Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

caracterologia PSICOL.

(del grec P"D"6JZD, kharaktér, marca, senyal imprés) La part de la psicologia que estudia el caràcter o simplement la ciència del caràcter, i que té en compte els seus aspectes hereditaris i adquirits. Pot considerar-se com a part de la psicologia diferencial -aquella que tracta de les diferències psicològiques que existeixen entre els individus- i també com a part de la psicologia general, perquè ha de relacionar les característiques individuals amb les teories més integrades de la personalitat i perquè estableix tipologies generals.

La descripció dels diversos tipus de caràcter data de l'antiguitat: Teofrast d'Ereso, deixeble d'Aristòtil, descriu, a la seva obra (perduda) Caràcters, cap a l'any 318 a.C. una trentena de tipus «morals»; la teoria dels «humors», de Hipòcrates i Galè (sang, flegma, bilis i atrabilis), complementada per una teoria dels temperaments, marca una pauta que dura segles. En el s. XVII, La Bruyère imita, fins i tot en el títol, l'obra de Teofrast. La paraula «caracterologia» sorgeix en el s. XIX, empleada per primera vegada per Julius Bhansen (1830-1881), i les primeres teories caracterològiques pertanyen al primer terç del s. XX. Les primeres són d'inspiració filosòfica i manquen de base experimental. Així, per exemple, E. Spranger (1882-1963), filòsof i psicòleg alemany, deixeble de Dilthey, distingeix sis tipus fonamentals d'homes segons sis àrees de la cultura: teòric, econòmic, estètic, social, polític i religiós. Ludwig Klages (1872-1956) i Philipp Lersch (1898) han descrit igualment notables caracterologies filosòfiques.

Amb l'ocupació dels primers mesuraments psicodiagnòstics i el recurs a les estadístiques apareixen les primeres tipologies clàssiques amb base empírica: unes, com les de l'alemany E. Kretschmer i l'americà W.H. Sheldon basades fonamentalment en l'observació de la constitució física i morfològica dels individus que es consideren tipus (biotipologies), i altres, com les psicotipologies o simplement caracterologies dels holandesos G. Heymans i Wiersma i el francès R. Le Senne, més aviat fundades en factors psicològics dominants i centrades en el concepte de funció primària, la que depèn immediatament de l'estímul, i secundària, més en dependència de la representació mental (o tipus psicològicament primaris o secundaris).

La coneguda biotipologia de Kretschmer estableix tres tipus morfològics: pícnic, leptosomàtic i atlètic, als que corresponen els temperaments ciclotímic, esquizotímic i baricinètic respectivament.

La tipologia de Scheldon distingeix els tipus endomorf, ectomorf i mesomorf, amb els corresponents temperaments somatotònic, viscerotònic i cerebrotònic. Per la seva banda, la caracterología de G. Heymans, Wiersma i Le Senne distingeix fins a vuit tipus bàsics basats en la combinació de tres factors fonamentals, emotivitat, activitat i repercussió (funció primària o secundària): colèric, apassionat, nerviós, sentimental, sanguini, flegmàtic, amorf i apàtic.

La psicologia actual recorre més aviat al concepte de «dimensió» i a les teories factorials per a l'estudi i coneixement de la personalitat.
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.