FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

René Descartes: prova cosmològica de l’existència de Déu

Per «Déu» entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, que m’ha creat a mi mateix i a totes les altres coses que existeixen [si és que n’hi ha alguna]. Doncs bé, això que entenc per Déu és tan gran i eminent, que com més atentament ho considero menys convençut estic que una idea així pugui procedir només de mi. I, per consegüent, cal concloure necessàriament, segons allò que s’ha avantdit, que Déu existeix. Perquè, encara que jo tingui la idea de substància en virtut de ser jo una substància, no podria tenir la idea d’una substància infinita, sent jo finit, si no l’hagués posat en mi una substància que veritablement fos infinita.

I no he de jutjar que jo no concebo l’infinit per mitjà d’una vertadera idea, sinó per mitjà d’una mera negació d’allò finit [així com concebo el repòs i la foscor per mitjà de la negació del moviment i la llum]: perquè, al contrari, veig manifestament que hi ha més realitat en la substància infinita que en la finita i, per tant, que, d’alguna manera, tinc abans en mi la noció de l’infinit que la d’allò finit: abans la de Déu que la de mi mateix. Perquè com podria jo saber que dubto i que desitjo, és a dir, que quelcom em falta i que no sóc perfecte, si no hi hagués en mi la idea d’un ésser més perfecte, per comparació amb el qual adverteixo la imperfecció de la meva natura?

I no pot dir-se que potser aquesta idea de Déu és materialment falsa i pot, per tant, procedir del no-res [és a dir, que potser estigui en mi per faltar-me a mi quelcom, segons he dit abans de les idees de calor i fred, i d’altres semblants]; al contrari, sent aquesta idea molt clara i distinta i contenint més realitat objectiva que cap altra, no hi ha cap idea que sigui per si mateixa més vertadera, ni menys sospitosa d’error i falsedat.

Dic que la idea d’aquest ser summament perfecte i infinit és absolutament vertadera; perquè, encara que potser pogués fingir-se que un ésser així no existeix, amb tot, no pot fingir-se que la seva idea no em representa res real, com he dit anteriorment de la idea de fred.

Aquesta idea és també molt clara i distinta, perquè que conté en si tot el que el meu esperit concep clara i distintament com a real i vertader, i tot el que comporta alguna perfecció. I això no deixa de ser cert, encara que jo no comprengui l’infinit, o encara que hi hagi en Déu innumerables coses que no pugui jo entendre, i ni tan sols aconseguir amb el meu pensament: perquè és propi de la natura de l’infinit que jo, sent finit, no pugui comprendre-ho. I n’hi ha prou amb què entengui això bé, i jutgi que totes les coses que concebo clarament, i en les que sé que hi ha alguna perfecció, així com potser també infinitat d’altres que ignoro, estan en Déu formalment o eminentment, perquè la idea que tinc de Déu sigui la més vertadera, clara i distinta de totes.

__________________________________________________

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.