuïda a Vyasa. Així ho testifica W. Jones en l'última de les seves dissertacions titulada: On the philosophy of the Asiatics (Asiatk researches, vol. IV, p. 164): «EI dogma fonamental de l’escola Vedanta no consisteix en negar l’existència de la matèria, és a dir, de la solidesa, impenetrabilitat i extensió (negar això seria insensat), sinó a rectificar l’opinió vulgar en aquest punt i a afirmar que la matèria no té existència independent de la percepció mental, ja que l’existència i perceptibilitat són termes convertibles un en un altre.» Aquest passatge expressa amb suficient claredat la coexistència de la realitat empírica amb la idealitat transcendental.

Sota aquest aspecte únicament, és a dir, només com a representació, considerarem al món en aquest primer llibre. Però aquest punt de vista, sense que per això perdi res de la seva veritat, és unilateral, és a dir, produït per un treball voluntari d’abstracció. Això és el que explica la repugnància que sent qualsevol a admetre que el món no és més que la seva representació, encara que d’altra banda ningú pot negar-ho. El llibre següent vindrà a completar aquest aspecte unilateral amb una veritat que no és tan immediatament certa com aquesta que aquí partim, i que exigeix investigacions més profundes, una abstracció més difícil, la separació dels elements diferents i la reunió de què són idèntics; una veritat, en suma, greu i pròpia per fer reflexionar, si no tremolar, a qualsevol home: a saber, que al mateix temps que diu: «El món és la meva representació», pot i ha de dir: «El món és la meva voluntat».

__________________________________________________

El mundo como voluntad y representación, Orbis, Barcelona 1985, vol. I, § 1, p. 17-18.
 
 

Versión en castellano

Arthur Schopenhauer: el mundo como voluntad y representación

«El mundo es mi representación»: ésta es una verdad aplicable a todo ser que vive y conoce, aunque sólo el hombre puede llegar a su conocimiento abstracto y reflexivo; cuando a él llega, ha adquirido al mismo tiempo el criterio filosófico Estará entonces claramente demostrado para él que no conoce un sol ni una tierra, sino únicamente un ojo que ve al sol y una mano que siente el contacto de la tierra; que el mundo que le rodea no existe más que como representación, es decir, única y enteramente en relación a otro ser: el ser que percibe, que es él mismo. Si hay alguna verdad que pueda enunciarse a priori es ésta, pues es la expresión de aquella forma de toda experiencia posible y concebible, más general que todas las demás, tales como las del tiempo, el espacio y la causalidad, puesto que éstas la presuponen. Si cada una de estas formas, que hemos reconocido que son otros tantos modos diversos del principio de razón, es aplicable a una clase diferente de representaciones, no pasa lo mismo con la división en sujeto y objeto, que es la forma común a todas aquellas clases, la forma única bajo la cual es posible y concebible una representación de cualquier especie que sea, abstracta o intuitiva, pura o empírica. No hay verdad alguna que sea más cierta, más independiente de cualquiera otra y que necesite menos pruebas que ésta; todo lo que existe para el conocimiento, es decir, el mundo entero, no es objeto más que en relación al sujeto, no es más que percepción de quien percibe; en una palabra: representación. Esto es naturalmente verdadero respecto de lo presente, como respecto de todo lo pasado y de todo lo por venir, de lo lejano como de lo próximo, puesto que es verdad respecto del tiempo y del espacio, en los cuales únicamente está separado todo. Cuanto forma o puede formar parte del mundo está ineludiblemente sometido a tener por condición al sujeto, y a no existir más que para el sujeto. El mundo es representación.

No es nueva, en manera alguna, esta verdad. Existía ya en el fondo de las consideraciones escépticas que Descartes tomó como punto de partida, pero Berkeley fue el primero que la enunció resueltamente, con lo cual prestó un servicio eminente a la Filosofía, aunque el resto de sus doctrinas no merece recordación.

La primera falta de Kant consistió en haber dado poca importancia a este principio. En cambio, esta verdad capital fue conocida desde los primeros tiempos por los sabios de la India, puesto que es el principio fundamental de la filosofía Vedanta atribuida a Vyasa. Así lo atestigua W. Jones en la última de sus disertaciones titulada: On the philosophy of the Asiatics (Asiatk researches, vol. IV, pág. 164): «EI dogma fundamental de la escuela Vedanta no consiste en negar la existencia de la materia, es decir, de la solidez, impenetrabilidad y extensión (negar esto sería insensato), sino en rectificar la opinión vulgar en este punto y en afirmar que la materia no tiene existencia independiente de la percepción mental, puesto que la existencia y perceptibilidad son términos convertibles uno en otro.» Este pasaje expresa con suficiente claridad la coexistencia de la realidad empírica con la idealidad transcendental.

Bajo este aspecto únicamente, es decir, sólo como representación, vamos a considerar al mundo en este primer libro. Pero este punto de vista, sin que por ello pierda nada de su verdad, es unilateral, es decir, producido por un trabajo voluntario de abstracción. Esto es lo que explica la repugnancia que siente cualquiera a admitir que el mundo no es más que su representación, aunque por otra parte nadie puede negarlo. El libro siguiente vendrá a completar este aspecto unilateral con una verdad que no es tan inmediatamente cierta como ésta de que aquí partimos, y que exige investigaciones más profundas, una abstracción más difícil, la separación de los elementos diferentes y la reunión de los que son idénticos; una verdad, en suma, grave y propia para hacer reflexionar, si no temblar, a cualquier hombre: a saber, que al mismo tiempo que dice: «El mundo es mi representación», puede y debe decir: «El mundo es mi voluntad».

__________________________________________________

El mundo como voluntad y representación, Orbis, Barcelona 1985, vol. I, § 1, p. 17-18.

 

Licencia de Creative Commons
Filoxarxa està sota una llicència de Creative Commons.