Hesíode: primera versió dels orígens
Després que Zeus va expulsar del cel als Titans, gegants que van voler assaltar el cel, la monstruosa Gea, terra, va concebre el seu fill més jove, Tifó, huracà, en abraçada amorosa amb Tàrtar, infern, preparat per la daurada Afrodita, deessa de l'amor. Els seus braços s'ocupaven en obres de força i incansables eren els peus del violent déu. De les seves espatlles sortien cent caps de serp, de terrible dragó, dardant amb les seves negres llengües. Dels ulls existents en els prodigiosos caps brollava ardent foc quan mirava.
Tons de veu hi havia en aquells terribles caps que deixaven sortir un llenguatge variat i fantàstic. Unes vegades emetien articulacions com per entendre's amb déus, altres un so amb la força d'un toro de potent mugit, brau i indòmit, altres d'un lleó de salvatge fúria, altres igual que els cadells, meravella sentir-ho, i altres xiulava i li feien ressò les muntanyes.
I potser hagués realitzat una gesta gairebé impossible aquell dia i hagués regnat entre mortals i immortals, de no haver estat tan penetrant la intel·ligència del pare d'homes i déus. Va tronar recentment i amb força i per tot arreu va ressonar la terra, l'ample cel dalt, el pontus, els corrents de l'Oceà i els abismes de la terra. Es trontollava l'alt Olimp sota els seus immortals peus quan es va aixecar el sobirà i gemegava llastimosament la terra.
Una ardent xafogor es va apoderar del pontus de blavosos reflexos, produït per ambdós i pel tro, el llampec, el foc vomitat pel monstre, els huracanats vents i el fulminant raig. Bullia la terra sencera, el cel i el mar. Enormes onades es precipitaven sobre les costes per tot al voltant sota l'ímpetu dels Immortals i es va originar una commoció infinita. Tremolava Hades, senyor dels morts que habiten sota la terra, i els Titans que, submergits en el Tàrtar, el fons de l'infern, envolten a Cronos, déu pare de Zeus, a causa de l'incessant estrèpit i l'horrible batalla.
Zeus, després de concentrar tota la seva força i agafar les seves armes, el tro, el llampec i el flamejant llamp, el va copejar saltant des de l'Olimp i va embolicar en flames tots els prodigiosos caps del terrible monstre. Després que el va vèncer fustigant-lo amb els seus cops, va caure aquell de genolls i va gemegar la monstruosa terra. Fulminat el déu, una violenta flamarada va sorgir d'ell quan va caure entre els foscos i inaccessibles barrancs de la muntanya.
Gran part de la monstruosa terra cremava amb terrible fumarada i es fonia igual que l'estany quan per art dels homes s'escalfa en el ben perforat gresol o el ferro que és molt més resistent, quan és sotmès a la calor del foc en els barrancs de les muntanyes, es fon al sòl diví per obra d'Hefest, déu del foc fill de Zeus i d'Hera; així llavors es fonia la terra amb la flama de l'ardent foc. I li va enfonsar, irritat de cor, en l'ample Tàrtar.
Són fills de Tifó els robustos vents d'humit buf, menys Notus, vent del sud portador de la pluja, Bóreas, vent del nord, Argest, vent de l'est, i Cèfir, vent suau i plàcid del ponent. Aquests descendeixen dels déus i són de gran utilitat per als mortals. Les altres brises bufen capritxosament sobre el mar: unes deixant-se caure en el pontus ombrívol, assot terrible per als mortals, es precipiten en funest vendaval i, unes vegades en un lloc, altres en un altre, amb les seves ràfegues destrueixen les naus i fan perir als navegants. No hi ha fuga del mal per als homes que es topen amb elles en el pontus. Altres en canvi, al llarg de la terra sense límit coberta de flors, arrasen els deliciosos camps dels homes nascuts al sòl, omplint-los de pols i d'atroç confusió.
Després que els déus benaventurats van acabar les seves fatigues i per la força van decidir amb els Titans els seus privilegis, ja llavors per indicació de Gea van animar a Zeus Olímpic d'àmplia mirada perquè regnés i fora sobirà dels Immortals. I ell els va distribuir bé les dignitats.
__________________________________________________
Versión en castellano
Hesíodo: primera versión de los orígenes
Luego que Zeus expulsó del cielo a los Titanes, gigantes que quisieron asaltar
el cielo, la monstruosa Gea, tierra, concibió su hijo más joven, Tifón,
huracán, en abrazo amoroso con Tártaro, infierno, preparado por la dorada
Afrodita, diosa del amor. Sus brazos se ocupaban en obras de fuerza e
incansables eran los pies del violento dios. De sus hombros salían cien
cabezas de serpiente, de terrible dragón, adardeando con sus negras lenguas.
De los ojos existentes en las prodigiosas cabezas brotaba ardiente fuego
cuando miraba.
Tonos de voz había en aquellas terribles cabezas que dejaban salir un lenguaje
variado y fantástico. Unas veces emitían articulaciones como para entenderse
con dioses, otras un sonido con la fuerza de un toro de potente mugido, bravo
e indómito, otras de un león de salvaje furia, otras igual que los cachorros,
maravilla oírlo, y otras silbaba y le hacían eco las montañas.
Y tal vez hubiera realizado una hazaña casi imposible aquel día y hubiera
reinado entre mortales e inmortales, de no haber sido tan penetrante la
inteligencia del padre de hombres y dioses. Tronó recientemente y con fuerza y
por todas partes resonó la tierra, el ancho cielo arriba, el ponto, las
corrientes del Océano y los abismos de la tierra. Se tambaleaba el alto Olimpo
bajo sus inmortales pies cuando se levantó el soberano y gemía lastimosamente
la tierra.
Un ardiente bochorno se apoderó del ponto de azulados reflejos, producido por
ambos y por el trueno, el relámpago, el fuego vomitado por el monstruo, los
huracanados vientos y el fulminante rayo. Hervía la tierra entera, el cielo y
el mar. Enormes olas se precipitaban sobre las costas por todo alrededor bajo
el ímpetu de los Inmortales y se originó una conmoción infinita. Temblaba
Hades, señor de los muertos que habitan bajo la tierra, y los Titanes que,
sumergidos en el Tártaro, lo más profundo del infierno, rodean a Cronos, dios
padre de Zeus, a causa del incesante estruendo y la horrible batalla.
Zeus, después de concentrar toda su fuerza y coger sus armas, el trueno, el
relámpago y el flameante rayo, le golpeó saltando desde el Olimpo y envolvió
en llamas todas las prodigiosas cabezas del terrible monstruo. Luego que le
venció fustigándole con sus golpes, cayó aquél de rodillas y gimió la
monstruosa tierra. Fulminado el dios, una violenta llamarada surgió de él
cuando cayó entre los oscuros e inaccesibles barrancos de la montaña.
Gran parte de la monstruosa tierra ardía con
terrible humareda y se fundía igual que el estaño cuando por arte de los
hombres se calienta en el bien horadado crisol o el hierro que es mucho más
resistente, cuando se le somete al calor del fuego en los barrancos de las
montañas, se funde en el suelo divino por obra de Hefesto, dios del fuego hijo
de Zeus y de Hera; así entonces se fundía la tierra con la llama del ardiente
fuego. Y le hundió, irritado de corazón, en el ancho Tártaro.
Son hijos de Tifón los recios vientos de húmedo soplo, menos Noto, viento del
sur portador de la lluvia, Bóreas, viento del norte, Argesteo, viento del
este, y Céfiro, viento suave y apacible del poniente. Estos descienden de los
dioses y son de gran utilidad para los mortales. Las demás brisas soplan
caprichosamente sobre el mar: unas dejándose caer en el ponto sombrío, azote
terrible para los mortales, se precipitan en funesto vendaval y, unas veces en
un lugar, otras en otro, con sus ráfagas destruyen las naves y hacen perecer a
los navegantes. No hay escape del mal para los hombres que se topan con ellas
en el ponto. Otras en cambio, a lo largo de la tierra sin límite cubierta de
flores, arrasan los deliciosos campos de los hombres nacidos en el suelo,
llenándolos de polvo y de atroz confusión.
Luego que los dioses bienaventurados terminaron sus fatigas y por la fuerza
decidieron con los Titanes sus privilegios, ya entonces por indicación de Gea
animaron a Zeus Olímpico de amplia mirada para que reinara y fuera soberano de
los Inmortales. Y él les distribuyó bien las dignidades.
__________________________________________________
Teogonía, 820-885, en Hesíodo, Obras y fragmentos, Gredos,
Madrid 1990, p. 107-109.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.