Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

símbol GEN.

(del grec FL:$V88,4<, ajuntar, reunir, trobar un signe de reconeixement. D'aquí Fb:$@8@< , (symbolon) nota, senyal de reconeixement. En els seus orígens, el símbol era una marca o una partició en un objecte que permetia el posterior acoblament dels dos trossos. Això permetia el reconeixement de cadascun dels posseïdors de les dues parts dividides de, per exemple, una mateixa moneda. Actualment aquest terme no té un significat unívoc, per això sempre és necessari delimitar la perspectiva des de la que es parla dels símbols. D'una manera general cal parlar d'ells des de dues perspectives completament diferents:

1) des del punt de vista de la filosofia del llenguatge, de la lingüística i del formalisme i

2) des de la perspectiva que considera els símbols i allò simbòlic com una mena de revelació o de manifestació d'una realitat altra, tant de tipus religiós o sagrat, com de tipus psicològic, i que requereix una hermenèutica específica, com proposa Ricoeur, per exemple.


1) LENG. Des de la primera perspectiva, i ja a partir de Saussure, el terme símbol s'utilitza com una classe especial de signo o de significant. També per a Peirce és un tipus de signe la relació del qual amb el significat és arbitrària, això és, entre el signe i l'objecte significat no hi ha cap relació, ni de causalitat (el que donaria lloc als indicis) ni de semblança (que originarien les icones). Així, doncs, per a Charles Sanders Peirce el símbol és un tipus de signe immotivat que representa el seu objecte per convenció. Aquesta convenció és explícita i gairebé absoluta ja que no hi ha cap relació sensible entre el significant i el significat. Els alfabets, la notació química, lògica o matemàtica són exemples de símbols ja que tota relació analògica correria el risc d'alterar el sentit, transferint al significat propietats del significant (veure text). El signe lingüístic pertany a aquesta classe de signes.

D'aquesta manera, un símbol és un signe que perdria el caràcter que el fa signe si no hi hagués algun intèrpret. Per exemple, en la nostra cultura el color negre simbolitza el dol, encara que entre els hindús el color de dol és el blanc (el que reforça la condició arbitrària i convencional del símbol). També Dewey, Ogden, Richards i la majoria dels filòsofs del llenguatge, els consideren com a mers signes arbitraris i convencionals de caràcter social i col·lectiu, la qual cosa els oposa als signes naturals. Així, les paraules també són de natura simbòlica, ja que la connexió entre elles i el que representen és arbitrària, a excepció de les onomatopeies, que serien en part imatges icòniques, ja que es refereixen a un objecte en la mesura que imiten els sorolls d'allò que designen.

Els símbols no són exclusius dels éssers humans, encara que només en l'home adquireixen la seva major complexitat. La dansa de les abelles, estudiada per Karl von Frisch, i algunes formes de comunicació entre mamífers descrites pels etòlegs, també són de caràcter simbòlic.

Els símbols poden entendre's també com una notació arbitrària, com el simbolisme lògic instaurat ja per Aristòtil, en aquest cas són signes buits (dimensió merament sintàctica), encara que susceptibles de ser interpretats (en una dimensió semàntica). Ernest Nagel, en Simbolisme i ciència, va definir el concepte científic de símbol com «tot esdeveniment (o tipus d'esdeveniment), habitualment de caràcter lingüístic, que s'adopta per significar quelcom més mitjançant convencions tàcites o explícites o de regles de llenguatge», i S.K. Langer afirma que «tot arbitri mitjançant el qual realitzem una abstracció és un element simbòlic, i tota abstracció implica simbolització».

 

2) GEN. Ara bé, en quant que figures que designen una realitat distinta d'ells, els símbols també poden entendre's -en el cas de les filosofies religioses i en determinades teories psicològiques i estètiques- com a expressions d'una realitat directament inaccessible al llenguatge o al pensament conceptual.

En les concepcions mítiques i religioses els símbols es consideren com la manifestació del sagrat. Aquest és el punt de vista que també adopten alguns filòsofs de la religió, com Schleiermacher, per exemple. També en aquest sentit es va formular la teoria romàntica del símbol (encara representada per Ludwig Klages), encara que en el cas del romanticisme es vincula més al símbol estètic i a una concepció del art com a reveladora d'allò absolut. Per a Schelling, com per a Goethe, en el símbol, el particular (la imatge) és, alhora, allò universal (el sentit). Per això, F. Schlegel sostenia que només el símbol permet accedir a l'infinit o a Déu, i l'art, apareix així, com una via privilegiada de coneixement.

[image]

Entre els filòsofs i historiadors de la religió que han dedicat una especial atenció a l'estudi dels símbols destaca l'espiritualista Mircea Eliade, per a qui el símbol permet una forma de participació mística en el sagrat, ja que és manifestació seva, i aspecte essencial de la hierofania. Mitjançant el símbol, l'home pot percebre la presència del sagrat. Per això, ocupa un lloc central en el culte, i en tot ritual, i constitueix la base del llenguatge religiós. Hi ha molts tipus diferents de símbols que, en general, poden agrupar-se en: cosmològics, soteriològics i antropològics. Hi ha símbols que es refereixen al espai sagrat (qualitatiu i anisotròpic, distint de l'espai profà o geomètric, isotròpic i homogeni) d'entre els que, segons Eliade, el fonamental és el símbol del centre del món; símbols que permeten distingir el temps sagrat del profà; símbols de la natura i la seva relació amb l'ésser humà que estableixen una relació entre el macrocosmos i el microcosmos. D'aquesta manera, concep el símbol com un instrument de coneixement que forma part d'una esfera prelingüística: precedeix al llenguatge i a la raó discursiva. Els símbols -segons Eliade-, constitueixen obertures cap a un món transhistòric: «imatges, símbols i mites no són creacions irresponsables de la psique, sinó que responen a una necessitat: mostrar amb nuesa les modalitats més secretes del ser. [...] Si l'esperit es val de les imatges per aprehendre la realitat última de les coses és, precisament, perquè aquesta realitat es manifesta d'una manera contradictòria i, per consegüent, no pot expressar-se en conceptes».

[image]

La psicoanàlisi donarà també especial importància als símbols però, en comptes de considerar-los una manifestació del sagrat, els considerarà com a modes de representació indirectes i figurats dels conflictes i desitjos inconscients. D'aquesta manera, per a Freud la simbolització és l'activitat de representació psíquica de les pulsions, i es manifestaran tant en els somnis com en els mites o en la religió. En quant que manifestacions d'un significat ocult de pulsions inconscients, posseeixen un significat que l'anàlisi, a manera d'hermenèutica, pot desvelar. Però si, per a Freud, els símbols procedeixen d'una elaboració psíquica arrelada en experiències infantils individuals, per a Jung són produïts per un inconscient col·lectiu i són manifestacions arquetípiques. Jung distingeix entre símbols naturals, que procedeixen del contingut de dit inconscient col·lectiu, i símbols culturals, que són imatges col·lectives que, partint de les mateixes arrels han estat elaborades i modelades per la imaginació de cada poble.

L'hermenèutica de Paul Ricoeur es mou, en certa forma, a mig camí entre les interpretacions psicoanalítiques i les purament lingüístiques (veure text). Per a Ricoeur, els símbols són el «indici de la situació humana en el cor del ser, per això tenen valor ontològic», i manifesten una doble dependència: depenen de l'inconscient i, alhora, del sagrat. Però, cada símbol sagrat és un símbol infantil o arcaic que està en la base d'una estructura profunda que ens relaciona amb allò real i, d'aquest ordre simbòlic, sorgeix el llenguatge. Per això, no tot el llenguatge és de tipus conceptual.

Per a Ernst Cassirer, que concep l'home com a animal simbòlic (veure text), el món no és substància, sinó forma simbòlica, i el símbol permet comprendre la totalitat dels fenòmens en què quelcom sensible es presenta com a manifestació de sentit. És la simbolització la que permet l'ordenament del nostre ambient com un món. Cassirer, en la seva Filosofia de les formes simbòliques, estudia la importància de l'aparició d'allò simbòlic en la mentalitat infantil, quan el nen descobreix que totes les coses tenen un nom (el que l' anticipa a l'anàlisi realitzada per Lacan de la fase del mirall). A partir d'aquí, es manifesten diferents formes simbòliques. Però hi ha formes que permeten sintetitzar les diferents [image]aparences, entre elles, el mite i la ciència, però també l'art i la religió. No obstant això, totes elles es manifesten a través del llenguatge que és la forma simbòlica que totes les altres pressuposen. Per això, lluny de les concepcions irracionalistes de Mircea Eliade o de Jung que conceben el simbòlic com pertanyent a una esfera prelingüística, declara que l'ordre simbòlic és l'ordre mateix del llenguatge, encara que d'origen no directament verbal. Així, el símbol no el concep, com Dewey, Peirce o altres filòsofs del llenguatge, com un mer signe usat per consentiment comú per significar un concepte associat. Per a Cassirer un senyal, un so, un objecte o un esdeveniment podien ser un símbol per a una persona sense que ella passés conscientment d'ell al seu significat. Això l'aproximava a la concepció de Freud, encara que Cassirer rebutjava aquesta per considerar-la arbitrària i subjectiva.

El fet que diversos pensadors, molt allunyats entre si, com el mateix Cassirer, Lacan, Lévi-Strauss, Freud, Peirce, Russell, Ricoeur i altres hagin utilitzat àmpliament i eficaçment la noció de símbol per avançar en els seus respectius i allunyats camps d'investigació (filosofia, semàntica, lògica, psicologia, etnologia, mitologia, hermenèutica...) fa dir a S.K. Langer que l'estudi dels símbols constitueix la nova clau en què ha de fundar-se la filosofia.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.